David Martí (Barcelona, 1970) va protagonitzar un d'aquells girs vitals que molts somien però pocs s'atreveixen a executar. Va abandonar una carrera consolidada com a consultor tecnològic per instal·lar-se a Arnes i dedicar-se a escriure. Setze anys després de l'èxit de Les bruixes d’Arnes, Martí s'ha convertit en un referent de la novel·la que combina història, saviesa popular i un profund respecte per la figura de la dona sàvia.

Com és el procés de trencament personal que implicar fer un gir de 180 graus a la vida que ja tenia encarrilada?
És fàcil de resumir ara, però va ser un procés complicat de digerir i d'assimilar. Per a mi va ser un autèntic viatge iniciàtic. No és només decidir-ho mentalment, sinó posar-te a caminar en la direcció contrària a la que has seguit sempre; això suposa creuar un desert imaginari que està al teu cap i enfrontar-te a les teues pors més radicals. En el meu cas, vaig haver d'agafar una baixa per estrès i va ser llavors quan vaig començar a fer-me preguntes honestes, d'aquelles que van al moll de l'os: "Què vols ser quan sigues gran?", fins i tot sent ja un adult. Al final, vaig entendre que vida només n'hi ha una i que els escriptors el que fem és anar pel món amb els ulls oberts per filtrar la realitat a través del nostre procés mental.

Va escollir Arnes pels vincles familiars, tan especial era per a vostè esta atracció?
Arnes és casa meua, són les arrels. Si mai heu passejat per aquells carrerons medievals i heu vist el contrafort dels Ports i les Roques de Benet des de la barana, sabreu que és un dels paisatges més bonics de Catalunya. Per a mi no és només l’escenari ideal per escriure, sinó el lloc ideal per viure i perdre’s-hi. Jo sempre dic que, encara que haja nascut a l'Eixample de Barcelona, em sento arnerol, perquè som d’allà on pertany el nostre cor. Gran part de la seua obra gira al voltant de la dona de saviesa ancestral.

D'on prové el seu interès per la bruixeria?
Té molt a veure amb la Lola d’Arnes, la meua iaia. Ella, com moltes dones de la Terra Alta i l'Ebre, vivia connectada amb la natura i coneixia els remeis i les herbes. Per a mi, cada llibre que escric sobre bruixes és una manera de donar-li les gràcies i enviar-li un petó. M’interessa molt investigar com esta dona sàvia acaba sent demonitzada i transformada en "bruixa" per interessos històrics, el patriarcat o l'església. És un procés de demonització fascinant; no hi havia una sola "bruixa", sinó tantes com dones acusades, cadascuna amb un cas excepcional.

A les seues novel·les apareixen figures històriques reals, com el caçador de bruixes Joan Malet. Qui era realment este home?
Joan Malet era un personatge de Flix, un autèntic psicòpata antropològic que feia fortuna amb el patiment aliè. Cobrava "per peça", és a dir, per cada dona que acusava. Va saber llegir la mentalitat supersticiosa del segle XV: si un infant emmalaltia o de cop pedregava, la gent necessitava un culpable, i ell en va fer el seu ofici. Irònicament, va acabar cremat a la foguera per la pròpia Inquisició.

Les bruixes d'Arnes ja té 16 anys, però el fenomen segueix viu, a través duna ruta, n'ha fet un univers... sent que d’alguna manera ha contribuït a restituir la seua història?
Em sorprèn i m'emociona que, després de tant de temps, encara vinga gent d'arreu de Catalunya per veure per on surt el sol a Arnes, perquè així comença la novel·la. Avui dia fem una ruta nocturna on passegem pels escenaris reals i de ficció, i que acaba amb un ritual. Crec que, modestament, he pogut contribuir una mica a restituir l'honor d'estes dones i a explicar que la bruixa va ser sovint una etiqueta inventada per justificar barbaritats.

També va guanyar el Premi Néstor Luján de novel·la històrica amb una obra de pirates. Com connecta això amb Arnes?
Sembla distant, però El pirata de Cala Morisca també és un homenatge a la meua infantesa a les golfes de la casa d'Arnes. Allà obria un bagul de fusta ple de llibres i llegia Salgari, Verne o Stevenson. Escriure sobre pirates va ser recuperar aquella il·lusió.

Com a professor d'escriptura, quins consells dona als qui volen explicar les seues pròpies històries?
El primer és enamorar-se de la idea, perquè escriure és un procés llarg i costós on apareixeran dubtes i la síndrome de l'impostor. També és vital fer una escaleta o guió; cal escriure amb el cor per emocionar, però amb el cap per ser estrateg i desfer els nusos de la trama abans de començar. I, sobretot, no tenir por. Una vegada un lector de Mèxic em va escriure per dir-me que la meua novel·la El guerrer adormit l'havia ajudat a superar una depressió i a recuperar les ganes de viure. Només per això, la meua carrera ja ha valgut la pena.

Què podem esperar de David Martí en el futur immediat?
Estic treballant en una nova novel·la que segueix explorant este univers de la màgia i les bruixes. Confio que veurà la llum aviat i espero que agrade molt als lectors.