“Afronto este nou repte amb esperança, amb intensitat, amb molta passió i sobretot amb optimisme”. Gens podia sospitar Joan Roig, aquell 4 d’octubre del 2018 en què va pronunciar esta frase, al saló de plens de l’Ajuntament d’Alcanar, que la intensitat dels mandats que vindrien tindria la força d’un tsunami capaç d’endur-se per davant la passió, l’optimisme, i deixar només una petita escletxa a l’esperança, si és que és l’últim que es perd.
Assumia en aquell ple amb mirada il·lusionada l’alcaldia que li cedia anticipadament qui havia estat alcalde durant dotze anys, el també republicà Alfons Montserrat, un any abans que, tal com estava previst, Roig concorregués com a candidat per la formació als següents comicis. Amb trenta-quatre anys, tenia la joventut i l’experiència com a regidor en justa mesura per impulsar aquells projectes que li il·lusionaven. Ell se sentia preparat. Portava set anys de regidor, al capdavant de regidories com Joventut i Gent Gran, en un govern amb majoria absoluta republicana.
Al saló de plens, li encaixava la mà el seu més que “pare polític”, Montserrat, i aplaudien emocionades entre el públic dos de les persones més importants de la seua vida, el iaio Bolea i la seua mare Joana. La valentia de la seua mare per tirar el fill endavant en una època plena de prejudicis i sacrificis l’havia fet mereixedora del respecte de molta gent a Alcanar, i també el seu iaio barber, una persona humil i lluitadora que gaudia de l’estima popular, havia impactat en el caràcter del jove Joan.
Ell va cursar el grau en fisioteràpia, i s’havia obert camí laboral en una residència de la tercera edat a la veïna població de la Ràpita, però a Alcanar és estrany no tenir inquietuds polítiques, i la història local evidencia que si la política et truca a la porta, t’has de preparar per pujar al ring ple d’energia, perquè no hi ha espai per a la poca sang. Este és un poble despert en ideologies, que es defensen aferrissadament i amb una passió que explica episodis prou convulsos en la història local.
Joan Roig era conscient que res no seria senzill. Un any abans d’accedir a l’alcaldia havia viscut de primera mà l’impacte que l’exposició d’un xalet en mans d’un cèdula terrorista havia tingut sobre la realitat social del municipi. Entre els seus efectes, la sensació d’abandonament de col·lectius veïnals que viuen en els nombrosos disseminats i urbanitzacions apartades del nucli urbà que té esta població d’urbanisme singular. I sí, l’urbanisme, esta seria una de les espases de Dàmocles. Per les barrabassades heretades, algunes de les quals hipotecaven econòmicament les finances municipals, com les indemnitzacions previstes als propietaris d’immobles a enderrocar per irregularitats –cas Turov-.
Però no només, i esta seria una espasa encara més sagnant: un mapa urbà desgavellat dibuixat durant dècades de construccions descontrolades. Per no respectar, ni es van respectar els barrancs. I a Joan li ha tocat ballar amb la bèstia: cinc aiguats esfereïdors en set anys de mandat, que han trinxat el terme i la seua capacitat de resistència. Tota trifulga política, que també ha existit en els últims mesos fins i tot entre membres del seu propi govern –amb la destitució de Txell Ulldemolins-, no han servit per més que per acidificar un caldo de cultiu en què ja es feia extremadament difícil remar.
Joan Roig, que va incorporar el PSC al Govern fa tres mesos per mantenir la majoria, abandona, no pot més, se sent cansat i possiblement ha entès que els projectes que li il·lusionaven queden massa llunyans davant les immenses necessitats que el canvi climàtic ha decidit destinar al seu municipi, catastròfic urbanísticament. I massa feixuga la burocràcia, i massa abandonats els ajuntaments petits, i massa lluny i ineficaces davant la urgència les administracions superiors, i massa sacrifici personal, ara ja, per a tan poca esperança.
Mentre ho mirava i no ho volia veure, el fins ara alcalde canareu s’ha format en el grau en Ciències Socials i en el màster de secundària i ha aconseguit una plaça de professor interí en un institut de l'àrea metropolitana, una oportunitat laboral que li ha fet donar el salt definitiu. La decisió de no acabar el mandat ha creat cert desencís a Alcanar, fins i tot a aquells que li agraeixen i valoren els anys de dedicació i la gestió que li ha estat factible. Recull del terra un bri d’esperança i amb una bona capacitat de treball el seu substitut, Marc Chavalera, el sisè alcalde de la democràcia a Alcanar.
