La identitat se’m planteja com a concepte difícil així com la sensibilitat. Hi ha conceptes que, per suats o per maniqueus o per haver estat abordats infinitat de vegades, s’han treballat sense voler. Que no són fàcils però sí suats. La identitat no és ni particularment abordada ni particularment treballada, però crec que la identitat des de la sensibilitat és encara menys abordada i potser serà perquè surto de veure la nova pel·lícula de Sorrentino, “La Grazia”, o perquè, des de la conversa amb Carme Cruelles sobre la poesia, la tendresa i la mirada poètica, tinc una fal·lera per la mirada sensible. Tot plegat em volta pel cap des de fa uns dies. Potser la primavera, potser la sensació d’estar molt prop d’aconseguir un dels petits reptes anuals que em vaig proposar. No sé què és, però la mirada parada, la calma, el repòs estètic s’han anat apoderant de mi.

Tot plegat em porta a reflexionar sobre la identitat, ja no simplement del creador o del copiador, sinó de la identitat en si mateixa. No em considero un tio particularment sensible, sí reflexiu, però no sensible, i tot i això algunes vegades la bellesa et colpeja. En el llibre “La república de la felicitat” d’Ito Ogawa o la reflexió metafisico-existencialista de la pel·li i el llibre Project Hail Mary o Projecte Salvació, com ha tingut a bé d’anomenar-la als cinemes. M’han fet reflexionar profundament aquesta setmana. I són formes de narració diferents entre elles, però em fan pensar en què soc. En la reflexió de Carme Cruelles, poeta i professora de català, a qui he entrevistat recentment i de qui podeu buscar l’entrevista conversa a YouTube, al canal Perfakof.

La capacitat de veure bellesa la tenim tots. La bellesa no està en la cosa sinó en la mirada, i aquesta s’educa; per tant, podem aprendre a trobar bellesa en qualsevol cosa. Per això les fílies i per això les fòbies. Li diem mirada sensible a una forma determinada de mirar, al que fa un cine reposat com el de Sorrentino amb unes escenes determinades, amb un ritme pausat, amb una forma molt concreta. Això se li’n diu sensibilitat i entenc per què i entenc d’on ve: ve del fet que és reflexiu i reposat, del fet que és tranquil, que és mirat i remirat, que no es construeix en dos cops.

Aquí hi ha una contraposició que la podríem definir de forma fàcil amb l’última de Torrente: és anar a allò fàcil. Perquè a la primera de Torrente, Santiago Segura, té una mirada poètica, directa, tronada, reaccionària, canalla, però poètica i sensible. Té una mirada sobre la pobresa intel·lectual, sobre el treball o sobre l’ambició. Hi ha moltes coses criticables, però aquella primera seqüència amb la cançó de fons “Apatrullando la ciudad”, amb totes les racistades, les cabrioles. El gag terrorífic dels xarrups de whisky fins a quasi el coma etílic just abans d’arrancar la cançó del Fary, que és quan ell surt a patrullar i que en el moment just que toca l’hora de començar a treballar diu allò de “no más que estoy de servicio”. A mi em fa morir de riure i això en part està educat, condicionat pel fet que aquesta pel·lícula la vaig veure amb mon pare rient de fons i el seu riure m’educa a mi per riure i també em fa pensar en el meu germà rient i això, els meus referents masculins per excel·lència rient, em condicionen perquè jo rigue. Però Santiago Segura té una mirada tendra sobre uns personatges; en canvi, en aquesta última i en algunes anteriors, ja no.

La identitat es fabrica, es treballa, així com la sensibilitat. Un bon humorista o un bon realitzador són artistes que pensen i repensen la cosa de què estan parlant. Ho fan des de llocs diferents, però estan rebuscant en la cosa, hi ha una reflexió sobre la cosa i, mentre treballes la cosa, ho fas des del jo, clar. Què vol dir això? Que igual que l’autor treballa el que vol dir, el receptor pot treballar el que li sembla bell. Jo podria haver-me quedat en els riures dels meus familiars, creure com a hetero bàsic que la bellesa és allò que el màrqueting ha decidit i no investigar més enllà. Però la identitat té fronteres i si les vols eixamplar has d’investigar, has de mirar què t’agrada i què no, i per saber què t’agrada has de mirar allò que no t’agrada, has d’experimentar també allò desagradable.

