És legítim voler superar-nos cada dia, avançar. Sovint, sense acabar de ser conscients de la direcció en què ho hem de fer, encara que tinguem dificultat per concretar objectius, terminis d’execució o aclarir quina és la decisió correcta que hem de prendre. Allò que, de veritat, importa és avançar.
Per això mateix, és freqüent també que entenguem la progressió sense mirar enrere, negant l’existència d’un passat llunyà, pròxim o fins i tot, present, vigent, ara i aquí, perquè és ben cert que l’únic constant és el canvi.
Amb tot, obviar el passat, oblidar els nostres orígens, d’on venim, qui som, en definitiva, ens porta al no-res; ens conduix a viure una realitat imaginària que ens fa encara més vulnerables a qualsevol incident, circumstància o contrarietat per insignificant que sigue.
És per això que sabem que és essencial que ens estimem a nosaltres mateixos i entenguem que la nostra realitat, la nostra existència, és fruit o resultant de generacions anteriors: no som un punt i a part; som un punt i seguit.
Sabem que només ens sentim segurs si mantenim vius els nostres lligams amb les nostres arrels; el nostre entorn immediat; la terra on hem nascut. Sabem, també, que la tendència natural és minimitzar els esforços per enfrontar-nos als reptes no superats; als punts foscos que totes les persones tenim, als problemes no resolts al seu moment i que arrosseguem de per vida, si no hi posem remei.
Esta mateixa reflexió ens la fem totes les persones d’una o altra manera, en un o un altre moment de la nostra existència, però no tothom la interpreta de la mateixa manera.
No fa molt, vaig llegir a les xarxes uns comentaris que al·ludien que fer ostentació de la senzillesa significa justament el contrari: la pretensió –imagino que volien dir... La senzillesa, en este cas, no pot ser mai objecte d’interpretació. Simplement és o no és.
És o no és perquè surt del cor; no és la ment la que busca desesperadament estratègies per a connectar amb el públic, per arribar a la gent. No són imatges, personatges o escenaris. Ni tampoc relats; són realitats, persones i paisatges. Són fets.
Per això insistim a compartir amb les persones que ens escolten, i amb tota la força, vitalitat i energia de què som capaços, l’enorme orgull que sentim de ser qui som; de ser d’on som. D’un poble dispers, urbanísticament complex, difícil de gestionar, també de cohesionar, però immensament noble, autèntic, distintiu, carregat de dignitat, que es fa difícil de no estimar.
Només prenent consciència tots junts del que tenim, tal com és, sense disfresses ni maquillatges, sabem qui som, perquè, en definitiva, el nostre Deltebre estimat som totes i tots en un; estimar-lo és estimar-nos.
Des de la diversitat, des de les diferència, des de la interpretació lliure, individual de cadascuna de les persones que vivim en esta terra; des de la nostra veritat, aquella que viu dins nostre i conviu des del respecte, amb la del costat, sumarem esforços, caminarem junts i arribarem on vulguem.
Este és el Deltebre que, si ho voleu, farem!
Perquè només amb bases sòlides, fermes, reals, i per fràgil que sigue el terreny, cada passa endavant és garantia per afrontar la següent.
És des d’aquesta perspectiva que defensem la capitalitat del Delta; des de l’equilibri i el progrés; des de l’essència. Des de la veritat.
Per això mateix, és freqüent també que entenguem la progressió sense mirar enrere, negant l’existència d’un passat llunyà, pròxim o fins i tot, present, vigent, ara i aquí, perquè és ben cert que l’únic constant és el canvi.
Amb tot, obviar el passat, oblidar els nostres orígens, d’on venim, qui som, en definitiva, ens porta al no-res; ens conduix a viure una realitat imaginària que ens fa encara més vulnerables a qualsevol incident, circumstància o contrarietat per insignificant que sigue.
És per això que sabem que és essencial que ens estimem a nosaltres mateixos i entenguem que la nostra realitat, la nostra existència, és fruit o resultant de generacions anteriors: no som un punt i a part; som un punt i seguit.
Sabem que només ens sentim segurs si mantenim vius els nostres lligams amb les nostres arrels; el nostre entorn immediat; la terra on hem nascut. Sabem, també, que la tendència natural és minimitzar els esforços per enfrontar-nos als reptes no superats; als punts foscos que totes les persones tenim, als problemes no resolts al seu moment i que arrosseguem de per vida, si no hi posem remei.
Esta mateixa reflexió ens la fem totes les persones d’una o altra manera, en un o un altre moment de la nostra existència, però no tothom la interpreta de la mateixa manera.
No fa molt, vaig llegir a les xarxes uns comentaris que al·ludien que fer ostentació de la senzillesa significa justament el contrari: la pretensió –imagino que volien dir... La senzillesa, en este cas, no pot ser mai objecte d’interpretació. Simplement és o no és.
És o no és perquè surt del cor; no és la ment la que busca desesperadament estratègies per a connectar amb el públic, per arribar a la gent. No són imatges, personatges o escenaris. Ni tampoc relats; són realitats, persones i paisatges. Són fets.
Per això insistim a compartir amb les persones que ens escolten, i amb tota la força, vitalitat i energia de què som capaços, l’enorme orgull que sentim de ser qui som; de ser d’on som. D’un poble dispers, urbanísticament complex, difícil de gestionar, també de cohesionar, però immensament noble, autèntic, distintiu, carregat de dignitat, que es fa difícil de no estimar.
Només prenent consciència tots junts del que tenim, tal com és, sense disfresses ni maquillatges, sabem qui som, perquè, en definitiva, el nostre Deltebre estimat som totes i tots en un; estimar-lo és estimar-nos.
Des de la diversitat, des de les diferència, des de la interpretació lliure, individual de cadascuna de les persones que vivim en esta terra; des de la nostra veritat, aquella que viu dins nostre i conviu des del respecte, amb la del costat, sumarem esforços, caminarem junts i arribarem on vulguem.
Este és el Deltebre que, si ho voleu, farem!
Perquè només amb bases sòlides, fermes, reals, i per fràgil que sigue el terreny, cada passa endavant és garantia per afrontar la següent.
És des d’aquesta perspectiva que defensem la capitalitat del Delta; des de l’equilibri i el progrés; des de l’essència. Des de la veritat.