Insults com "bollera" o "si ets bisexual, ets una viciosa" són algunes de les agressions verbals a què s'ha enfrontat Elia Caballé per considerar-se pansexual. Encara que sembli que en els pobles petits és on més prejudicis hi ha, en el seu cas tots els insults o discriminacions que ha patit sempre ha sigut fora del seu poble. L'Elia té 28 anys i és de Campredó, una entitat municipal descentralitzada amb poc més de 1.200 habitants. A més, forma part de l'associació Okay Productions, que pretén visibilitzar la comunitat LGTBIQ+ en entorns rurals.

Elia es va adonar que era pansexual quan va marxar a estudiar a Barcelona. A la ciutat va conèixer gent, com ella descriu "més experta amb el tema de les orientacions sexuals", que li van fer qüestionar la seua sexualitat i allò que, fins al moment, entenia com a normatiu. "Allí vaig descobrir que no només admirava la bellesa d'una altra noia sinó que sentia atracció cap a ella i va ser el moment que em vaig adonar que puc vincular-me a les dones d'una forma sexoafectiva", explica a l'Aguaita.

El moment d'explicar-ho

La campredonenca recorda el moment de comunicar que tenia una parella del mateix sexe que el seu amb cert neguit perquè "no és el normatiu i als pobles hi ha gent molt bona, però també gent que comenta molt i no és tan bona". No obstant això, admet que justament ella ho va tenir fàcil perquè en el moment que va decidir portar la seua parella a Campredó, ja hi havia precedents immediats de noies que ja ho havien fet abans. És per això que incideix tant en la importància de la visibilitat i els referents. 

En parlar del seu entorn, sobretot la seua família, la jove narra que "no els va saber greu el fet de sortir de l'armari, sinó el temor sobre que diria l'altra gent i si em podien dir, fer o perjudicar en alguna cosa". "T'insisteixen tant en què et dirà l'altra gent que en el moment en què t'obres a l'altra gent, tens el pes de veure que diuen", expressa l'Elia. A més, exposa que, en el moment que es va saber al poble, es va sentir molt observada i jutjada: "És com si fessis alguna cosa malament, i no és així".

Tot i això, i tenint en compte el seu cas personal, remarca que la gent gran és la que ho va acceptar amb més naturalitat. "M'ha sobtat molt que la gent més gran és la primera que s'ha adreçat a mi a preguntar-me on està la meua parella quan no ha vingut amb mi al poble, ho han normalitzat tot molt ràpid i de manera molt natural", apunta.

L'Elia considera que haver nascut a una ciutat hauria facilitat les coses pel pes que un mateix porta dins. "Tothom et coneix i sents que has de donar la cara davant de tota la gent del poble i, en este cas, no és gent d'arreu, són els teus veïns que t'han criat", subratlla. També destaca que en una ciutat és més fàcil desvincular-se d'uns llocs i vincular-se a altres. També hi ha més visibilitat, diu, la qual cosa permet que tothom se senti representat i no percebi com una cosa dolenta el que li està passant.

L'amenaça de l'extrema dreta

D'altra banda, el que li sap més greu és que persones properes a ella votin partits de dreta o d'extrema dreta i no acceptin davant seu. "Li donen un motiu de pes a alguna cosa en concret, però es deixen enrere tots els drets que estan en joc i poden perdre, ja no només la gent del col·lectiu, sinó també les dones o la classe obrera. Això realment per a mi és el més negatiu, que la gent del teu voltant només miri el seu melic", diu. 

Per a l'Elia, crear vincles on sentir-se segur i en comunitat per poder ser un mateix és primordial. La campredonenca aconsella que "ningú posi pressa per dir-ho als altres, sinó que se sentin còmodes en ells mateixos i busquen trinxera dins del col·lectiu que hi ha molta gent que els obrirà les ales".