Dubai, Hong Kong, Austràlia... i ara dirigix l’academia del New York City Football Club. La carrera professional de l’ampostí Josep Gombau (1976) és un periple pel món guiat per la passió del futbol. Una aventura que viu sempre acompanyat de la seua família. Es va iniciar jugant de porter amb l’equip de la seua ciutat i després va començar a formar xiquets, que és molt més que entrenar-los.
 
Què veu des de la finestra de casa?
Gratacels. Tenim una vista privilegiada de la silueta urbana de Manhattan.
 
Fa ben poc, amb la gran nevada que va patir la costa est dels Estats Units, este paisatge deuria estar ben blanc...
Sí, l’últim cap de setmana vam tindre un temporal de neu a NY. Diuen que el segon més important de tota la història de la ciutat. Ha caigut molta neu i en molt poc temps. El paisatge a hores d’ara és blanc i, amb el fred que fa, diu la gent d’aquí que estarà així per molts dies.
 
Ara dirigix l’acadèmia del New York Football Club, va començar en les categories inferiors del CF Amposta. Quan se'n va adonar que esta era la seua vocació?
Una mica de casualitat. En aquell moment, l’any 1996, jo jugava amb l’Amposta i havia estat entrenant xiquets les últimes dos temporades al que abans coneixiem com les ‘penyes’ per a col·laborar amb el club, però sense una clara vocació per l’entrenament. La temporada 1996-1997 em van oferir des del club agafar l’aleví de l’Amposta, tota una responsabilitat per a mi en aquell moment. Aquella temporada vaig gaudir molt, i va ser llavors quan vaig veure clarament que este món era al qual em volia dedicar. Em vaig formar com tocava i des d’aquella temporada ja no he deixat mai d’entrenar.  Enguany és la meua 21a temporada consecutiva vinculada al futbol, treballant sense cap interrupció. Tinc 39 anys... i més de mitja vida entrenant.
 
Com va arribar al Barça?
Vaig treballar per a l’Espanyol durant 3 temporades. Era el director del Centre de Tecnificació que el RCE Espanyol va obrir a les Terres de l’Ebre, un projecte molt ben estructurat i que ens feia detectar el talent al territori per captar els millors jugadors i fitxar-los per a l’Espanyol. Van sortir molts jugadors de les nostres terres en aquella època que van fitxar pel club blanc-i-blau: Miguel Reverté, Toni Calafat, Manel Vizcarro, Oriol Romeu... Veient que el centre estava donant molt bon rendiment, i aprofitant el canvi de junta directiva l’any 2003, el FC Barcelona va contactar amb mi aconsellat per Juanjo Rovira, de Bítem, qui coneixia de primera mà el projecte de la tecnificació blanc-i-blava ja que ell mateix n’havia format part, per tal d’organitzar quelcom semblant a Can Barça. D’esta manera i gràcies al suport d’en Juanjo, vaig començar a formar part del FC Barcelona. El pas pel Barça va significar un abans i un després en la meua carrera com a entrenador, ja que allí em vaig formar i vaig adquirir els coneixements que han fet em puga dedicar professionalment al futbol. Sempre dic que he estat a la millor universitat del món en futbol: el FC Barcelona. A més, el treball a la base és molt gratificant, a mi sempre m’ha agradat molt.
 
Algun d’aquells xiquets que va entrenar s’ha convertit en un futbolista conegut?
Molts d’ells han arribat al futbol professional i molts estan a punt d’aconseguir-ho. La veritat és que és una satisfacció molt gran estar veient partits a la televisió i veure’ls jugar sabent que tu els has entrenat. Amb molts d’ells mantenim el contacte d’una manera freqüent i, si et sóc sincer, és el millor que m’he emportat fins ara del futbol. Són Oriol Romeu, Ignasi Miquel, Marc Muniesa, Sergi Juste, Sergi Samper, Hector Bellerín, John Toral, Keita Balde, Adama Traoré, Josimar Quintero, Steven Berjwin , Carles Aleña i molts altres que encara no han fet el salt a professionals.
 
