Central Nuclear d'Ascó, a la Ribera d'Ebre Foto: Willtron (Viquipèdia)

Tots els catalans ens sentim realment orgullosos de la nostra capital, Barcelona, ciutat cosmopolita amb fama mundial, amb atractius turístics indiscutibles com l’arquitectura d’en Gaudí i l’equip de futbol del Barça, dos icones de prestigi
universal, que meravellen a tot el món. No m’erro gaire si dic que és més coneguda Barcelona ciutat que el propi país, Catalonia. És una cosa extraordinària, una heroïcitat que Barcelona tingui tanta projecció internacional, tot i formar part d’un Estat Espanyol que exerceix un centralisme aclaparador, ofegant i intransigent que no ha canviat gaire des de l’època franquista. Un Estat Espanyol que vol construir un país radial a l’entorn de Madrid, la capital del reino, uniformitzant la resta de cultures ibèriques que també pateixen el mateix mal: l’anihilació de la riquesa cultural de la diversitat. I és per això que encara té més mèrit, respecte i admiració l’excel·lència de Barcelona com a ciutat que sap resplendir malgrat tot.

Aquesta Barcelona, que tan enalteixo, també l’hem fet gran els habitants de l’Ebre, conscients que amb nuclears, preses, energia eòlica, i solar estem subministrant gairebé més del 40% de l’energia elèctrica que la indústria del nord necessita per fer créixer el país, i que la ciutat de Barcelona necessita per poder enlluernar el món. Aquesta és l’aportació energètica que fem tots els habitants de les quatre comarques de les Terres de l’Ebre, orgullosos de la nostra capital.

Però deixeu-me mencionar, especialment, els habitant de la Ribera d’Ebre, dels pobles d’Ascó, Flix, Vinebre, La Torre i Riba-roja d’Ebre, tots a l’entorn de les nuclears. En aquest reduït espai d’uns 10 quilòmetres de diàmetre i amb només set mil habitants, la contribució energètica és realment excepcional, perquè a més de les dues centrals nuclears, també hi ha la presa de Flix, el pantà de Riba-roja, el camp de plaques solars de la Devesa de Flix, un dels més grans del país, a més estem encerclats pels molins de vent de diferents parcs eòlics… Energia pura a dojo!

Tot i que estem orgullosos de Barcelona, no la canviaríem per res del món, i la sentim nostra com a catalans, també ens adonem des de la distància perifèrica que Catalunya, i Barcelona com a cap i casal, sense adonar-se’n, de forma involuntària ha acabat empeltant-se del mal que corromp aquesta Espanya borbònica: el centralisme extrem que xucla la sang de totes les perifèries. Des dels centres de poder de Barcelona, de forma inconscient, les decisions es prenen contagiades per aquesta inèrcia centralista de l’Estat Espanyol. Resulta una veritable paradoxa que Catalunya i Barcelona aixequin un clam unànime contra el centralisme de Madrid, un memorial de greuges que tots compartim i, en canvi, aquí, a casa, s’actua de forma centralista en tots els àmbits de la vida pública, cultural, econòmica, mitjans de comunicació… Com si no hi hagués vida enllà de la Diagonal, i no hi hagués més paisatge que el de l’Empordà.

No m’ha agradat mai el discurs del victimisme, ni l’he exercit, però crec que als habitants de l’Ebre, d’on surt una part tan important de l’energia elèctric catalana i d’aquesta Barcelona que tant enlluerna el món, ens hauríem de donar el títol de catalans de primera i hauríem de tenir certs privilegis. Ho dic perquè resulta que, tot i l’aportació extraordinària al PIB català, en contrapartida, a la Ribera d’Ebre tenim una de les rendes per càpita més baixes de les comarques catalanes. Com pot ser? Per no dir que aquí també tenim els perills, els residus nuclears, els químics… Tot i la gran contribució solidària que fem amb el nord de Catalunya, les nostres carreteres són les pitjors, no s’inverteix en infraestructures viàries i de fet els pressupostos de la Generalitat any rere any ens ignoren. Com també ignoren que (per posar un cas concret) a Riba-roja d’Ebre fa uns anys es va fer un pont per travessar el riu, un pont impressionant que a l’altre cantó no té carretera. S’han oblidat de la carretera? I allà està el pobre pont abandonat! Com s’obliden contínuament, des del Nord, de tantes coses d’aquest Sud català que es troba molt més enllà de l’Ebre del que alguns es pensen, perquè ni tant sols sabrien ubicar-lo al mapa. Resulta curiós que molts catalans van descobrir l’Ebre el dia de la cadena humana, quan van haver de baixar a omplir els buits de la carretera.

Perquè som un territori de baixa densitat demogràfica, que ja li va prou bé al poder
de Madrid o Barcelona, així tenen tot un territori convertit en un macro abocador
de tot tipus de residus, preparat i desert, sense gent i sense problemes. 
Per tots aquest motius sol·licito:

Que els poquets habitants d’aquesta Dimensió Desconeguda perduda a les boires de l’Ebre tinguin el títol de catalans de primera.  Catalans de Primera i a més exigeixo un
privilegi: Si mai es vota en un referèndum reclamo que el vot dels habitants de les quatre comarques de l’Ebre valguin per deu, i d’aquesta manera, per fi hi haurà alguna compensació territorial, i de retruc assegurarem el triomf de la independència, perquè això sí que ho tenim, la majoria d’ebrencs som independentistes perquè sabem que només si som una Catalunya Independent, amb Estat propi, tenim l’esperança que el mal del centralisme de Madrid, Barcelona, Brussel·les, Alemanya o d’allà on sigui, que es contagia com la grip, quedarà eradicat per sempre.