28 de juny

L’origen del moviment LGTBI a les Terres de l'Ebre

El 8 de juliol de 2005 es va celebrar oficialment el primer Dia de l’Orgull a les Terres de l’Ebre, els seus impulsors van ser els membres de l'organització juvenil 'L'Armari'. Com va nàixer aquell primer moviment?

per Marc Ferreres, Amposta | 28 de juny de 2017 a les 11:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de juny de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Imatge de la històrica manifestació celebrad a Tortosa al 2014 en motiu dels actes del 28 de juny. Foto: Sofia Cabanes


Avui és 28 de juny, el Dia internacional per l’alliberament lèsbic, gai, transsexual, bisexual i intersexual (LGTBI), també conegut tradicionalment com a Dia de l’orgull gai. Una data tan assenyalada m'ha convidat a reflexionar, recordar i mirar enrere. A trobar, a faltar llocs i persones. Sempre he viscut la diada amb molta intensitat.

 
Vol la casualitat que, remenant per casa, trobe una capsa oblidada durant anys i panys. En obrir-la, la sorpresa és màxima: està plena d’actes de reunions, estatuts, retalls de premsa, pressupostos, contractes, factures, llistats d’amics i associats, establiments col·laboradors, instàncies, publicitat, etc. Està plena de records de com, per primera vegada, a les Terres de l’Ebre ens vam començar a organitzar i a mobilitzar pública, notòria i obertament en favor dels drets, la igualtat i la normalització de les persones LGTBI i contra la discriminació, la violència i la homofòbia.

 
Llegir i remenar tots estos documents em fa sentir coses que feia molt temps que no sentia i rescatar records que tenia totalment oblidats. És com despertar la consciència d’una època que em sembla molt llunyana. Una ràfega d’imatges i emocions s’amuntonen ara a la meua ment. Passen con una pel·lícula per davant dels ulls. I és així com em dic que he d’aprofitar aquesta fertilitat mental per posar per escrit les experiències i vivències d’aquells anys. Deixar testimoni de com va nàixer la lluita LGTBI a les Terres de l’Ebre.
 
Les Terres de l’Ebre són un territori magnífic. Està format per paisatges impressionants i gent fabulosa a parts iguals. No obstant això, també són unes terres que pateixen -i han patit més intensament en el passat- els mals de comarques: són territoris allunyats de les grans àrees urbanes (per a bé, però també per a mal); formats per pobles petits; construïts entorn a rols, dinàmiques i etiquetes personals molt despuntades; on la pressió i la imatge social (el “què diran” i el manditisme o “m’han dit que...”) marquen el ritme quotidià; sobre el pilar del conservadorisme moral.
 
Així eren les Terres de l’Ebre de finals del segle XX, de fa prop de 20 anys. I en part, desgraciadament, així continuen. Una època en què, recordem, encara començava a desenvolupar-se internet; no existien les xarxes socials ni la comunicació instantània i interactiva (com Whatsapp, Facebook, Twitter, Instagram, Snapchap, Grindr o Wapo); i els telèfons mòbils no eren ni habituals ni intel·ligents. La realitat i convivència diària era molt diferent. A més, cal recordar que a les Terres e l’Ebre no existeixen locals d’ambient o espais de trobada on les persones homosexuals puguem relacionar-nos, compartir i socialitzar entre nosaltres.
 
El 1998 vaig marxar a Barcelona a estudiar, com fan tants i tantes joves de les Terres de l’Ebre. En el meu cas, sentia una necessitat imperiosa de fugir del poble després d’una adolescència fosca, amb situacions dures d’assetjament escolar i menyspreu, i amb un conflicte intern no resolt sobre la meva identitat i orientació sexual que em pertorbava la ment i l’ànima, dia i nit.
 
