Els i les socialistes no podem donar-nos mai per vençuts. Mai. I més amb els temps que corren, en una societat carregada d’injustícies i desigualtats on es fa més imprescindible que mai la lluita al carrer i el nostre compromís social i cívic.
Este any que he estat orgànicament fora del PSC he seguit amb especial interès el debat nacional. No m’he mantingut al marge, crec que no hauria estat coherent amb mi mateix, però si que he autoanalitzat de forma especial l’ organització a la qual he estat afiliat vuit anys. I quan veus que a cada decisió, a cada posicionament al Parlament o a les declaracions dels principals dirigents del partit, el projecte polític al qual et vas sumar sent un adolescent es desmembra, et genera una certa sensació d’impotència i alhora d’incomprensió.
Fa un any, ja vaig intuir que el PSC deixaria de ser útil. Per això, a la meua marxa va sumar-se la de més companys i companyes que buscàvem una reacció positiva a aquell PSC que no acabava d’assimilar el canvi de paradigma en el qual la societat catalana s’havia endinsat. Pensava llavors -i ho continuo defensant avui- que corríem el risc de deixar de ser útils a la societat i que mai res tornaria a ser com abans. Estàvem assistint en tota regla a un canvi de la cultura política i de la mateixa societat civil. Un canvi, a més, aflorat des del carrer, de la base social del país i que té com a denominador comú l’afany democràtic i la il·lusió davant la resignació i els greuges.
Alguns vam empènyer el PSC a fer nostres estos anhels de canvi, a entendre que el que succeïa no era una crisi entre Catalunya i Espanya fàcil de solucionar, sinó una crisi amb una base estructural ferma que calia defensar amb posicions coherents d’acord amb els nostres principis fundacionals i d’acord amb el que la nostra base social ens reclamava. No volia que defensessin la independència, volia simplement que estiguéssem al costat dels que volien votar.
Després de les eleccions, ens vam convertir en una esquerra obsessionada amb l’ordenament jurídic. Una esquerra parlant de complir la llei, de respectar l’statu quo, de legalitat i de pactes, d’acords amb l’Espanya de Rajoy... Ens havíem convertit en el partit de l’ordre, que tenia pànic als canvis socials i polítics. Amb esta actitud, el PSC havia renunciat a ser l’epicentre de la política catalana, un partit amb vocació de govern i conseqüentment un instrument útil per a la societat. Sempre he cregut en els partits polítics com a instruments que canalitzen les ideologies i, com a instruments, tenen també la seva etapa. Ara bé, en el moment que la teua utilitat és qüestionable per la teva pròpia base i pels teus electors tens dos sortides possibles, acceptar-ho i justificar-te o revelar-te amb totes les seues conseqüències. I això és el que he intentat fer jo durant estos mesos, sense massa èxit, però amb el convenciment moral que calia intentar-ho.
Mai podré dir que no vaig intentar canviar el PSC. Des de dintre i des de fora. I no he estat sol, hem estat molts els companys i les companyes que ho hem intentat des de diversos àmbits, però la direcció del PSC ha seguit amb el seu camí de forma inamovible. Un camí amb el qual no puc seguir compromès. No perquè hagi deixat de ser socialista, tot el contrari; com a socialista compromès vull treballar per un projecte que sigui útil per transformar la societat i combatre les injustícies. No vull veure’m eternament remant contra una direcció que té el suport legítim dels òrgans del partit, no és una feina productiva ni gratificant. A tot això afegeixo, no renuncio a res en absolut de tot allò positiu que he aprés al PSC, que és molt, a les amistats i complicitats fetes i al llegat dels diferents governs on ha participat el PSC. Marxo convençut que tenim moltes coses en comú, però alhora vull treballar per superar el PSC i construir un projecte socialment i nacionalment més útil.
Ara, com us deia, es hora de passar pàgina i mirar al futur, i ho vull fer amb la mateixa il·lusió i entusiasme que demostra la societat catalana a cada manifestació pública del seu compromís cívic. Vull seguir amb política, perquè esta és la meua manera de comprometre’m amb la societat, i vull seguir fent política des del socialisme català, sense renunciar per tant als valors de la justícia, llibertat i igualtat d’oportunitats. Per això vull posar-me a treballar amb els progressistes d’estes terres i de Catalunya per assentar les bases d’un nou projecte polític, sense excloure a ningú, sumant totes les sensibilitats de l’esquerra catalana. No posar límits, ni quotes ni estereotips arcaics. Construir una esquerra valenta, forta, amb visió d’Estat i d’obediència exclusivament catalana. Un projecte polític que torni la il·lusió als progressistes. Un projecte polític que sigui en essència el que reclama avui la societat, defugint de les disfuncionalitats manifestes de l’actual sistema de partits i constituir una nova manera de fer política.
Convido a les persones socialistes d’este territori que han perdut la il·lusió a què la recuperen de nou. Val la pena seguir lluitant, seguir-nos comprometent com sempre hem fet pels nostres pobles i ciutats i per este territori nostre, que mereix una esquerra progressista valenta per seguir fent front a les injustícies. Ara i aquí, els socialistes seguim!
