Vint-i-quatre anys de trajectòria fent periodisme científic a Catalunya i internacionalment, en diferents registres i mitjans, li han valgut al tortosí Pere Estupinyà el Premi Nacional Joan Guinovart i Cirera de Comunicació Científica. Químic, bioquímic i divulgador nascut a Tortosa, està a punt de publicar un llibre que trenca estereotips sobre la longevitat, resultat de la curiositat i passió amb què s’ha convertit en una les figures més destacades de la divulgació científica al nostre país.

Un premi que du el nom d’un referent de la bioquímica i la divulgació a Catalunya al qual coneixia personalment. Està content?
M’ha fet una il·lusió enorme per diversos motius. Joan Guinovart era un científic molt estimat, originari de Tarragona i sempre em deia "lo xiquet de Tortosa". Tenia una qualitat humana excel·lent i era molt potent com a científic en la investigació contra el càncer. L'altre motiu és que aquest premi forma part dels Premis Nacionals de Recerca, que són els més importants de la ciència a Catalunya i tenen un gran prestigi. A més, m'ha fet una il·lusió doble o triple perquè és el primer cop que el donen a una persona individual, ja que abans es donava a institucions o projectes.

Reconeix vint-i-quatre anys de trajectòria, quins diria que han estat els moments “catapulta”?
Un va ser primer va ser l'inici, quan sent un investigador predoctoral “normalet” vaig voler dedicar-me a la comunicació científica i vaig escriure a Eduard Punset per començar a treballar al programa Redes.

Li va escriure en un correu o com va anar això?
Va ser així: jo era molt fan de Redes i vaig enviar un mail al programa, no a ell directament. Em va respondre personalment, vam tenir un bon feeling i això va ser el salt cap a la divulgació. Un altre salt brutal va ser la beca al Massachusetts Institute of Technology a Boston, que és el lloc més interessant del planeta per la concentració de ciència de primer nivell. Allà l'energia intel·lectual és molt potent, tenen el lema de "construint el futur" i investiguen allò que encara no se sap, és a dir, tenen les idees inicials del que en un futur es plantejarà. Escoltes coses que no havies sentit mai. Després, el primer llibre i el programa El cazador de cerebros també van ser salts importants.

Què li va despertar vocació científica i, sobretot, divulgadora?
No va ser de ben jove. Vaig estudiar química a la URV perquè m'agradava la ciència, però sense una passió especial. Va ser quan vaig començar bioquímica que em vaig entusiasmar i vaig començar a llegir coses per inquietud pròpia. Quan una cosa t'interessa molt, l'expliques, com quan veus una pel·lícula que t'encanta, que li contes als amics o a la parella, doncs jo ho feia amb coses científiques. Llavors va arribar l’època del doctorat i em vaig adonar que la investigació demana una paciència al laboratori que jo no tenia per estar hores, dies, setmanes i anys dins el laboratori, i vaig preferir vincular-me a la ciència a través de la divulgació.

A banda de la curiositat, quins altres valors són indispensables per ser un bon divulgador?
Un tema que s'aprèn a poc a poc és simplificar i utilitzar les paraules de la gent, no les dels científics. Als científics els costa canviar el vocabulari perquè tenen por que els seus companys pensen que diuen les coses malament. Però jo crec que la clau és la passió: fer les coses perquè et surten de dins i en el cas de la divulgació científica, si tens passió i funciona el que et surt de dins, fantàstic.

Creu que a Catalunya i a l'estat espanyol s'ha avançat prou en cultura científica en les últimes dues dècades? I en quins camps creus que estem destacant?
En investigació s'ha millorat moltíssim, especialment a Catalunya amb el programa ICREA, que va apostar per la meritocràcia en lloc del model funcionarial. Som líders en punts concrets com el Parc de Recerca Biomètrica de Barcelona o en biologia sintètica amb Lluís Serrano. Quant a la cultura científica de la gent, hi ha molt més interès, però el gran risc ara és la desinformació que corre per les xarxes socials. Hi ha personatges que fan servir paraules com "quàntica" o "supraconsciència" per dir animalades que no tenen sentit, però s'expandeixen perquè ens agrada sentir-les.

En temps de desinformació o de sobre informació, quin paper tenen com a divulgadors científics?
Hem de ser una font d'informació rigorosa, fiable i atractiva. La divulgació té un vessant informatiu i una altra d'educativa per arribar als joves. Hem d’intentar incrementar el coneixement general de la societat sobre ciència i també informar de manera molt fiable de les coses que estan passant.

El rigor queda massa diluït amb tant soroll a les xarxes socials...
En soc molt crític. Les xarxes socials no són ni bones ni dolentes, depèn de com s'utilitzen. Però el que estem veient és la manera com interfereixen en la teua cognició, com són d’addictives, veiem la viralitat que tenen alguns continguts pel programari que tenen i els interessos que hi ha al darrere. M’atreviria a dir que fan més mal que bé. És a dir el món digital és fabulós perquè et dona un accés a la informació fantàstica, però a les xarxes també tenim accés a una informació que et diu que tal substància t’ajudarà a rejovenir deu anys i es fa viral tot i que siga una animalada. Ni tan sols tenim temps de dubtar. L'únic incentiu que tenen molts és buscar la viralitat i no la veritat.

I com es pot mantenir el rigor en este ecosistema dominat per la immediatesa?
Anem a contracorrent i fins i tot anem perdent, perquè el nostre impacte és limitat comparat amb el poder de les xarxes. Les plataformes haurien de ser responsables i aplicar filtres contra la desinformació, igual que els apliquen per a l'erotisme. Durant la pandèmia es deien barbaritats que posaven en risc la gent, i és insuficient que nosaltres des de la ciència només diguem que no és cert; caldria una acció més agressiva de les plataformes o lleis que multen.

Caldrà culturitzar-nos més per a saber distingir el que és científic?
Això seria l'ideal, però és un procés lent.

Abans ha parlat de com de virals són els consells per rejovenir i vostè, per allò d’anar a contracorrent, treu un llibre sobre longevitat. La ciència ha d’estudiar què passarà si cada vegada ens arribem a ser més vells?
El 9 d'abril publico el llibre ¿Qué quieres ser de mayor?, sobre la longevitat des d'una perspectiva optimista, que inclou salut, psicologia i entorn social. Cal un canvi de xip: la maduresa pot ser l'etapa més feliç de la vida segons molts estudis. La gent de 70 o 80 anys activa i optimista ja no és una excepció, i hem de pensar que ens queda molta vida i amb qualitat al davant.