Pantalles, presses, notificacions, activitats i estímuls constants. La necessitat de trobar moments de calma no coneix edats. S’escampa per tots els moments de la vida en un món que cada vegada ens captura més l’atenció. Als adults i també als infants, que creixen en un entorn accelerat. La professora de ioga Inma Ibáñez, del centre Actos y Palabras de la Ràpita, defensa la pràctica del ioga com un espai d’escolta, de respiració i de coneixement personal. Resulta del tot reduccionista concebre-la com un entrenament de la flexibilitat o la consecució de postures per a exhibir a Instagram. Després de dedicar-se a la producció de cinema i publicitat durant 30 anys, va entendre que el camí del ioga aportava més a la seua vida. Des d'aleshores el transita i trasllada el seu coneixement tant al treball amb els adults com als infants sense descuidar l’estudi de les arrels més tradicionals de la pràctica i la filosofia.

En un món ple de pantalles i estímuls ràpids, què pot aportar el ioga als adults però també als infants?
Els adults necessitem espais de calma, silenci i desconnexió. Per tant, hem de pensar fins a quin punt poden ser necessaris per als infants, que estan en una etapa de gran energia, moviment i descobriment. Els xiquets i xiquetes viuen envoltats d’estímuls: pantalles, sorolls, activitats, exigències i ritmes molt intensos. El ioga els oferix un espai diferent, on no han de competir, ni donar un rendiment ni ser els millors. És un lloc on poden respirar, escoltar el cos i començar a reconéixer allò que senten. No es tracta d’aïllar-los del món, perquè el món és el que és. Es tracta de donar-los eines perquè no visquen arrossegats per tot el que passa al seu voltant.

Quan pensem en ioga, sovint pensem en postures i flexibilitat. Què és realment el ioga?
És normal que moltes persones hi arribem a través del cos. Les que practiquem hatha ioga, gairebé sempre, hem començat per les asanes. Però el cos és només la porta d’entrada. El ioga no treballa que et poses la cama darrere del cap. El ioga treballa què et passa quan no te la pots posar darrere del cap. Treballa la frustració, la ràbia, la comparació o la pressa que apareixen quan vols aconseguir una cosa abans d’hora. A vegades pensem: “Esta postura no la tinc”, “ara ja em surt”... Però no tenim res assegurat. Que una asana et surta avui no vol dir que et surta demà. I entendre això és important, perquè ens ajuda a no identificar-nos amb el resultat.

Què revela de nosaltres la manera com reaccionem davant d’una dificultat física?
Moltes vegades revela mecanismes que també tenim fora de l’estoreta. Si no podem fer una postura i ens enfadem, si ens comparem amb la persona del costat o si ens forcem fins al punt de lesionar-nos, probablement estem repetint reaccions que també apareixen en altres moments de la vida. El procés físic és més fàcil de detectar perquè hi ha dolor. Si forces el cos, el cos avisa. Però en el terreny mental és més difícil adonar-se que ens estem fent mal. Podem viure instal·lats en la necessitat de controlar, en la frustració o en l’exigència constant sense ser-ne conscients. Per això el ioga no és arribar a una forma concreta, sinó observar-se mentre es fa el camí.

Vosté s'ha format en les arrels del ioga a l'Índia i en la filosofia de Krishnamacharya com figura fonamental del ioga modern. Qui va ser i què li ha aportat aprofundir en el seu llegat?
Krishnamacharya és considerat un dels grans mestres del ioga modern. Va ser mestre de figures tan rellevants com B. K. S. Iyengar, Pattabhi Jois o el seu fill, T. K. V. Desikachar, i va transmetre una idea que per a mi és essencial: el ioga s’ha d’adaptar a la persona, i no la persona al ioga. Això vol dir que no tots hem de fer les mateixes postures, ni hem d’arribar al mateix lloc, ni practicar amb la mateixa intensitat. Cada cos, cada moment vital i cada estat emocional necessita una pràctica diferent. El seu llegat em recorda que el ioga no és exhibició ni exigència, sinó escolta, respiració i consciència.

Els Ioga-sutres de Patanjali definixen el ioga com l’aturada de les fluctuacions de la ment. Com s’ha d’entendre?
És una de les definicions més importants. Quan preguntes què és el ioga, molta gent parla del cos, dels estiraments, de la respiració o de les postures. Però Patanjali diu que el ioga és aturar les fluctuacions de la ment. No vol dir dixar de pensar ni tornar-se una persona indiferent. Vol dir no viure dominats per cada pensament, cada emoció o cada impuls que apareix. Poder observar-los sense reaccionar automàticament des de la por, la ràbia, l’ego o la necessitat d’aconseguir alguna cosa. Això és valuós per als adults, però també per als infants. Reconéixer “estic nerviós”, “tinc por”, “estic enfadat” o “em sento rebutjat” ja és començar a no ser esclau d’aquella emoció.

Vosté parla del camí del ioga com a disciplina i compromís. Per què són tan rellevants estos valors?
No podem aprofundir si estem sempre canviant de camí, barrejant disciplines o buscant resultats immediats. Pilates, fisioteràpia o ioga són pràctiques molt valuoses, però cadascuna té una profunditat enorme. No es pot arribar al fons de tot alhora. El ioga requerix temps. És un camí que no s’acaba en una vida. I comprometre’s vol dir acceptar que les transformacions importants no són ràpides.

