Queda clar que tant Sánchez com Feijóo, tots dos senten per Catalunya la mateixa fòbia. El que passa és que els socialistes ho dissimulen, ens rasquen l’esquena i ens diuen que ens estimen perquè van aconseguir els indults dels polítics independentistes. Però les inversions no arriben, no permeten que el català és parli a les institucions, enganyen amb la taula de diàleg amb ERC, els dèficits fiscals no s’arreglen i tampoc el finançament autonòmic. I encara més: els jutges continuen actuant contra els catalans catalogant-los de “terroristes” quan els han plantat cara. I amb els indults del procés, ells hi van guanyar, i l’independentisme hi va perdre, perquè ni la premsa no se’n recorda i tothom reconeix que el judici va ser una farsa amb l’objecte de reprimir els actors. Conseqüentment molta raspallada i cap eficàcia. I amb això, han maniobrat amb el PP per disposar de l’alcaldia de Barcelona, per donar-la a Collboni que sempre ha perdut les eleccions i va repetir, abans de celebrar-les, que mai seria alcalde, si no les guanyava. I Sirera del PP que mai pactaria amb Podemos. O sigui, que uns i altres, mentides, fal·làcies, raspallades i endavant...”Viva España y Arriba Franco”!
Per tant suavitat i engany, per un costat, i confrontació i guerra, per l’altre, amb l’aliança amb VOX que l’objectiu és destruir per sistema, retornant els esquemes de la dictadura. Tots dos tenen les seves tàctiques marcades i amb un estil o altre, coincideixen en el “antes roja que rota”. Però la pregunta requereix una resposta i cada lector podrà respondre-la segons el seu criteri. Difícil, sense dubte, perquè veiem com les gasten a Espanya quan Catalunya demana que sigui respectada i tractada igual que la resta de l’estat. Ho vam veure en el moment que el president Mas va visitar a Rajoy demanant-li comprensió i respecte, després que foren eliminats 14 dels seus articles aprovats seguint tots els requisits legals. El no rotund van enfonsar les relacions. Un va convocar un referèndum i l’altre va mobilitzar la policia patriòtica, els jutges dominats per la porta del darrera i acusacions infundades il·legalitzant un referèndum, per enredar la troca, poder acusar amb notícies falses aportades pels periòdics madrilenys, i ja hi som! Quan Catalunya demana el que necessita i ser tractada com la resta, a Espanya comencen a treure escuma per la boca aplicant la repressió que els caracteritza.
Per tant la pregunta té diferents respostes. La millor seria tranquil·litat i bons aliments, encara que ens fotin per davant i per darrera. Però francament els he de dir que per mi, com un més dels opinants, aquesta resposta de la tranquil·litat mai aportarà a Catalunya la cobertura de les necessitats. Si suportem un dèficit fiscal de 20.000 milions anuals, ens escanyen tant com poden, tenim un deute de 80.000 milions, persegueixen la nostra llengua i ens enreden tant com volen, com hem patit en democràcia i en dictadura, prefereixo dir les coses pel seu nom. Del 2012 a l’empresonament dels nostres líders el 2018, mai havia existit tanta consciència de País com en aquells moments. I tot perquè van armar l’Estat contra Catalunya en tots els sentits i brutalment. Catalunya, des del 1714, havia mai estat tant propera a l’alliberament nacional? Mai!
No demano ni confrontació ni guerra. Sol·licito comprensió per part d’Espanya i crec que això resulta impossible amb la premsa espanyolista que domina els àmbits estatals i amb la manifesta aversió que els espanyols senten per nosaltres. Sempre resultem ser els dolents de la pel·lícula!
Per tant ho deixo sobre la taula i cadascú, estimats lectors, contestin el que desitgin i a veure si entre tots podem posar les coses en clar i seguir el camí més adequat. Això sí, mai votant les opcions que lluiten descaradament contra Catalunya, sigui PP o sigui PSOE, i optéssim, en el moment de dipositar el vot, per les forces catalanes encara que no hi estiguéssim plenament d’acord en cap d’elles. I la resposta ens la dona Trias quan pregunta i diu: “Que un senyor, si hi un referèndum, voti independència, pot ser alcalde Barcelona?, això no ho poden suportar”.
Per tant suavitat i engany, per un costat, i confrontació i guerra, per l’altre, amb l’aliança amb VOX que l’objectiu és destruir per sistema, retornant els esquemes de la dictadura. Tots dos tenen les seves tàctiques marcades i amb un estil o altre, coincideixen en el “antes roja que rota”. Però la pregunta requereix una resposta i cada lector podrà respondre-la segons el seu criteri. Difícil, sense dubte, perquè veiem com les gasten a Espanya quan Catalunya demana que sigui respectada i tractada igual que la resta de l’estat. Ho vam veure en el moment que el president Mas va visitar a Rajoy demanant-li comprensió i respecte, després que foren eliminats 14 dels seus articles aprovats seguint tots els requisits legals. El no rotund van enfonsar les relacions. Un va convocar un referèndum i l’altre va mobilitzar la policia patriòtica, els jutges dominats per la porta del darrera i acusacions infundades il·legalitzant un referèndum, per enredar la troca, poder acusar amb notícies falses aportades pels periòdics madrilenys, i ja hi som! Quan Catalunya demana el que necessita i ser tractada com la resta, a Espanya comencen a treure escuma per la boca aplicant la repressió que els caracteritza.
Per tant la pregunta té diferents respostes. La millor seria tranquil·litat i bons aliments, encara que ens fotin per davant i per darrera. Però francament els he de dir que per mi, com un més dels opinants, aquesta resposta de la tranquil·litat mai aportarà a Catalunya la cobertura de les necessitats. Si suportem un dèficit fiscal de 20.000 milions anuals, ens escanyen tant com poden, tenim un deute de 80.000 milions, persegueixen la nostra llengua i ens enreden tant com volen, com hem patit en democràcia i en dictadura, prefereixo dir les coses pel seu nom. Del 2012 a l’empresonament dels nostres líders el 2018, mai havia existit tanta consciència de País com en aquells moments. I tot perquè van armar l’Estat contra Catalunya en tots els sentits i brutalment. Catalunya, des del 1714, havia mai estat tant propera a l’alliberament nacional? Mai!
No demano ni confrontació ni guerra. Sol·licito comprensió per part d’Espanya i crec que això resulta impossible amb la premsa espanyolista que domina els àmbits estatals i amb la manifesta aversió que els espanyols senten per nosaltres. Sempre resultem ser els dolents de la pel·lícula!
Per tant ho deixo sobre la taula i cadascú, estimats lectors, contestin el que desitgin i a veure si entre tots podem posar les coses en clar i seguir el camí més adequat. Això sí, mai votant les opcions que lluiten descaradament contra Catalunya, sigui PP o sigui PSOE, i optéssim, en el moment de dipositar el vot, per les forces catalanes encara que no hi estiguéssim plenament d’acord en cap d’elles. I la resposta ens la dona Trias quan pregunta i diu: “Que un senyor, si hi un referèndum, voti independència, pot ser alcalde Barcelona?, això no ho poden suportar”.