A primera hora del matí han tallat els accessos al polígon Baix Ebre, més tard s’han concentrat a la rotonda de Quatre Camins a Tortosa i al vespre, prop de 3.000 persones han pres els carrers de la ciutat en manifestació. L’11N deixa una vaga general que ha tingut la reivindicació del dret de l’habitatge com a eix central però de retruc a estat un clam en suport “a la classe treballadora” cada vegada més precaritzada, segons ha denunciat la plataforma “Ens costa la vida” a les Terres de l’Ebre, impulsora de les accions reivindicatives. Una protesta, que segons han denunciat, sí que “és contra algú”: “Contra una dreta i una extrema dreta que anuncien retallades i regressió de drets sense cap complex, però també contra els governs del PSOE que, sota la bandera del progressisme, es posen al costat de la patronal, venen el territori als interessos dels grans capitals i no garanteixen unes condicions de vida dignes”, segons han denunciat els joves en el manifest llegit un cop acabada la marxa pels carrers de la ciutat. “No ens resignem a un futur de misèria”, han proclamat.
La protesta ha circulat de manera pacífica i amb contínues proclames pel centre i nucli antic. Al seu pas, alguns comerços abaixaven les persianes. Una participació transversal en les edats sí, però sobretot els joves han estat els que han encapçalat la lluita. Crits de “Vaga general transfeminista i radical”, “Nadiua o estrangera, la mateixa classe obrera”, “Prenem el que és nostre: aigua, llum i sostre”, o “Jornada de 35, sou de 1.500”, son alguns dels crits que han repetit al llarg de la marxa. De tant en tant, en alguns carrers, representants dels col·lectius que s’han sumat a la plataforma han pres la paraula.
Laila i Wendy (Col·lectiu Reacciona): «La discriminació immobiliària no és un fet aïllat»
"Darrere d'estes excuses s'hi amaga el racisme", ha començat denunciant Laila en referència a les barreres d'accés a l'habitatge, on moltes persones són descartades abans de ser conegudes, degut al seu nom, origen o color de pell. “Esta discriminació immobiliària no és un fet aïllat, sinó que forma part d'un sistema que condemna les persones racialitzades i migrants a la precarietat”, ha denunciat. Laila ha posat com a exemple la situació de les persones que treballen al camp sostenint una part fonamental de l'economia en condicions “sovint abusives”, així com la de les treballadores domèstiques, moltes de les quals treballen sense contracte ni drets cuidant de cases, famílies i gent gran. Tot i ser essencials per al funcionament de la societat, se'ls deneguen de manera reiterada unes condicions de vida dignes, un salari just i el dret a un habitatge propi.
Per tot plegat, ha recriminat que no es pot parlar d'igualtat ni d'accés a l'habitatge mentre hi haja treballadors condemnats a l'economia submergida i sense possibilitat de denunciar abusos per por a perdre la feina o per la seva situació administrativa. Wendy, per la seua band, ha exigit processos de regularització àgils i accessibles, condicions laborals dignes, habitatge accessible i el mateix dret a viure amb dignitat per a tothom.
Des del col·lectiu Reacciona han deixat clar que “no s'acceptarà que el racisme es normalitze, que la discriminació es disfresse de criteris econòmics o que els drets bàsics depenguen del lloc de naixement o de com la societat percep a cada persona”. "No som mà d'obra barata, no som persones de segona ni una excepció que s'ha de tolerar; som persones d'esta societat i tenim els mateixos drets", ha afirmat amb fermesa. També ha defensat que una casa és un dret i no un privilegi, que cap persona és il·legal i que sense drets per a tothom no hi haurà justícia social.