La direcció del Barça us va proposar ser director d’una de les seues acadèmies de futbol i més tard va passar a ser coordinador de les que té pels països de l’Orient Mitjà.
Les meues tres primeres temporades al club les vaig complir com entrenador del futbol base, formant tàndem amb dos ebrencs més Sergi Domènech i Agustí Zaera. En la que havia de ser la meua quarta temporada al club, se’m va oferir dirigir la FCB Escola (Escola del FC Barcelona), càrrec que vaig acceptar immediatament. Analitzant-ho ara amb el temps va estar la clau del que seria la meua posterior carrera com a entrenador professional. En aquell moment, parlo de la temporada 2006-2007, el meu càrrec portava implícit dirigir en l'àmbit esportiu també les escoles que el FC Barcelona tenia previst obrir arreu del món. Imaginat el que vaig arribar a viatjar! Vam obrir escoles a Mèxic, Egipte, Dubai, Kuwait, l'Aràbia Saudita, Hong Kong. Això va fer que fins i tot un any residís a Dubai, per tindre cura d’una de les escoles que el FC Barcelona havia decidit obrir allí i que estava ubicada a mercat estratègic per al club en aquell moment.
 
Com va donar pas al futbol professional?
El Barça havia anat a jugar a Hong Kong i el promotor del partit va ser el club local el Kitchee SC. La junta directiva del FC Barcelona els va explicar com funcionaven les seues escoles a l’estranger i el propietari va decidir obrir-ne una allí i se’m va encarregar la gestió. Vam obrir l’escola i, després d’estar treballant plegats durant dos temporades, vam agafar una relació de confiança amb el propietari que a l’hora ho era també del club i va ser ell mateix qui em va oferir el càrrec d’entrenador del Kitchee SC.
 
Amb el Kitchee de Hong Kong ho vau guanyar tot!
Vam guanyar-ho tot. Fins i tot un any vam fer el triplet guanyat lliga i les dos copes del país. El més emotiu va ser la primera lliga, que va arribar a la meua segona temporada allí, ja que feia 37 anys que no s’aconseguia. El balanç final va estar de 4 temporades i 6 títols: 2 lligues, 2 FA Cup, una League Cup i una Shield Cup.
 
I d’allí, salta a entrenar a Austràlia, amb l’Adelaide United.
Sí, ens van arribar propostes interessants per treballar a diferents països de l’Àsia. Finalment i després de pensar-ho molt amb la meua dona, vam decidir anar a Austràlia, l’Adelaide United, on hem treballat les últimes dos temporades i on hem gaudit molt tant familiarment com esportivament. Allí vam ser campions de la FA Cup, primer títol de la historia de l'Adelaide United, fet que classifica l’equip per jugar la AFC Champions League 2016, que començarà el proper mes de febrer.
 
Faça'ns cinc cèntims de com s’estructura el projecte en què està immers actualment als Estats Units i quin paper hi té.
Sóc el director tècnic esportiu de les acadèmies DV7 Soccer Academy, un projecte de futbol en comú amb David Villa, amb qui tenim previst l’obertura de diferents acadèmies de futbol als Estats Units i a altres països d’arreu del món. Sóc el responsable de la metodologia de treball i de la formació dels tècnics que treballaran a les acadèmies.  
 
Com va ser el fitxatge de Villa, i també el de dos ebrencs: Delfin Ferreres, que és fill de la Galera, i Pau Suazo, de Roquetes?
Amb David ens unix una molt bona amistat. De fet, ell ha sigut el principal responsable del que estem treballant i vivint aquí a NY. És un enamorat del futbol base. El nostre objectiu es traslladar a cada acadèmia que obrirem la metodologia de treball del futbol espanyol per aconseguir implantar el nostre estil de joc. Per a portar a terme este objectiu és molt important la composició de cadascun dels nostres equips humans: tant el director de l'acadèmia com els entrenadors han de conèixer la nostra metodologia de treball. Delfí treballarà a Puerto Rico, concretament a la DV7 Academy–Bayamón FC, on ocuparà el càrrec de director tècnic i alhora també la funció d’entrenador del primer equip del club que competix a la 1a divisió de Puerto Rico. Un altre ebrenc, Pau Suazo, actualment preparador físic de la UE Lleida B, serà la mà dreta de Delfí en este projecte.
 
Ja tenim clar que és un rodamón del futbol, però es veu tornant al seu país o encara és aviat per parlar-ne?
En la vida i en el futbol, tant a mi com a la meua dona no ens agrada massa marcar-nos objectius a llarg termini. Vivim dia a dia, sabent que el món al qual ens dediquem es força canviant. Ara mateix acabem d’encetar projecte de vida nou i no pensem gaire més enllà. Evidentment que sempre faria il·lusió treballar prop de casa, però ho deixarem en mans del destí. Mentrestant treballarem fort per intentar que la propera aventura siga el més gratificant possible. Vull agrair-li molt a la meua dona Romina el fet que s’haja convertit en la meua companya de viatge, sacrificant la seua vida laboral com a mestra d’una manera indefinida.