Els joves reclamen el compliment de les promeses que la societat els va fer a canvi d'estudiar, de formar-se i d'esforçar-se, la possibilitat d'accedir a una feina que els aprope a un estat de benestar que, paradoxalment, perd llençols a cada bugada. Són, segurament, la generació més ben preparada de la història i es topa davant el mur de la manca de possibilitats. És cert que, en un món globalitzat una globalització ben parcial, per cert, tant territorialment com econòmicament, no s'ha de veure com el trauma personal que era fa unes dècades, però un èxode forçós de mà d'obra qualificada implica una pèrdua imperdonable i, el que és més greu, irreparable, per a un Estat cerc i ineficient que preveu allargar la vida laboral per la franja d'edat jubilable.
Volem polítiques clares d'ocupació per als joves, no precàries, i sense demora, la qual cosa precisa d'una estreta col·laboració entre el sector públic i el privat. És cert que això té un cost, però podria ser fins i tot inferior al que implica que romanguen a l'atur, i també inferior a perdre la generació més ben preparada.