Dayana Santiago no és una detectiu convencional. La seua vocació va néixer de menuda entre retalls de diaris de crònica negra. Avui, desgranem amb ella la realitat d'una professió sovint idealitzada, la psicologia dels psicòpates que caminen entre nosaltres i els crims que han marcat les Terres de l'Ebre. Visitem esta perfiladora criminal i creadora de contingut especialitzada en el gènere del true crime a través del popular pòdcast El poder de la investigación.
La seua curiositat pel crim va començar de forma molt precoç. Com recorda aquells inicis?
Era l'època de l'internet amb tarifa plana, aquell que si et trucaven es penjava i feia un soroll raríssim. Jo era molt menuda, no et podria dir una edat exacta, però des que vaig descobrir l'ordinador a casa vaig començar a buscar-ho tot: presos en sèrie de la història, mètodes d'execució… Mentre les meues amigues volien ser mestres o veterinàries, jo deia que volia ser criminòloga, i ni sabia si existia la paraula. Ma mare sempre em deia: «Si passa alguna cosa al poble, et vindran a buscar a tu». Encara conservo tota la col·lecció de fulls impresos i retalls de diaris que col·leccionava de petita.
Com es tradueix aquella fascinació iniciàtica en una carrera professional?
Quan et fas gran veus que a Espanya la sortida laboral per buscar assassins en sèrie és complicada. Vaig començar per la integració social, treballant amb menors i violència de gènere, però encara necessitava la informació. Així que, mentre treballava, em vaig formar com a detectiu, perfiladora criminal i vaig fer pràctiques en escenes del crim, recollint ADN. Ma mare em preguntava si allò servia de res, i jo li deia que em servia a mi, per les ganes de saber que tenia.
Tenim el paper del detectiu molt mitificat?
Totalment. Avui dia encara m'ho pregunten: «Però això existeix de debò?». Es pensen que és cosa de ficció. A més, la gent creu que només abordem casos d'infidelitats, però a mi és el que menys m'interessa. Prefereixo els casos de tuteles o divorcis conflictius; més durs. Però és un ofici difícil: la línia legal és finíssima i has d'estar al dia de les lleis constantment perquè canvien d'un dia per l'altre. Gravar una tanca per un costat o per l'altre pot canviar-ho tot legalment.
- La detectiu és també creadora de continguts sobre crims reals a internet.
- Sílvia Berbís
- La detectiu també és creadora de continguts a internet.
- Sílvia Berbís
El perfilat criminal és intuïció o estadística?
No és una bola de cristall, és probabilitat. Analitzem l'escena: si el cos estava amagat o no, on s'ha llançat... La gent sol actuar dins de la seua «zona de confort». En esta zona per exemple per l'arrossar o pel riu. També mirem l'ordre: si una persona té l'habitació impol·luta, serà metòdica a l'hora de planejar el crim. Fins i tot l'estil de robatori et diu el nivell d'estudis: no és el mateix qui entra per una claveguera fent un forat («estil bucaner») que qui hackeja un caixer.
Qualsevol podria cometre un crim?
Tothom, en un punt concret i per una situació límit, podria arribar a matar. Una altra cosa són els psicòpates, que són els que més m'han fascinat sempre. Són persones que aprenen la conducta: saben quan han de riure o com liderar perquè ho tenen analitzat, però és un aprenentatge, no ho senten. N'hi ha molts en posicions de poder, que passen entre nosaltres perfectament adaptats.
Parlant de casos concrets, quin és el que més li ha impactat?
El cas d'Almonte. Un pare i una filla de sis anys assassinats amb 158 punyalades a casa seua. Hi havia ADN a les tovalloles, però es va absoldre l'únic acusat per un jurat popular Jo crec en el jurat popular sempre que estiga ben fet, però a Almonte no es va aïllar la gent, hi havia pressió social, associacions a favor de l'acusat... i així no et bases en les proves, sinó en l'opinió. Avui dia, amb els mecanismes que tenim, estic segura que es trobaria l'assassí, però llavors no hi eren.
Si mirem cap a les Terres de l'Ebre, quin cas destacaria?
El de l'alemany que va matar tres persones en tres hores recorrent 200 quilòmetres. Va matar un home a Mequinensa, un altre a la Fatarella i un tercer a Riomar. Anava cap a Tortosa a buscar la quarta víctima quan el van aturar. Se sentia estafat per uns constructors alemanys que havien comprat terrenys per fer unifamiliars. Com que se li havia mort la dona i la gossa, sentia que no tenia res a perdre. Quan el va parar la Guàrdia Civil, portava la pistola al seient del copilot i va dir: «Ja em podeu detenir, que ja he fet la feina». També és increïble el cas de la «mà tallada» que va aparéixer a Sant Jaume d'Enveja.
Com gestiona l'ètica en una feina on el «morbo» és tan temptador?
Jo intento apartar-me del morbo el màxim possible. Explico les autòpsies d'una manera molt seriosa; no cal indagar en detalls escabrosos que no aporten res al cas. La meua línia vermella són les drogues, perquè és un altre món, són ajustaments de comptes que psicològicament no m'aporten tant. Amb els menors, sempre aviso al principi del pòdcast perquè és dur, però crec que és necessari donar veu a qui ja no hi és i, potser, ajudar algú a identificar situacions perilloses en la seua pròpia vida. Es tracta de fer-ho amb respecte i dignitat per a la víctima.