A Barcelona, vaig descobrir que hi havia moltes més persones com jo: persones LGTBI. Que ser gai no era una vergonya, ni jo era un bitxo estrany de qui riure’s, i que es podia viure amb certa normalitat la homosexualitat i com a persona homosexual. És així com, amb el temps, en fricció amb la vida, em vaig trobar a mi mateix i vaig començar a ser feliç per primera vegada en molt de temps. En molts anys. I és així com em vaig plantejar per què havia de fugir de casa per a ser feliç? i per què no podia viure la meva condició sexual amb certa normalitat també a les meves terres?
 
Simultàniament, vaig començar a moure’m i a participar en diferents moviments i entorns polítics i socials. També vaig entrar a les Joventuts d’ERC (JERC) i a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), llavors unes organitzacions absolutament minoritàries. Coincidia en un moment d’expansió del que s’anomenava “esquerra nacional”. La branca més jove de l’esquerra independentista, preteníem ser presents i visibles en totes les esferes de la vida, perquè nosaltres també érem part d’aquest país, a més de construir espais de socialització i normalització de l’independentisme. En definitiva, es pretenia sortir políticament de l’armari com a independentistes.
 
És així com es van començar a estendre els casals “Tio Canya”, locals on fer vida social, on anar a fer una copa i de festa amb els amics. O com es va impulsar l’”Acampada Jove” de les JERC, com a festival d’estiu de caire festiu i reivindicatiu. En el camp sindical i dels drets de la classe treballadora, s’apostava per reforçar la Intersindical-SCC i el seu “Espai Jove” com a sindicat de referència i netament independentista. En l’esfera estudiantil, s’obria pas la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans. En definitiva, una taca d’oli independentista que arribava a tots els àmbits.
 
És en aquest context com, altres persones i jo, observem i analitzem l’activisme LGTBI del moment. Llavors es trobava en molta ebullició (recordem que el matrimoni homosexual es va legalitzar a l’estat espanyol el 2005), amb importants moviments associatius implantats a Barcelona i arreu del país, com el FAGC, el Casal Lambda, el GAG, La Coordinadora Gai-Lesbiana de Catalunya o H2O, i amb un sector de l’oci LGTBI en expansió a través del Gaixample.
 
Amb tots aquests ingredients, vam veure la necessitat de crear un espai neta i radicalment independentista dins el moviment LGTBI. Així, el 15 de novembre de 2004 es fundava a Barcelona l’”Associació Juvenil l’Armari” com a instrument i eix vertebrador de la lluita social dels homosexuals i dels drets nacionals de Catalunya. Com a Coordinador Nacional fou nomenat l’amic Lluís Català; com a Tresorera, l’amiga Laia Herrera; i jo mateix com a Secretari d’Organització i portaveu de la secció de les Terres de l’Ebre. 
 
Aquesta doble vocació queda perfectament reflectida als estatuts de l’entitat, en determinar com a fi l’entitat “Defensar la plena igualtat en drets i deures de gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals al si de la societat catalana, emmarcats dins el moviment d’alliberament social i nacional dels Països Catalans.” 
 
Partint d’aquest disseny i concepció fundacional, l’associació inicia un doble activisme que funciona en paral·lel i amb plena autonomia l’un de l’altre. Per una banda, l’activisme que es genera des de Barcelona, fent èmfasi en l’aspecte independentista com a contraposició a la resta d’entitats LGTBI.
 

Recull de premsa sobre els primers actes en commemoració de l'Orgull Gai al territori. Foto: La Veu de l'Ebre

 
D’altra banda, l’activisme que es desenvolupa a les Terres de l’Ebre. Aquí es posa tot l’esforç i èmfasi en la visibilitat, la normalització i la igualtat LGTBI. L’independentisme es deixa en un segon pla per un motiu molt pragmàtic: l’”Associació Juvenil l’Armari” passa a ser el primer i únic referent al territori en defensa del col·lectiu homosexual. Per tant, hem de poder donar cobertura i defensar a tots els homosexuals pel simple fet de ser-ho, siguin independentistes o no.
 
