John Locke, pare del liberalisme polític, va deixar una escletxa perillosa dins l’edifici de l’estat modern: el dret de revolució. És a dir, la idea que quan els governants deixen de protegir els drets del poble i es converteixen en tirans, el poble no sols pot resistir, sinó que té legitimitat per fer-ho. Hobbes no hauria acceptat mai una cosa així. La seua mirada sobre l’ésser humà era massa fosca: sense autoritat, només hi veia guerra i desordre. Locke, en canvi, encara confiava que la multitud podria distingir entre ordre i opressió, entre govern i dominació.

Aquesta idea no és menor. Vol dir que l’obediència no és infinita. Vol dir que el poder no és sagrat. Vol dir que hi ha un punt en què resistir deixa de ser delicte i es converteix en dret.

Rousseau, per la seua banda, va aprofundir en una altra línia igualment decisiva: la sospita que la societat civilitzada no ens millora necessàriament, sinó que sovint ens corromp. Naixem lliures, però acabem deformats per unes estructures socials que consagren la desigualtat, la competició i el domini. En això, salvant totes les distàncies, hi ha una intuïció que ressona fins avui: l’humà no es torna roí en el buit, sinó en un món on uns pocs acumulen i uns molts són obligats a obeir.

Quan no es pot acumular gaire més del que un mateix pot carregar, la vida tendeix a organitzar-se d’una altra manera. Quan apareixen la propietat massiva, l’excedent, la jerarquia i la ciutat com a centre d’acumulació, apareix també una forma nova de misèria: la dels qui treballen perquè altres s’ho queden. Potser per això ens costa tant pensar fora del materialisme. Ens han ensenyat a creure que som el que tenim, el que comprem, el que exhibim. I així, fins i tot la nostra imaginació ha quedat colonitzada.

Però tornem a la revolució.

Se’ns ha explicat la Revolució Francesa com el gran moment fundacional de la llibertat moderna: la caiguda de l’Antic Règim, la proclamació dels drets universals, el final dels privilegis feudals. I sí, tot això hi és. Però també hi ha una altra lectura, menys còmoda i molt més útil per entendre el present: la Revolució Francesa no va abolir el poder; el va canviar de mans.

En una França exhausta, endeutada i trencada, amb una noblesa aferrada als seus privilegis fiscals i un estat en crisi profunda, l’aixecament popular va obrir una finestra històrica. I qui la va saber aprofitar millor? La burgesia. Feia dècades que pensava, escrivia, conspirava, discutia i preparava un món nou. Mentre parlava de llibertat, també preparava el relleu. Mentre proclamava els drets de l’home, sabia perfectament que el control efectiu de la terra, dels recursos i de l’estat havia de passar de la noblesa a les seues mans.

La gran ruptura moderna no va ser el final del domini. Va ser la substitució d’una elit per una altra.

I aquesta és la lliçó que encara avui costa explicar a les escoles: moltes revolucions no han destruït l’acumulació, només l’han reorganitzada. Hem canviat corones per parlaments, palaus per consells d’administració, aristòcrates per tecnòcrates. Però hi ha una cosa que quasi mai no canvia: la concentració de riquesa i de poder en poques mans.

Per això el present és tan decisiu.

Vivim en un sistema esgotat. El capitalisme actual no sols produeix desigualtat: produeix destrucció ecològica, buidament democràtic, precarietat crònica i una obscenitat econòmica que ja ni tan sols intenta dissimular-se. Uns pocs acumulen quantitats delirants de capital mentre la majoria sobreviu entre salaris curts, habitatges impossibles i vides cada cop més subordinades a la lògica del rendiment.

I ara, a més, ens diuen que el futur passa per més automatització, més intel·ligència artificial, més dependència tecnològica i més poder per als mateixos de sempre. Els nous senyors del món ja no porten perruca ni corona: porten samarreta negra, fons d’inversió i promeses de disrupció. Però el projecte és vell: concentrar encara més poder, debilitar encara més l’estat i convertir la vida sencera en mercaderia.