L’experiència estètica és fruit del treball i aquí defensaré l’exercici no completista però tampoc còmode. Si prenem l’experiència estètica des del repòs ja estem cometent un error. Es pot prendre des d’aquí, però l’experiència estètica i la creació d’una mirada és un esforç actiu i quan ho fas des del repòs perds part de l’experiència; si a sobre ho fas amb voluntat completista abandones l’empresa. Amb això estic dient que, per tenir una identitat estètica treballada, no es pot plantejar des d’un sofà quan ja estàs cansat del dia i amb el comandament i Netflix a la pantalla. Això és una experiència i em val per fàcil i propera, em val perquè serveix, però no pot ser l’única. Llegir llibres amb afany d’acabar-los és com fer curses amb afany d’acabar-les, i no, l’afany ha de ser el fet de fer-les, s’acaben o no. Tots els corredors saben que no hi ha problema a no acabar i menys si t’has de lesionar; llavors, per què arrosseguem novel·les i pel·lis per la tauleta de nit o en el “seguir veient” si no és per un afany completista? El llibre, perquè l’has comprat, i com el menjar no es pot tirar, el llibre s’ha d’acabar? Un llibre que no t’agrada és un llibre que no s’ha d’acabar de llegir; potser no era el moment, potser el llibre no és bo. Una pel·lícula que té més d’una setmana de començada, deixa-la córrer.

No parlarem del fet de partir pel·lícules perquè les mires fent altres coses. Per no parlar del fenomen de mirar una pel·lícula amb el mòbil a la mà i per això els guionistes fan pel·lis per a persones intel·lectualment disminuïdes. Perquè literalment estan disminuïdes. M’explico: si tu estàs atenent una única situació, prenent part d’allò que estàs gaudint, pots copsar els detalls, mentre que si estàs mirant Twitter, Instagram i TikTok és impossible mirar la pel·lícula; llavors es converteix en un audiovisual de fons i per això els personatges principals han d’anar dient coses com “estic desconnectant el cable verd” en veu alta quan allò normal és mostrar, no indicar. Perquè les persones que ho estan mirant no ho estan mirant. Recomanació per a la vida en general: fes les coses d’una en una. Si mires un film, mira’l, i si estàs al mòbil, estigues al mòbil, hòstia! Ja que l’experiència estètica del film està pensada per l’autor d’una tacada, per això té sentit el cine. Hi ha massa contingut per forçar-te o com a mínim per forçar-te a lo bèstia. Un esforcet és bo, un arribar a vomitar et genera rebuig. Com quan fas sèries en bici o corrent o nadant i arribes al punt del mareig dolent; el mareig bo és genial, el dolent, el tall de digestió, et pot portar a un rebuig. T’ho dic per experiència: vaig rebutjar la lectura durant anys després d’acabar Filosofia i l’esport durant setmanes després d’algun tall de digestió complicat.

L’experiència estètica demana rigor i personalitat. La cultura de l’entreteniment i del consum mata part de l’experiència estètica i l’hedonisme mal entès acaba menjant-se les bones experiències culturals. De veritat que una fast food és genial de tant en tant, però que la teua dieta cultural sigue només fast food acaba repercutint en la teua identitat. Per això, i no hi entraré ara fort però sí que forma part d’aquest article de forma tangencial, és més fàcil trobar torrades d’alvocat a Barcelona que llocs on facen fricandó. Per això, si estàs veient una pel·lícula, mira la pel·lícula; si estàs amb els amics o la família, deixa el mòbil; i si estàs llegint un llibre i no t’agrada, deixa’l, ja hi tornaràs. Però sobretot ves a la biblioteca i no et sabrà tant mal deixar-te’ls a mitges. Però sobretot, sobretot, sobretot: llegeix, mira pel·lis, xala de la cultura i fica’t en dubte la identitat. Eixampla les fronteres del que ets perquè si no et converteixes en una cosa còmoda com una torrada d’alvocat i deixes de ser un plat de tripes. Que, ei! M’encanten les torrades d’alvocat, però em flipen molt més els plats de tripes o les anguiles en suc. I sobretot ho xalo en amics i el mòbil en silenci i la motxilla.