La seu va establir-se a Amposta (en concret, al local de la Federació de Terres de l’Ebre d’ERC) i vaig començar a exercir com a portaveu de l’associació. No va ser fàcil per a cap de nosaltres inicial l’activisme LGTBI, però la il·lusió, la rebel·lia i un xic d’inconsciència ens empenyien cap endavant. Érem un grup molt variat i heterogeni, amb persones provinents d’Amposta, Tortosa, La Ràpita, La Sénia, Sant Jaume, Alcanar, Ulldecona, Camarles, Vinaròs o Benicarló.
 
Entre les primeres activitats, vam establir una xarxa d’establiments i espais públics on es pogués disposar de revistes i publicacions de temàtica LGTBI, com ara biblioteques públiques, llibreries, instituts o bars i cafeteries. Amb este primer objectiu es pretenia facilitar l’accés a la informació, i a una informació des de la proximitat, dins l’entorn més immediat i de confort. Intentant evitar que les persones LGTBI se sentissin soles, excloses i aïllades i que es veiessin amb la necessitat d’haver de buscar a fora solucions i respostes que de cap manera trobaves dins el territori.
 
A més, vam posar en marxa la web www.gaiebre.org, sota el subtítol “Xarxa ciutadana de gais i lesbianes de les Terres de l’Ebre i el Maestrat”, com a canal d’informació, actualitat, contacte, assistència, suport i assessorament per al col·lectiu homosexual de les Terres de l’Ebre i el Maestrat i les seves famílies. Un punt de trobada virtual i de visibilitat social. Que qualsevol persona LGTBI pogués sentir-se acompanyada, representada i ajudada.
 
Vam començar a presentar les primeres instàncies als ajuntaments i a fomentar, a través de la col·laboració amb diferents partits polítics (ERC i ICV, principalment), la presentació de mocions als plens dels ajuntaments per tal que donessen suport al manifest reivindicatiu que, cada any, s’acordava en el marc de la Comissió Unitària 28-J per al Dia de l’Orgull, a més de demanar que es pengés la bandera de l’arc de Sant Martí en solidaritat amb el col·lectiu LGTBI. Sovint les peticions no arribaven en lloc o les mocions eren refusades per la majoria del ple.
 
Hi ha una altra dada important sense la qual no pot entendre’s el moviment LGTBI a les Terres de l’Ebre: en paral·lel, en aquell mateix moment i amb gran esforç i il·lusió, la rapitenca Ana Maria Casamitjana, mare d’un noi gai, funda i encapçala l’Associació de Mares i Pares de Gais i Lesbianes (AMPGIL) de les Terres de l’Ebre, entitat amb qui, des de llavors, sempre treballarem de forma coordinada i conjunta, com una gran família amb un objectiu comú des de punts de vista diversos.
 
El 8 de juliol de 2005 es va celebrar oficialment el primer Dia de l’Orgull LGTBI a les Terres de l’Ebre, publicitant-se com a “Primera Diada de l’Orgull gay a les Terres de l’Ebre”.
 
En un primer moment vam pensar en organitzar-ho a Amposta, donat que és una de les principals ciutats del territori i donat que unes quantes persones de l’associació érem de la ciutat, cosa que facilitaria l’organització de l’esdeveniment. No obstant, vam desistir en topar amb l’oposició de l’equip de govern. El dia que em vaig reunir amb una persona de l’equip de govern de CiU, llavors amb Joan Maria Roig com a alcalde, per exposar-li el programa d’actes i la seUa finalitat, un dels comentaris se’m va quedar gravat en foc per sempre més: “i això no ho podeu fer a un altre poble?”. Vaig tenir la terrible i desagradable sensació de ser expulsat de la meva pròpia ciutat.
 
Finalment, el 1r dia de l’Orgull gai a les Terres de l’Ebre es va celebrar a Alcanar, cruïlla dels Països Catalans, amb la simpatia de l’Ajuntament, al casal de les JERC Tio Canya. Va ser una diada senzilla, consistent en una presentació i una xerrada titulada “L’acceptació social de l’homosexualitat”, xerrada que vaig impartir jo mateix, després d’una presentació de l’associació per part de l’amic i company Lluís Català. A continuació, hi va haver un sopar popular i una festa fins a altes hores de la matinada.
 
