Llegeix esta història que parla de tu, de mi i de tots aquells que ens retirarem pel camí del perdedor. Quan surta el sol i els combinats comencen a abandonar el cos, serà llavors quan recordaràs esta arengada.
 
El Major es dirigeix, ranquejant i arrastrant els embenats, cap a l’amplificador de veu. Es planta enfront la corrua general de soldats que s’estan retirant de la batalla i, com qui no recorda que té un micròfon enfront, comença a parlar fort, quasi cridant:

Senyors, alceu el cap, mireu als costats i mireu endarrere. Observeu els que us acompanyen perquè estos són els que han sobreviscut. Potser alçant els braços i sabent d’on venia el vent s’han amagat en el lloc adequat o potser han exhibit el millor dels estils en marxar corrents.

Però estan aquí, tenen gana i son, sabent que volen oblidar la nit, és la vostra faena recordar-los el que han fet. Hem perdut i caminem pel camí dels derrotats. Ens han endinsat la cara en el fang, els trets a les orelles i el bullir de la sang. Tot per tenir clar en aixecar la vista al cel que ja no som res més que ànimes errants. I ni pensant-ho bé ho arreglarem perquè hem estat derrotats i el camí que portem és el de la vergonya. No cregueu que el que sentiu són bruixes llençant-vos conjurs, ni el que veureu seran flors. No! El que sentiu són els nostres reforços caient enfront el mal del món.

“Tot són bales perdudes, recompte de baixes i missions fallides. Tot és un caminar trist de pensaments funestos. Un avançar lentament cap a l’escorxador”. Això és el que porteu en ment, no? 

Llavors atureu tot pensament i canvieu la direcció dels vostres passos perquè enfront vostre hi ha més de tres mil aventures esperant-vos i només l’avorrir-se pot fer que no les agafeu. Tireu endavant perquè si heu sobreviscut a la nit, el dia no serà més malèvol. Prepareu el vostre repòs a l’altra banda del camp, allà on els roures creixen forts i on hi ha les famílies esperant.

Resteu tranquils en l’arribada als vostres destins, resteu tranquils si encara sentiu els tirs. Sempre n’hi haurà que voldran anar més lluny però tots sabem que somiareu. Us somiareu sent reis i us llevareu pastosos, cansats i amb molt poder. Recordareu la nit en que apropant-vos combinat en mà a la persona inadequada vau soltar allò de:

“Saps que? Jo, l’única llei que proposaria al codi penal seria que quedés prohibit anar pel món buscant res que no es pugua anomenar- i creient que t’ha entès ho remates amb un final precís-  I tu com et dius?"

El pitjor no és el silenci, sinó el mal de cap de l’endemà en recordar-ho, quan no saps si és culpa de la ressaca o del remordiment.

Marc Duch

I si en voleu més podeu seguir llegint en la següent direcció aquí.