Fa uns dies es va presentar la llista d'Esquerra d'Amposta per a les eleccions municipals d'este mes de maig. De la llista es podrien destacar moltes coses, la incorporació de gent jove, les ganes de la gent que no prové de la política, però avui me'n voldria quedar en una potser no tan evident, i és que a la llista hi ha dos persones que els seus pares eren socialistes, ens podríem quedar en la simple anècdota però crec que és un símptoma que va molt més enllà.
Molta gent que va viure el socialisme que encarnava el PSC dels anys 80 i 90, aquell que pugnava amb la CiU de Pujol per ser el partit hegemònic català, on destacava Pasqual Maragall i que representava un catalanisme progressista, inclusiu, que reivindicava la llengua i la cultura catalana com a pròpies, cercava la justícia social així com disminuir les diferències entre els diferents sectors de la societat. Ara aquell socialisme és reivindicat pels Comuns, Esquerra i fins i tot, per l'alcaldable de Barcelona per Ciutadans, Manuel Valls.
I crec que ara som molts els que vam créixer amb aquests valors, cantant allò de "no volem ser una regió d'Espanya, no volem ser països ocupats...", els que hem viscut de forma natural el pas cap a l'independentisme, i més concretament cap a un republicanisme d'esquerres que avui a Catalunya representa Esquerra Republicana, mentre el partit socialista ha quedat relegat a allò que en un altre moment es va anomenar com a Cinturó Roig.
El socialisme català no és l'únic que s'enfronta a aquesta tendència, en el nostre cas accentuat pel procés, però com bé deia el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca en algun dels seus articles, el partit socialista ha anat progressivament cap a posicions més centristes en les últimes dècades, i això ha fet que altres partits, com Esquerra a Catalunya i Podemos a Espanya, hagin representat a un votant que ha vist com aquell vell socialisme, obrerista d'esquerres ha virat cap a un socialisme (si encara es pot dir així) més pragmàtic, centralista, dependent de la gran banca i amb grans figures situades en els òrgans dirigents de grans empreses, que lluny queden d'aquell moviment socialista dels anys 70 i 80.
Aquest moviment cap al centralisme i posicions proestablishment no és únic del PSC i el PSOE sinó una tendència de molts partits socialdemòcrates arreu, precisament aquests dies llegia sobre el moviment que va engegar Bernie Sanders i ara encapçala Alexandria Ocasio-Gómez, que vol moure al Partit Demòcrata dels Estats Units cap a posicions més clares d'esquerra i uns valors que tornin a representar tots aquells votants desencantats per les seues polítiques.
El vell socialisme ha perdut allò que els va fer partits hegemònics, representar a les classes mitjanes i el propòsit de millorar la vida de les persones que menys tenien, i ara han de debatre internament si tornen a la seva essència original, obrerista i en recerca de la justícia social o es deixen seduir per un capitalisme desfermat i es converteixen en un perfil socialdemòcrata centrista més pendent dels bancs i les grans empreses que d'aquells que els van fer grans.
Molta gent que va viure el socialisme que encarnava el PSC dels anys 80 i 90, aquell que pugnava amb la CiU de Pujol per ser el partit hegemònic català, on destacava Pasqual Maragall i que representava un catalanisme progressista, inclusiu, que reivindicava la llengua i la cultura catalana com a pròpies, cercava la justícia social així com disminuir les diferències entre els diferents sectors de la societat. Ara aquell socialisme és reivindicat pels Comuns, Esquerra i fins i tot, per l'alcaldable de Barcelona per Ciutadans, Manuel Valls.
I crec que ara som molts els que vam créixer amb aquests valors, cantant allò de "no volem ser una regió d'Espanya, no volem ser països ocupats...", els que hem viscut de forma natural el pas cap a l'independentisme, i més concretament cap a un republicanisme d'esquerres que avui a Catalunya representa Esquerra Republicana, mentre el partit socialista ha quedat relegat a allò que en un altre moment es va anomenar com a Cinturó Roig.
El socialisme català no és l'únic que s'enfronta a aquesta tendència, en el nostre cas accentuat pel procés, però com bé deia el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca en algun dels seus articles, el partit socialista ha anat progressivament cap a posicions més centristes en les últimes dècades, i això ha fet que altres partits, com Esquerra a Catalunya i Podemos a Espanya, hagin representat a un votant que ha vist com aquell vell socialisme, obrerista d'esquerres ha virat cap a un socialisme (si encara es pot dir així) més pragmàtic, centralista, dependent de la gran banca i amb grans figures situades en els òrgans dirigents de grans empreses, que lluny queden d'aquell moviment socialista dels anys 70 i 80.
Aquest moviment cap al centralisme i posicions proestablishment no és únic del PSC i el PSOE sinó una tendència de molts partits socialdemòcrates arreu, precisament aquests dies llegia sobre el moviment que va engegar Bernie Sanders i ara encapçala Alexandria Ocasio-Gómez, que vol moure al Partit Demòcrata dels Estats Units cap a posicions més clares d'esquerra i uns valors que tornin a representar tots aquells votants desencantats per les seues polítiques.
El vell socialisme ha perdut allò que els va fer partits hegemònics, representar a les classes mitjanes i el propòsit de millorar la vida de les persones que menys tenien, i ara han de debatre internament si tornen a la seva essència original, obrerista i en recerca de la justícia social o es deixen seduir per un capitalisme desfermat i es converteixen en un perfil socialdemòcrata centrista més pendent dels bancs i les grans empreses que d'aquells que els van fer grans.