Preteníem combinar l’aspecte més formatiu, institucional i reivindicatiu (amb la presentació i la xerrada), amb l’aspecte més social i integrador (a través del sopar) i amb un exercici de visibilitat, normalitat i transversalitat (amb la festa).
 
Va ser un èxit, tenint en compte l’època i el territori, participant-hi en global unes 70 persones. És més, va tenir una gran repercussió social i mediàtica que no esperàvem, pel que tenia de simbòlic. S’estava fent quelcom que no s’havia fet mai abans en un lloc tant tradicional com les Terres de l’Ebre. Quelcom que fins aquell moment només es veia com es feia a les ciutats, per la tele, com una cosa llunyana i exòtica. El col·lectiu LGTBI ens fèiem visible per primer cop i reivindicàvem el nostre espai a la societat ebrenca. És per això mateix que també ens va sorprendre l’alta participació de càrrecs polítics locals, comarcals i territorials de tots els partits (excepte PP i Unió Democràtica) que van assistir a l’acte d’Alcanar.
 
L’associació va anar creixent i prenent forma. Organitzàvem petits actes, fèiem intervencions en mitjans de comunicació cada cop que podíem o ens ho sol·licitaven, col·laboràvem amb altres entitats i activitats, etc. A més, miràvem de teixir complicitats, suports i aliances amb alguna entitat o establiment de cadascun dels municipis de les Terres de l’Ebre, per així poder arribar a tenir uns canals de comunicació i visibilització més àgils, fluids i dinàmics.
 
Internament, vam arribar a ser prop de 40 amigues i amics i associats i associades. Recordo també les persones que ens contactaven des de l’anonimat o de forma discreta, fruit de tabús o situacions socials o familiars adverses. Era un treball de formigueta enmig del desert.
 
De seguida es va veure la necessitat de desmarcar-nos totalment del grup de l’associació de Barcelona i constituir-nos com una entitat independent de caràcter estrictament territorial. Així, el 18 de maig de 2006, reunits al centre social el Maset de La Ràpita, vam fundar l’”Associació de gais i lesbianes de l’Ebre, Matarranya i Maestrat”, constant com a domicili fiscal el meu propi domicili particular d’Amposta, per així també desvincular totalment l’entitat d’ERC-Terres de l’Ebre. No obstant, socialment i “comercialment” vam seguir utilitzant durant molt temps, de forma indistinta, el nom d’”Associació l’Armari”, donat que així ens reconeixia molta gent, entitats, institucions i mitjans de comunicació, igual com vam seguir mantenint el mateix domini web www.gaiebre.org.
 
Aquell 2006 vam participar a la Fira de Tortosa oferint una conferència sobre l’alliberament sexual, alhora que l’acte servia de plataforma de presentació de l’associació, conferència que vaig realitzar jo mateix. Poc després, davant la proximitat de la diada del 28 de juny, es va celebrar un acte institucional a Tortosa en suport al col·lectiu LGTBI, amb la participació d’unes 40 persones, acte on hi vam intervenir Ana Maria Casamitjana, com a portaveu d’AMPGIL-TE, i jo mateix, com a portaveu de l’associació l’Armari. 
 

Celebració de la segona diada de l'Alliberament Gai a Amposta. Foto: Més Ebre


A més a més, aquell 2006 vam organitzar també oficialment la II Diada per l’Alliberament Gai i Lesbià, sota el lema “Acceptant la diferència, defensem la igualtat”. Aquest cop sí, tot i que amb recels, vam aconseguir celebrar-ho a Amposta. Com? Aquell any Amposta era Capital de la Cultura Catalana. Vam al·legar, precisament, que la cultura és font del coneixement i només a través del coneixement podíem acabar amb els prejudicis, la intolerància i la discriminació. L’argumentari va ser suficient per tal que acceptessin que ho celebréssim a Amposta. No obstant això, l’equip de govern no s’hi va implicar i, aquell mateix any, CiU va votar en contra d’una moció per donar suport al manifest unitari.
 