Eolo (Aside): «Un habitatge sense ascensor pot convertir-se en una presó»
Prenent la paraula com a president d'ASIDE, Eolo ha posat el focus en la manca d'accessibilitat universal i les barreres quotidianes que han de superar les persones amb discapacitat. Durant la seua intervenció, ha denunciat com "una escala pot impedir l'accés al treball, un transport inaccessible pot privar d'estudiar i un habitatge sense ascensor pot convertir-se en una presó", tot reclamant la creació d'un parc públic d'habitatge assequible i adaptat que garantisca l'autonomia personal sense dependre dels fons privats. Així mateix, el portaveu ha criticat el "calvari" burocràtic que han de passar moltes persones per tal que se'ls reconega una incapacitat permanent quan necessiten el suport d'una tercera persona. Per fer front a les despeses afegides que comporta la discapacitat, ha exigit pensions mínimes actualitzades segons el cost de la vida, recordant amb fermesa que "tot això no són privilegis, sinó necessitats reals".
En la darrera part del seu parlaments, Eolo ha carregat contra el sistema capitalista per culpabilitzar les minories i les persones més pobres o migrants amb l'objectiu de mantenir la societat enfrontada “per les engrunes”.
- La protesta aturada al carrer Sant Blai.
- Sílvia Berbís
Maria i Joanna (Col·lectiu Males Herbes):«Les Terres de l'Ebre tenen les llars més pobres de Catalunya»
Maria i Joanna, portaveus del col·lectiu Males Herbes, han denunciat com el model turístic precaritza i fa inviable la pagesia del territori, generant feina temporal i afavorint l'especulació en un dret bàsic com l'habitatge. En este sentit, han apuntat que “les polítiques econòmiques institucionals responen als interessos d'uns pocs i condemnen la població local, fent que les Terres de l'Ebre tinguen les llars més pobres de Catalunya, amb una renda per càpita un 22,7% inferior a la mitjana catalana”. Així mateix, han remarcat que un 37,3% dels ingressos familiars es destina a pagar l'habitatge, en un context on els lloguers han augmentat entre un 35% i un 58% en els últims deu anys segons la comarca, sense un increment equivalent dels salaris. "No volem sobreviure, volem viure de manera digna", van manifestar amb rotunditat. També han posat el focus en la precarització afegida que patixen les dones, recordant que a Catalunya les dones cobren quasi un 20% menys que els homes i una de cada cinc treballa a temps parcial, veient-se abocades a contractes temporals i de menys jornada. “Esta desigualtat ve motivada perquè la societat masclista continua imposant gairebé en exclusiva a les dones la responsabilitat de cuidar els infants, la gent gran i les persones dependents o malaltes, generant una doble jornada laboral no remunerada a la llar”. Per tot plegat, han exclamat: "El masclisme precaritza encara més les nostres vides".
Finalment, han denunciat l'abandonament institucional i la manca de serveis públics al territori, destacant “un hospital que mai no arriba, la indignitat del servei de trens i l'absència de serveis de cura als pobles, la qual cosa obliga les dones a cobrir el que l'administració no aporta”.
Clàudia (PAH): «La impossibilitat d'accedir a una llar digna destrossa la salut mental»
La portaveu de la PAH, Clàudia, ha carregat durament contra la impunitat de la banca i la complicitat política en la crisi de l'habitatge. Segons ha remarcat, després de l'estafa hipotecària basada en hipoteques escombraries i clàusules abusives, els governs van rescatar el sector bancari amb milers de milions de diners públics i, enlloc de retornar este suport a la societat, la banca respon executant desnonaments i venent paquets de deute a fons voltor “per especular amb un dret fonamental com és tenir un sostre”. Clàudia ha denunciat que esta especulació s'estén plenament per les Terres de l'Ebre, on “els fons d'inversió i el mercat privat s'aprofiten de la manca de regulació, el proliferament de segones residències i el lloguer turístic”. Este model ha disparat els preus del lloguer habitual fins a xifres desorbitades que no tenen cap relació amb els sous de la comarca, "obligant les famílies a triar entre pagar el sostre o omplir la cistella de la compra". A més, ha alertat de l'augment de pràctiques precàries com la no-renovació de contractes, les pujades abusives, el lloguer per habitacions o l'infrahabitatge, agreujat per la xacra del racisme immobiliari. Per tancar la seua intervenció, la portaveu de la PAH ha advertit de les conseqüències humanes d'este model: "La impossibilitat d'accedir a una llar digna destrossa la salut mental, trenca projectes de vida, empeny al despoblament i fa fora la nostra joventut".
