Els tres reactors nuclears operatius a Catalunya —Vandellòs II, Ascó I i Ascó II— tenen una vida limitada. Si bé estava previst aturar la seva activitat a mitjans d’aquesta dècada, el Consell de Seguretat Nuclear va aprovar prolongar-ne la vida útil fins al 2030 en el cas d’Ascó I, fins al 2031 per Ascó II i fins al 2034 per Vandellòs II. En aquest context, la central nuclear Vandellòs I, operativa des de 1972 —i inactiva des de 1989— està en procés de desmantellament. Es preveu que a partir del 2028 en comenci la darrera etapa i que les estructures de la primera central nuclear construïda a Catalunya quedin descontaminades. Decidir el futur d’aquests espais un cop alliberats de radiació pot suposar un repte per al territori, que involucra el teixit social, empresarial, administratiu i cultural del seu entorn. Carlos Gonzalvo, doctor en Arquitectura per la URV, estudia aquestes instal·lacions per posar en valor el seu potencial per a futures aplicacions.

“On hi ha un problema sol haver-hi una oportunitat”, afirma Gonzalvo. I és que aquest mes de juny passat va defensar la tesi doctoral —La arquitectura de las centrales nucleares de primera generación en España (1963-1972)—, en què reivindica la necessitat d’estudiar i conèixer les centrals nuclears des d’un punt de vista més complex al purament tècnic, incloent el seu valor arquitectònic, paisatgístic i patrimonial. Per Gonzalvo, aquesta feina és imprescindible per a desestigmatitzar aquests espais, que sovint el públic percep com a perillosos, encara després del procés de descontaminació. L’estigma és generat, en part, pel “passat bèl·lic” d’aquesta font d’energia, per “l’hermetisme” de les empreses que els gestionen i pels “problemes derivats del tractament dels residus que generen, però és necessari combatre’l per prendre decisions objectives sobre el seu futur”.

Gonzalvo estudia des del 2014 les oportunitats derivades de la reutilització d’aquestes construccions, especialment Vandellós I. D’entre els possibles usos que ha plantejat hi ha un centre de protonterapia —tractament contra el càncer que utilitza protons, minimitzant el dany als teixits sans—, aprofitant les característiques de la central, dissenyada per contenir elements radioactius. No obstant això, el temps i l’experiència l’han empès a no proposar-ne un ús concret: “Hem d’obrir la ment i conèixer les necessitats de la població per veure les possibilitats que ofereix, entenent les característiques de l’espai i el seu entorn social i geogràfic“. En aquest sentit, l’investigador suggereix usos que explotin els avantatges que aquestes construccions ofereixen: grans volums d’aire coberts i superfície útil, parets de formigó de fins a set metres d’espessor, soterranis protegits de la radiació, etc. Per Gonzalvo, els exemples i les propostes són gairebé infinits: “Un centre mèdic, una incubadora d’empreses, un polígon industrial, una planta d’hidrogen verd, un campus universitari, etc."
 
A banda de les característiques constructives i des del punt de vista arquitectònic, el disseny d’aquestes espais no va ser fortuit: “Com que són centrals nuclears, ningú s’ha adonat que va haver-hi polítics, arquitectes i artistes que van preocupar-se per la imatge d’aquests llocs”, explica. Així, el valor artístic, cultural i històric d’aquestes enormes construccions fa necessari documentar-les, per elevar-les a patrimoni abans que es perdin, com ha succeït recentment amb la central de Zorita, a Guadalajara. A banda del vessant pràctic, que implica aprofitar equipaments ja existents en temps de crisi, es tracta de deixar constància d’una tradició estètica, d’una construcció cultural al voltant de l’energia nuclear, iniciada durant la Guerra Freda. Segons la legislació actual, està previst que aquestes instal·lacions siguin enderrocades en les properes dues dècades.