El dijous 22 de juny de 2006 vam organitzar a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó un show i presentació del llibre “Tirant lo Fúsia”, a càrrec de Josep Maria Portavella, autor del llibre i director del grup de teatre “The Chanclettes”.
 
El divendres 23, a les 18 hores, vam oferir a l’institut Ramon Berenguer IV la conferència “Bulling a les aules per l’orientació sexual”. L’acte va ser presentat per Lucrecia Bernaltes, directora del centre, i vam comptar amb la intervenció de Xavier Vega, delegat del Departament d’Educació de la Generalitat a les Terres de l’Ebre. La ponent fou Ana Rrebeca Urmeneta, professora de Sociologia de la Universitat de Girona (UGI).
 
El dissabte 24 estava concebut com el dia més gran i vistós. A les 12 del migdia va tenir lloc la lectura del manifest a la plaça del Mercat, acompanyat d’una actuació de la Colla Joves Dolçainers de Tortosa. Posteriorment, es va inaugurar al Casal d’Amposta una Mostra de Cinema Gai-Lèsbic, presentat per Bibian Norai, actriu i directora de cinema porno.
 
Vam continuar amb la conferència “El mite de la masculinitat”, a la Sala Emili Vives del Consell Comarcal del Montsià. L’acte va anar a càrrec del psicopedagog Daniel Gabarró i hi va participar el delegat de Benestar Social de la Generalitat, Ismael Piñas.
 
A la nit, vam oferir una gran festa i espectacle al pavelló municipal d’Amposta. Primer, l’actuació dels transformistes Perica Dubal, Noa, i Tony Arroyo. Després, concert de Control Antidoping (els actuals XEIC!, de Rasquera), Bad Days (de Deltebre) i Vietnam (d’Amposta).
 
Paral·lelament, sota el títol “Gay Night”, per donar cobertura a totes les vesprades i nits de d’aquell cap de setmana de 2006, l’associació l’Armari també vam organitzar un programa d’actes nocturn al pub Planet Tibet, al costat del conegut pont penjant d’Amposta sobre el riu Ebre. Dijous 22, Opening Party. Divendres 23, nit de foc, amb obsequis. Dissabte 24, Gay Night Club, amb go go’s i show de la Bambina.  Diumenge 25 a les 19h de la tarda, Clossing Party i Jornades de clausura a càrrec de l’Associació l’Armari.
 
Hem de tenir present que, fer tots aquests actes com qui no vol la cosa, amb volguda normalitat, portava a reaccions contraposades: des d’airades reaccions d’alguns com si es tractés d’un escàndol públic fins a donar suport per part d’uns altres des d’un sentiment de profunda transgressió i trencament de l’ordre establert.
 
Seguint la línia del primer orgull, vam intentar que aquell segon Orgull fora un mosaic de tots els espais de la vida, donat que les persones LGTBI estem en totes les esferes de la vida. És per això que vam programar actes plurals i diversos, que anaven dels reivindicatius, als culturals, educatius, socials o festius. És curiós comprovar com els publicitàvem expressament com a actes oberts a tothom. Que participar-hi no significava necessàriament haver de ser gai o lesbiana. Un matís que actualment ens pot semblar estrany, però que llavors era molt necessari.
 
A més, tot i que els actes tenien lloc a Amposta, érem molt conscients de què l’objectiu era dotar-los de projecció i repercussió arreu del territori. Volíem que el màxim de gent s’hi acostés, que el màxim de persones LGTBI repartides pels diferents pobles se sentissin orgulloses de ser com eren, i que el màxim de gent de qualsevol condició fes seva la festa i la reivindicació. Per això mateix vam  animar a col·laborar a grups de música, entitats o persones de llocs molt diversos del territori, com es pot comprovar al programa d’actes.
 