En una societat tan acostumada a la immediatesa, la disciplina és gairebé una forma de resistència?
Sí, perquè volem resultats ràpids en tot: que una postura ens surta de seguida o que un problema es resolga sense passar pel procés. Però les comprensions importants no funcionen així. Moltes vegades, després d’anys repetint una pràctica, de sobte te n’adones d’alguna cosa que abans no veies. I això no es pot forçar. La disciplina no és un càstig ni una imposició. És una eina de sanació. És allò que et permet tornar al camí quan et disperses, quan perds l’ànim o quan tens la temptació d’abandonar allò que et fa bé.

Els yamas és un terme en sànscrit que ens parla de la relació amb els altres. Per què el ioga no és només una pràctica individual?
Perquè el primer pas ja parla de comunitat. Els yamas tenen a veure amb la no-violència, la veritat, el respecte, el control de l’energia i la no-avidesa. Són principis que afecten directament la manera com ens relacionem amb les persones que tenim al davant. Vivim en un món molt individualista, amb moltes propostes en línia i amb una vida cada vegada més feta des de casa. Però el ioga ens recorda que els altres importen. El treball interior és personal, però sempre el fem en relació amb algú. La pregunta seria: soc una persona amb qui els altres poden estar tranquils? La meua manera de parlar, de posar límits o de relacionar-me genera calma o genera més tensió?

Però sovint posar límits pot comportar cert grau de violència verbal, no creu?
Al principi, moltes vegades posem límits amb brusquedat perquè no sabem fer-ho d’una altra manera. Ens surt la defensa, la ràbia o la duresa. Però el procés no consistix en ser perfectes de cop. Si avui has pogut posar un límit amb una mica menys de violència que ahir, ja és un pas. Potser l’altra persona no ho percebrà així, però tu pots saber que has aconseguit no entrar en una discussió com ho hauries fet abans. El treball és individual, però es fa amb l’altre. I això també és ioga.

I què són els niyamas?
Si els yamas tenen a veure amb la relació amb el món, els niyamas ens parlen de la relació amb un mateix. Aquí hi ha una part molt profunda de la pràctica. El primer és la neteja. No parla només d’una neteja externa, sinó d’observar allò que ens intoxica mentalment: la violència, l’enveja, la gelosia, l’ego o les conductes que repetim sense adonar-nos-en. Després hi ha santosha, el contentament. Però no és conformisme. És aprendre a estar en pau amb el procés, alegrar-se del propi camí i també del camí dels altres. Quan una altra persona avança i això ens desperta enveja, tenim una oportunitat per mirar què està passant dins de nosaltres.

Quin paper hi tenen l’ego i la comparació en este procés de creixement?
L’ego separa. Ens fa pensar que som només allò que aconseguim, el nostre cos, la nostra imatge o el nostre rendiment. És el que ens porta a voler córrer abans d’hora, a fer una postura per a la qual encara no estem preparats o a necessitar que ens reconeguen constantment. L’ego apareix en qualsevol classe de ioga: quan algú vol fer més del que toca, quan no accepta el procés o quan no tolera no ser el millor. El problema no és tenir ego, perquè tots en tenim. El problema és identificar-nos completament amb ell. Hem d’aprendre a mirar-nos amb tot el que som, també amb les parts que no ens agraden.

Diu que exigir-nos perfecció és una forma de violència. Per què?
Perquè, si només acceptem la part de nosaltres que funciona, que és amable, eficient, serena o brillant, apartem la resta. I tots tenim contradiccions, pors, errors i ombres. El ioga no consistix en convertir-se en una persona perfecta, etèria o sempre tranquil·la. És mirar la pròpia foscor sense fugir-ne. Esta imperfecció també s’ha d’estimar. Quan dixes de recriminar-te constantment i acceptes que ets una persona complexa, l’energia dixa d’estar bloquejada en la lluita contra tu mateixa. I és llavors quan pots començar a transformar de veritat.

Què és el tapas i per què és important?
Sovint es traduïx com a pràctica o disciplina, però va més enllà. Tapas és generar un foc intern, una energia que permet transformar aquells hàbits que ens fan mal. En la filosofia del ioga, estos patrons es coneixen com a samskaras: reaccions automàtiques, maneres de pensar o de relacionar-nos que repetim sense adonar-nos-en. La pràctica ens ajuda a veure’ls i a no continuar alimentant-los. No es tracta d’amagar la nostra part fosca, sinó de mirar-la. El ioga no és una imatge idealitzada d’algú sempre serè i perfecte. És un treball profund amb les pròpies contradiccions.

Quin és el gran aprenentatge que pot aportar el ioga als infants?
Que no cal córrer. Que no cal ser el millor. Que no cal fer-ho tot perfecte. Que poden respirar, parar, escoltar-se i reconéixer el que senten. El ioga els pot donar un espai per relacionar-se amb el cos, amb les emocions i amb els altres des d’un lloc més conscient. I això, en un món tan ple de soroll, pantalles i pressa, és molt valuós. Perquè, al final, el ioga no és fer més coses ni arribar més lluny que ningú. És aprendre a observar-se amb honestedat i a viure com una mica més de calma, consciència i respecte.