És 3 d’octubre de 2025 i el carrer Sant Roc bull més del que és habitual. Entre les façanes emblanquinades i les persianes mig abaixades, hi ha cadires tretes a la fresca, converses que se superposen i un soroll de fons que recorda aquells diumenges de processó. La presentació del programa d’Orígens 2025 ha servit d’excusa perquè el veïnat torne a trobar-se, com sempre passa quan les salines tornen a ser protagonistes.

El barri del Xicago, cor bategant de la festa, respira una expectativa que no té a veure amb les activitats anunciades sinó amb el motiu de l’homenatge: els 125 anys del Moll de les Salines de la Trinitat, la infraestructura que ha marcat de manera indissimulable la vida del poble. Aquí, la sal no és només un condiment: és paisatge, memòria i identitat.

La vida al moll

“Jo de xiquet hi vaig entrar a treballar, i encara sento l’olor salada a les mans”, diu en Josep Ferré, un dels rapitencs que van passar mitja vida al moll. Té vuitanta-tres anys i encara es redreça quan parla de les salines. Explica que, als anys cinquanta, l’extracció era pura suor: pales, braços i jornades de sol ardent.

“Mos passàvem setmanes a la Punta de la Banya. Entràvem dilluns en barca i no tornàvem a casa fins divendres o dissabte. Allí hi havia casetes, una mica com un poblet menut, i cada família feia vida com podia. Lo soroll de les onades per la nit, i aquell blanc que et deixava cec de tanta llum… això no se m’oblidarà mai”, recorda.

No parla només d’un ofici, sinó d’una manera de viure. Molts dels que hi treballaven se sentien aïllats, però alhora formaven una comunitat compacta. Les dones i criatures, a l’estiu, també hi passaven temporades. “Mos portàvem lo menjar en cabassos, lo peix que quedava del dia, i sempre hi havia alguna veïna que feia pa per tots. Érem pocs, però érem família.”

Memòria salada

Els refranys locals encara guarden aquella empremta. Un dels més coneguts diu: “fas més viatges que la barca de la sal”. Ho utilitzen els rapitencs quan algú va amunt i avall sense parar, evocant aquells llaguts com la Lola o la Carmen que traslladaven sacs de sal des de la punta fins al port de la Ràpita.

Dolors Martí, mestra jubilada, recorda com els seus pares parlaven d’aquells viatges. “La sal era l’or blanc del poble. Tot girava al voltant seu: si hi havia bona collita, les tavernes feien festa i, si no, es notava a les butxaques de tothom.” A casa seva, el pare treballava de pescador, però els tiets havien entrat de temporers a les salines cada estiu. “Quan arribava setembre, la salinada era un ritual. La gent s’hi deixava l’esquena, però també era un moment d’orgull, perquè allò era lo que donava vida a la Ràpita.”

Herència familiar

A la plaça del Coc, un grup de joves assaja passos de jota. Entre ells hi ha la Laia, de 22 anys, que combina la universitat a Tarragona amb temporades d’estiu a les salines. “Vaig entrar-hi perquè la iaia sempre me contava històries del besavi, que va treballar allí més de trenta anys. Jo volia saber què se sentia, i la veritat és que encara que ara hi ha màquines i no és tan dur, l’ambient és especial. Quan entres al cristal·litzador i veus la sal brillant al sol, penses que estàs trepitjant lo mateix que van trepitjar generacions senceres del poble.”

Molts joves com ella han trobat a les salines una primera feina. “Hi ha qui hi va per guanyar-se uns diners, però també hi ha qui hi va per sentir-se part d’una cadena. No és només un treball, és una identitat.”

El present de la sal

Avui, les Salines de la Trinitat són l’única explotació de sal marina activa a la costa catalana. Ocupen prop de 1.000 hectàrees a la Punta de la Banya i cada any produeixen tones de sal comuna i la cobejada flor de sal artesanal, considerada entre les millors del món. S’hi mantenen uns seixanta treballadors fixos i cada campanya s’hi sumen desenes de temporers de la zona.

Una actual treballadora explica que encara que el procés s’ha modernitzat, la relació amb la gent és la mateixa: “Quan arriba la salinada, tot lo poble està pendent. Tothom coneix algú que hi treballa: un fill, un cosí, un veí. La sal encara mou la Ràpita.”

El vincle social es manté viu. Molts bars i tavernes del barri serveixen plats amb flor de sal local, les famílies guarden sacs antics com a record, i els col·lectius culturals han incorporat l’imaginari saliner a danses, cançons i festes.

Un futur compartit

Este octubre, Orígens no serà només un festival. Per al veïnat, és una forma de dir gràcies als qui van obrir camí amb les mans plenes de sal i als qui avui mantenen viu l’ofici.

Josep Ferré, l’antic saliner, ho resumeix amb una frase que fa emmudir la colla que l’envolta: “La sal mos ha unit sempre. Ens ha fet poble. Sense ella, la Ràpita no seria la mateixa.”

Els ulls de la gent brillen amb un reflex semblant al de les muntanyes blanques que encara s’alcen a la Punta de la Banya. Perquè més enllà de la història, la sal continua sent present: és la veu dels avis, la suor dels pares, el primer jornal dels joves i l’orgull compartit d’una comunitat que sap que la seua identitat es va forjar, literalment, a cops de pala i de mar.