De la mateixa manera, vam aconseguir el recolzament de les seccions territorials de Ràdio FlaixBac, FlaixFM i Los 40 Principals, a més de Ràdio Joventut, amb falques publicitàries gratuïtes en totes les franges horàries.
 

El regidor de Tortosa Jordi Jordan apareixia l'any 2006 en un reportatge a la revista 'Zero' per parlar de la lluita en entorns rurals. Foto: Revista Zero


El maig de 2006, quan just portàvem 1 any d’activitat a les Terres de l’Ebre, es va incorporar a l’associació l’apreciat amic Jordi Jordan. Suposava tot un valor afegit, donat que era regidor a l’Ajuntament de Tortosa, en nom d’ICV. Això suposava que des de llavors comptàvem amb el primer càrrec públic electe de les Terres de l’Ebre obertament homosexual i que practicava l’activisme i militància LGTBI des de la seva posició institucional. Tan és així que Jordi Jordan va ser protagonista d’un reportatge de la Revista ZERO, una revista LGTBI d’àmbit estatal que en aquell moment era un referent informatiu, sortint al número 91 d’aquell 2006 en un reportatge titulat “La lucha desde las pequeñas ciudades”.
 
El fet de començar a fer-nos visibles, però, va comportar un preocupant augment de les actituds discriminatòries i dels brots de violència física i verbal contra homosexuals, per coses tan lleugeres com fer-se un petó o anar 2 persones del mateix sexe agafats de la mà.
 
La majoria d’aquestes agressions van tenir lloc en molt poc temps i a la zona lúdica del polígon Tosses d’Amposta. L’agressió més greu va ocórrer durant les Festes Majors de 2006, quan un jove 26 anys de la ciutat va ser brutalment agredit a la discoteca Sala Metro, acabant ingressat a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona amb cops i fractures. Recordem que la Sala Metro era una discoteca de masses i la discoteca de referència de totes les Terres de l’Ebre, amb gent que acudia expressament des del Maestrat i el Camp de Tarragona.
 

Retall de premsa sobre l'agressió homòfoba viscuda l'agost del 2006 a la Sala Metro d'Amposta. Foto: El Punt

 
Des de l’Associació l’Armari vam contactar amb la víctima per oferir-li tot el nostre recolzament i solidaritat. Vam contactar amb la discoteca per demanar-li que prengués mesures contra les actituds violentes i discriminatòries, posant-se la Metro immediatament a disposició de les forces policials.
 
A més, vam emetre un comunicat condemnant rotundament l’agressió i instant a l’Ajuntament a actuar contra la LGTBfòbia a la ciutat.  La repercussió mediàtica va ser enorme. Com a portaveu de l’entitat, fins i tot van entrevistar-me mitjans de caire estatal per donar cobertura i seguir al cas. Recordo com, un dels responsables de Sala Metro, m’admetia que, per la repercussió de la nostra denúncia pública, els vam nosaltres fer més publicitat (encara que negativa) en pocs dies, que ells en tot un any.
 
En aquest context, vam encetar una nova etapa de l’associació, on els nostres esforços se centraven en detectar i denunciar discriminacions i agressions homòfobes, acompanyar als afectats, exigir mesures per posar-hi remei i treballar amb entitats i administracions per aturar els actes d’odi. Especifico actes homòfobs donat que, en aquell moment, quan es parlava de lluita homosexual o LGTBI, principalment es parlava d’homes homosexuals. Per tant, les agressions se centraven també contra els qui érem homes gais. L’alliberament de les dones lesbianes malauradament encara anava uns passos més enrere.
 
Tot plegat, era molt desagradables com a persones haver de dedicar el teu temps a exigir el dret a què no et peguessen o no t’insultessen i que poguesses viure lliurement sense etiquetes, marques socials, discriminacions o actes d’odi al teu entorn.
 