Davant d’això, Locke ja no basta. Cal Marx. Però no un marxisme fossilitzat, ni una nostàlgia industrial del segle XIX. Cal un Marx repensat per al col·lapse ecològic, per al límit material del planeta i per a la crisi de sentit del treball contemporani. Aquí és on pensadors com Kohei Saito resulten importants: perquè proposen una crítica radical del productivisme i obren la porta a una política del decreixement que no signifique misèria, sinó redistribució, temps, vida i límit.

Menys producció absurda. Menys consum imposat. Menys feina inútil. Més temps per viure. Més repartiment del que ja existeix. Més democràcia material. Més humanitat.

I sí, ja sento l’objecció: això no és fàcil.

No, clar que no. Fàcil no és. Però possible sí. I el primer pas per fer-ho possible és deixar de fingir que el problema no existeix. El problema existeix, té noms i cognoms, té interessos molt concrets i té beneficiaris evidents. No hi ha cap ordre natural que justifique que vint o trenta ultrarics condicionen la vida de milions de persones. Això no és mèrit: això és estructura. Això no és llibertat: això és domini.

Per això cal tornar a parlar seriosament del dret de revolució.

No com una fantasia adolescent. No com una consigna buida. No com una crida irresponsable a la destrucció. Sinó com la constatació més vella i més incòmoda de la política: cap poder no cedeix res si no percep una força capaç de disputar-li el terreny.

Maquiavel ho sabia. Max Weber també. L’estat es defineix, entre altres coses, pel monopoli de la violència legítima. Té exèrcit per projectar força cap enfora i policia per garantir l’ordre cap endins. Tot ordre polític descansa, en última instància, sobre una capacitat material de coerció. I justament per això el dret de revolució és tan explosiu: perquè recorda que la legitimitat última no pertany necessàriament a qui mana, sinó que pot retornar al poble quan el poder es converteix en injustícia organitzada.

Les manifestacions pacífiques massives funcionen, moltes vegades, no només per la seua bellesa moral, sinó perquè tot estat entén el missatge implícit: si aquesta energia col·lectiva deixés de ser pacífica, l’ordre seria ingovernable. El poder negocia quan tem. I tem quan percep força.

Això no és una apologia banal de la violència. Al contrari: la història està plena de revolucions que han obert portes i també d’horrors que han nascut del caos. Sabem perfectament que la violència desencadena monstres, lideratges autoritaris, purgues i noves dominacions. Sabem que pot destruir allò mateix que pretenia alliberar. Però també sabem una altra cosa: que els pobles desarmats materialment i mentalment són pobles condemnats a obeir indefinidament.

Per això el repte no és glorificar la violència, sinó comprendre el seu lloc real dins la política. El repte és organitzar-nos abans que sigue massa tard. El repte és reconstruir vincles, consciència de classe, capacitat col·lectiva i horitzó compartit. El repte és superar l’hedonisme individualista amb què ens han anestesiat i tornar a pensar en termes de nosaltres.

Som treballadors. I, en comparació amb els qui acumulen el món, som pobres. Ens cobren les coses molt per damunt del que valen. Ens roben temps, energia i futur. I després ens demanen moderació, paciència i civisme mentre ells saquegen amb corbata, algoritme i legalitat.

No, el problema no és que la gent estigue enfadada. El problema és que fa massa temps que no ho està prou.

El canvi de paradigma ja és aquí. El vell món s’ensorra entre crisi ecològica, automatització, precarietat i oligarquies tecnològiques. I davant d’això no n’hi ha prou amb consumir millor, meditar més o reciclar amb bona consciència. Cal llegir. Cal pensar. Cal organitzar-se. Cal reconstruir una política de la dignitat material. Cal recordar que la revolta no és un caprici: és el nom que pren la dignitat quan deixa d’agenollar-se.

Revolta’t.