Soc professor de filosofia, torno a ser professor després d’un any de dubtar de la meva professió. Però soc professor, m’encanta corregir els demés, explicar coses, semblar el més llest de la sala —tot i que mai ho soc—. Però això de ser professor es porta dins, un és profe perquè xala ensenyant, gaudeix responent preguntes, acompanyant en l’aprenentatge, recomanant camins, fent d’exemple. Tot i això, el departament s’aprofita de la voluntat del professorat, de la vocació.

Que mos apassione lo que fem no vol dir que ho haguem de fer de forma precària, ni castigar els alumnes ni les famílies per la nostra precarització. Jo soc un professional de la meva feina. Gestiono aules de 30 alumnes de setze anys, intento estar pendent de tots, transmetre algun concepte interessant cada hora que tinc amb ells. Però màgia no se’n pot fer i no en vull fer. No vull ser tutor, ni psicòleg, ni infermer, ni educador. Soc professor de Filosofia i vull transmetre conceptes filosòfics. Si em trobo un xicuelo plorant, faré d’humà i intentaré ajudar-lo i saber què passa per acompanyar-lo al professional corresponent, però no m’he d’encarregar d’aquesta situació més enllà de detectar-la.

Les tutories són una càrrega professional incompatible amb l’ensenyament, són una segona feina que no té cap sentit que les haguem de fer els professors. No cal que les paguen bé —cosa que ara no fan—. Cal que les faci un educador o un psicòleg. O, si alguns professors volen especialitzar-se, que ho facin professors especialitzats ocupant una plaça de tutors i que la tutoria sigui com una assignatura, i que es portin dos o tres tutories i aquesta sigui tota la feina de la setmana.

Però me desvio del tema de l’article. I és que dubto de si el professorat és pacífic o si és mesell, covard, conservador. O si, simplement, encara no tenim falta real de canviar les condicions de treball que tenim. Perquè, considero que si realment volguéssem canviar les condicions laborals i didàctiques, ja hauríem fet vagues serioses i no la revolució cuqui en la qual estem sotmesos. Per a quan uns quants talls de carretera? Per a quan l’ocupació dels serveis territorials? Per a quan assenyalar els esquirols i no permetre’ls entrar a les aules, tancar els instituts des de fora i durant una setmana o dos? I, si tot això no funciona, ocupar els edificis de la Caixa, que és l’única institució de la nació catalana que té poder real. Més enllà de la violència dels Mossos. És a dir, no em posaré aquí a explicar què és la realpolitik i qui té poder real i de per què els moviments civils i pacífics no acaben de funcionar, però si no augmentem les barricades i baixem el brilli-brilli no aconseguirem res. Per tant, pregunto: som els professors pacífics o covards?

Per a mi som covards, mesells o no tenim tanta necessitat, perquè, si no, ja hauríem tancat les aules, cremat els carrers i ocupat els edificis de poder reals, i amb això hi hauria un govern que escoltaria i no com ara, que ens vacil·la i ninguneja. I sabeu per què? Perquè som cuquis. Defensem lo que és nostre, hòstia! Que la jornada de vuit hores es va guanyar amb violència!

Som pacífics o ens han educat massa bé en l'obediència?