Amb este ambient enrarit, des de la direcció de Sala Metro van plantejar la possibilitat d’organitzar ells mateixos la celebració del proper Orgull LGTBI, el del 2007, com a suport explícit al col·lectiu.
 
És més que evident que la discoteca pretenia aconseguir amb això un rentat de cara pels nombrosos casos d’homofòbia que es vivien dins del local o al seu entorn i que malmetien la seua imatge pública i escandalitzaven a molta gent. Que conste que, amb això, en cap moment poso en dubte la bona voluntat i predisposició dels gestors de la discoteca, amb els quals tenia molt bona sintonia. És més, sé que ells, o com a mínim amb els qui jo em relacionava, veien la homofòbia com un problema greu que no podien tolerar i creien amb la igualtat de les persones LGTBI.
 
Com a col·lectiu, també ens va semblar un encert que fora la mateixa Sala Metro qui aixequés la bandera de l’arc de Sant Martí. Des del simbolisme, la bandera no venia imposada des de fora per ocupar un espai que no li pertocava, sinó que era la mateixa discoteca qui la feia seua i, en conseqüència, enviava un missatge directe als seus usuaris. Vèiem important que així es percebés, quedant l’associació en un segon terme, cedint tot el protagonisme a la discoteca, i d’esta manera introduir la lluita LGTBI a la boca del llop, fent palès que no teníem por i que havíem vingut per a quedar-nos.
 
Cal recordar, sense ànim d’ofendre a ningú, que part del públic de la Sala Metro complia un patró molt estereotipat d’heteromasclisme. Era molt evident i es respirava l’actitud de certs grups de persones de tenir la necessitat d’haver de demostrar contínuament com un era més mascle alfa que l’anterior, des de la xuleria i la prepotència. Estes demostracions de masculinitat comportaven també menysprear i agredir a aquells que consideraven poc masculins o poc dignes de dir-se hòmens, com els gais.
 
Així, el dijous 28 de juny de 2007 la discoteca Sala Metro d’Amposta obria les seves portes oferint la “Arco Iris Party -  En commemoració a les Terres, Matarranya i Maestrat del Dia Internacional per l’Alliberament Gai i Lesbià”. La festa va comptar amb decoració per a l’ocasió, banderes de l’arc de Sant Martí presidint el sostre i espectacle Lovely Boys, amb Míster Astúries.
 
A l’organització del 28 de juny s’hi va sumar Ràdio Joventut, que va retransmetre la festa en directe a tot el públic del Montsià i Baix Ebre. A l’emissió de la festa s’intercalaven talls informatius i didàctics sobre la realitat homosexual, en favor de la diversitat sexual i afectiva i en favor de la normalització social del col·lectiu LGTBI. Jo mateix vaig ser el locutor i presentador a les ones, donat que en aquell moment col·laborava amb l’emissora, sent l’amic Jonathan Valls, gran persona i professional, el tècnic de so. 
 
Malgrat els intents per combatre i eradicar l’assetjament i els atacs homòfobs, aquests no van cessar i, periòdicament, s’anaven repetint incidents homòfobs que, amb la mateixa contundència, condemnàvem. Principalment es produïen a la zona d’oci del polígon de Tosses d’Amposta, però també a la zona lúdica de Sant Carles de La Ràpita. Això es produïa davant la passivitat de l’administració local del moment, així com de la falta de cap mena d’informació als seus agents de policia local. Tot plegat, ens generava una forta sensació de frustració, impotència, inseguretat i indefensió.
 

Retall de premsa sobre una nova agressió al Polígo Tosses d'Amposta. Foto: Diari de Tarragona

 
Arran una nova agressió, aquest cop ocorreguda el 22 de setembre de 2007 a Amposta, vam exposar la situació al Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), impulsor de l’Observatori contra la Homofòbia. Aquest va reaccionar de forma immediata, donant-nos ple seu suport.
 
