Continuant amb el debat sobre el despoblament, fer un exercici d’història és un exercici sempre recomanable per conèixer les causes de qualsevol fet i alhora per trencar prejudicis i visions esbiaixades.
Anem a l’Edat Mitjana, quan la regió de l’Ebre era una de les zones més pròsperes de la península ibèrica, degut a l’aprofitament del riu com a via de comunicació entre l’interior peninsular i la Mediterrània. El trànsit fluvial generava gran prosperitat a les viles de la seva riba, i el punt on confluïa tot aquest trànsit, on es descarregaven i distribuïen les mercaderies que venien de l’interior o les que entraven per la mar era Tortosa, un important centre econòmic, demogràficament al podi de les ciutats catalanes.
Aquesta situació va prolongar-se fins l’inici de la revolució industrial, a principis del segle XIX. L’Ebre estava cridat a esdevenir una pròspera regió gràcies a la riquesa que proporcionava el riu, com Reus que despuntava com la segona ciutat més important de Catalunya i Tortosa seguint-la a poca distància. Però no obstant, amb les innovacions tècniques en transport, com el ferrocarril, la navegació fluvial començà a quedar obsoleta i la connexió de l’Aragó amb la mar Mediterrània deixà de ser el riu Ebre i fou substituïda pel port de Tarragona, ja que s’arribava abans en tren al mar per Tarragona que per Tortosa, i en conseqüència els fluxos econòmics es van anar desplaçant progressivament cap al Camp de Tarragona pel seu major dinamisme econòmic, i també i en menor mesura, perquè la divisió provincial espanyola va establir la capital provincial a la ciutat de Tarragona.
Així, sense la navegació fluvial que era la principal via de comunicació i degut a la seva geografia muntanyosa, l’Ebre quedà aïllat de la resta de Catalunya i s’espanyolitzà per l’efecte frontera.
Aquest és el moment crític de la història. Mentre les elits urbanes catalanes, davant els canvis econòmics i tecnològics i paral·lelament, els canvis socials i polítics que s’estaven esdevenint, s’emmirallaren en Barcelona, en la revolució industrial i en les idees de progrés del catalanisme, les espanyolitzades elits tortosines s’emmirallaren en el model de desenvolupament centralista de Madrid, reproduït a petita escala a les capitals de província, i es centraren únicament en reclamar per decret a Madrid la creació d’una cinquena província catalana amb capital a Tortosa i no van pujar al tren de la revolució industrial ni al del catalanisme, ans al contrari, aprofitant-se de les inèrcies polítiques reaccionàries de la Restauració Borbònica, vetaren les idees polítiques i econòmiques que venien del nord, impedint el desenvolupament econòmic que es donava a la resta de Catalunya.
La decadència econòmica de Tortosa provocada per la fi de la navegació va anar acompanyada d’automarginació i ressentiment contra Barcelona i el catalanisme, en no poder emular el seu progrés, disfressat de victimisme pel suposat centralisme català, arribant al paroxisme quan s’intentà fomentar un moviment que no arribà a arrelar, anomenat Tortosinismo, que basant-se en els trets dialectals i folklòrics propis de l’Ebre, justificava la separació de Catalunya, però sempre en castellà i que no obstant mai va qüestionar el sistema polític espanyol, ni la pertinença a Espanya, la Tabàrnia de fa un segle. La reclamació de la cinquena província i l’anticatalanisme foren una constant fins la fi del franquisme.
Així és com l’estructura econòmica de les comarques de l’Ebre anà quedant endarrerida sense un nucli urbà dinàmic que la cohesionés, ans al contrari, les polítiques caciquils trencaren la cohesió social del territori i provocaren la desconnexió de la dinàmica política i econòmica de la resta de Catalunya....i la resta de la història és la caiguda lliure que tots coneixem.