Este any que he estat orgànicament fora del PSC he seguit amb especial interès el debat nacional. No m’he mantingut al marge, crec que no hauria estat coherent amb mi mateix, però si que he autoanalitzat de forma especial l’ organització a la qual he estat afiliat vuit anys. I quan veus que a cada decisió, a cada posicionament al Parlament o a les declaracions dels principals dirigents del partit, el projecte polític al qual et vas sumar sent un adolescent es desmembra, et genera una certa sensació d’impotència i alhora d’incomprensió.
Fa un any, ja vaig intuir que el PSC deixaria de ser útil. Per això, a la meua marxa va sumar-se la de més companys i companyes que buscàvem una reacció positiva a aquell PSC que no acabava d’assimilar el canvi de paradigma en el qual la societat catalana s’havia endinsat. Pensava llavors -i ho continuo defensant avui- que corríem el risc de deixar de ser útils a la societat i que mai res tornaria a ser com abans. Estàvem assistint en tota regla a un canvi de la cultura política i de la mateixa societat civil. Un canvi, a més, aflorat des del carrer, de la base social del país i que té com a denominador comú l’afany democràtic i la il·lusió davant la resignació i els greuges.
Alguns vam empènyer el PSC a fer nostres estos anhels de canvi, a entendre que el que succeïa no era una crisi entre Catalunya i Espanya fàcil de solucionar, sinó una crisi amb una base estructural ferma que calia defensar amb posicions coherents d’acord amb els nostres principis fundacionals i d’acord amb el que la nostra base social ens reclamava. No volia que defensessin la independència, volia simplement que estiguéssem al costat dels que volien votar.
Després de les eleccions, ens vam convertir en una esquerra obsessionada amb l’ordenament jurídic. Una esquerra parlant de complir la llei, de respectar l’statu quo, de legalitat i de pactes, d’acords amb l’Espanya de Rajoy... Ens havíem convertit en el partit de l’ordre, que tenia pànic als canvis socials i polítics. Amb esta actitud, el PSC havia renunciat a ser l’epicentre de la política catalana, un partit amb vocació de govern i conseqüentment un instrument útil per a la societat. Sempre he cregut en els partits polítics com a instruments que canalitzen les ideologies i, com a instruments, tenen també la seva etapa. Ara bé, en el moment que la teua utilitat és qüestionable per la teva pròpia base i pels teus electors tens dos sortides possibles, acceptar-ho i justificar-te o revelar-te amb totes les seues conseqüències. I això és el que he intentat fer jo durant estos mesos, sense massa èxit, però amb el convenciment moral que calia intentar-ho.
Mai podré dir que no vaig intentar canviar el PSC. Des de dintre i des de fora. I no he estat sol, hem estat molts els companys i les companyes que ho hem intentat des de diversos àmbits, però la direcció del PSC ha seguit amb el seu camí de forma inamovible. Un camí amb el qual no puc seguir compromès. No perquè hagi deixat de ser socialista, tot el contrari; com a socialista compromès vull treballar per un projecte que sigui útil per transformar la societat i combatre les injustícies. No vull veure’m eternament remant contra una direcció que té el suport legítim dels òrgans del partit, no és una feina productiva ni gratificant. A tot això afegeixo, no renuncio a res en absolut de tot allò positiu que he aprés al PSC, que és molt, a les amistats i complicitats fetes i al llegat dels diferents governs on ha participat el PSC. Marxo convençut que tenim moltes coses en comú, però alhora vull treballar per superar el PSC i construir un projecte socialment i nacionalment més útil.
Ara, com us deia, es hora de passar pàgina i mirar al futur, i ho vull fer amb la mateixa il·lusió i entusiasme que demostra la societat catalana a cada manifestació pública del seu compromís cívic. Vull seguir amb política, perquè esta és la meua manera de comprometre’m amb la societat, i vull seguir fent política des del socialisme català, sense renunciar per tant als valors de la justícia, llibertat i igualtat d’oportunitats. Per això vull posar-me a treballar amb els progressistes d’estes terres i de Catalunya per assentar les bases d’un nou projecte polític, sense excloure a ningú, sumant totes les sensibilitats de l’esquerra catalana. No posar límits, ni quotes ni estereotips arcaics. Construir una esquerra valenta, forta, amb visió d’Estat i d’obediència exclusivament catalana. Un projecte polític que torni la il·lusió als progressistes. Un projecte polític que sigui en essència el que reclama avui la societat, defugint de les disfuncionalitats manifestes de l’actual sistema de partits i constituir una nova manera de fer política.
Convido a les persones socialistes d’este territori que han perdut la il·lusió a què la recuperen de nou. Val la pena seguir lluitant, seguir-nos comprometent com sempre hem fet pels nostres pobles i ciutats i per este territori nostre, que mereix una esquerra progressista valenta per seguir fent front a les injustícies. Ara i aquí, els socialistes seguim!