És així com, entre el FAGC, l’AMPGIL-Terres de l’Ebre i l’Associació l’Armari, es va convocar una concentració a la plaça de l’Ajuntament d’Amposta contra la homofòbia, el dissabte 27 d’octubre de 2007 a les 12 del migdia, incloent la lectura d’un manifest de condemna, on s’hi va desplaçar des de Barcelona una àmplia representació del FAGC.
 
L’acte, al qual vam participar una cinquantena de persones, es va celebrar sota el lema “Prou impunitat homòfoba”. Eugeni Rodríguez, portaveu del FAGC, qui es va desplaçar expressament a Amposta, va ser molt contundent en les seues declaracions públiques: “Amposta és, després de Barcelona, un dels municipis de Catalunya amb més casos de violència contra homosexuals”, denunciant, alhora, la indiferència i passivitat de l’Ajuntament per evitar aquests abusos. “Hem parlat amb el regidor de Governació i encara esperem la seva resposta.”
 
Amb el pas del temps, l’activisme va anar decreixent al mateix ritme que augmentaven les meuues responsabilitats laborals i en altres camps associatius on hi participava. Arriba un moment en el qual decideixo fer un pas al costat i què fora alguna altra persona qui encapçalés el projecte i formés el seu propi equip, impulsant de nou l’associació. Així, en assemblea de 17 d’octubre de 2009 celebrada a una cafetera de Sant Carles de La Ràpita, per unanimitat es va decidir que la presidència passava a ocupar-la Andreu Comes. Josep Soler fou nomenat Secretari d’organització; Ana Maria Casamitjana, Secretaria assessora de pares i mares; i Enric Mayals, tresorer. Com a vocals, Carlos Cortés, Jordi Jordan, Isidro Gutierrez i Maria Rosa Maturana.
 
Si bé és cert que vaig ser nomenat Secretari de Comunicació, a la pràctica va suposar que, des d’aquell mateix instant, deixava d’estirar l’entitat i em retirava a un discret segon pla, des d’on donaria tota la meua estima i suport incondicional a tot allò que volguessen emprendre. No obstant, la gent es va dispersar, les vides van seguir el seu curs i el ritme de l’associació va caure. Així és la vida.
 
Passaren els anys i veia amb certa nostàlgia tot aquell activisme i empoderament que, des de la il·lusió i la esperança, ens va empènyer durant uns anys per tots els racons de les Terres de l’Ebre. És així com, el 2013, gràcies al suport i esforç dels amics del centre social “Lo Maset” de Deltebre, aconsegueixo recuperar de nou la celebració de l’Orgull LGTB a les Terres de l’Ebre.
 
En esta ocasió, va consistir en una xerrada sota el títol "Sexe, gènere i opció sexual: no necessàriament de la mà", a càrrec de l'assemblea LGTBI Brot Bord, seguida d’un concert del grup Contracop.
 
Ja el 2014, algunes persones de les Terres de l’Ebre, encapçalades per Ferran Benaiges, Alba Anguera i Amada Rodríguez, entre molts d'altres, constitueixen l’Associació de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals de les Terres de l’Ebre (associació LGTeBe).
 
Amb això, l’activisme LGTBI reneix de nou. Torna a estar novament ben viu, representat i actiu a les Terres de l’Ebre. S’engega una nova etapa de la història de l’activisme LGTBI ebrenc plena d’il·lusions i projectes engrescadors, amb un equip divers, cohesionat i d’una gran riquesa humana.
 
Estes però, són figues d’un altre paner. Pàgines de la història que mereixen i mereixeran tot un reconeixement específic per la tasca empresa. Moltes pàgines de la història que encara queden per escriure i molts èxits i alegries que encara tenim per celebrar, com a associació, com a territori i com a país! 
 
 

Un dels actes organitzats per LGTeBre, participant en una donació de sang. Foto: Cedida




 

 

Marc Ferreres
Activista LGTBI actualment implicat amb l'Associació LGTeBre.
28/06/2017

L’origen del moviment LGTBI a les Terres de l'Ebre

Participació