Segurament 500.000 visites no són res en comparació amb algun dels "grans espais" que hi ha a la xarxa. Suposo que deu ser el volum d'entrades que registra Google en mig minut. O alguna cosa així. Però si aquest bloc ha esdevingut una referència a internet, sobretot a les Terres de l'Ebre, no és ja per la xifra, sinó perquè porta cinc anys demostrant un munt de coses sobre internet i, en particular, sobre això que anomenem 2.0 o xarxes socials.
És molt estimulant pensar que el món digital permet emocionants aventures personals i collectives sense necessitat de coneixements tecnològics ni d'inversió. I així és, per cert. Però en aquest cas, hi ha també uns factors emocionals sense els quals no s'entén la trajectòria i el resultat d'aquest racó d'internet.
La fidelitat a les arrels n'és un. Fidelitat vol dir també agraïment a qui t'ha ajudat a ser com ets, a qui t'ha donat l'oportunitat de millorar i fer-te persona de profit, a qui ha contribuït, ni que sigui des de la modèstia més mínima, a fer que aconsegueixis els teus objectius... Res més evident en una escola que a Tortosa era anomenada, no de forma precisament amable, com l'escola dels pobres, però que porta 165 anys garantint a peu d'obra la igualtat d'oportunitats.
Per això, en aquest bloc, no hem compartit únicament relació, idees i coneixement. Els que hem estat alumnes d'aquesta gran escola hem compartit també emocions i records. El que va néixer com una mena de tauler d'anuncis d'una trobada d'antics alumnes ha esdevingut una original aportació a la recerca històrica local. Les 4.000 imatges antigues que, de llarg, hem recollit gràcies a l'invent són avui un dels fons gràfics més importants de la Tortosa del segle XX. Un fons format per aportacions fetes per més d'un centenar d'antics alumnes i descendents d'antics alumnes al llarg d'aquests darrers cinc anys.
No és menys evident que, tot i que si avui poséssim en marxa la mateixa moguda segurament faríem una altra cosa abans que un bloc, internet ha estat fonamental en tot plegat. Hem tirat endavant un projecte digital obert i cooperatiu, que ha superat amb escreix totes les expectatives esperables ateses les circumstàncies.
I el més important: les criatures digitals que han sorgit a partir d'aquest tronc comú ha fet que aquestes persones, que en origen eren en una immensa majoria analfabetes tecnològiques, no fossin uns mers espectadors de la xarxa, sinó protagonistes actives d'internet. Passar de "llegir" continguts aliens a crear-ne de propis i "publicar-los" és la qüestió crucial. És l'autèntic canvi en una forma de fer les coses amb segles d'antiguitat.
De vegades, s'usa la metàfora de les boles de neu per illustrar la facilitat amb què les coses poden fer-se grosses a Internet. Però no ens enganyem: les boles de neu sempre s'han fet grosses quan han corregut muntanya avall. La gran diferència està en què avui és possible que tots i cadascun de nosaltres podem clavar-li la primera puntada de peu a la neu. Sí, és això. I la nostra aventura digital ho ha deixat claríssim, encara que les visites només haguessin estat uns centenars.
Ho hem aconseguit entre tots, perquè és el resultat de la constància de moltes persones. Dels que han escrit i dels que han aportat fotos, dels que comenten, dels que comenten o cliquen "m'agrada" al Facebook, dels que només miren, dels que es graten la butxaca per mantenir dempeus la criatura (que no és gratuïta al 100%)... No oblidem mai que una de les gràcies de l'invent és que tothom pot participar-hi i, sobretot, en la mesura que vulgui fer-ho.
Vam començar amb una ràfega d'autèntica bojeria. En tres mesos, vam multiplicar per cinc les visites que assolia el bloc de la Plataforma en Defensa de l'Ebre, que ja és dir. Eren moments en els quals més de 80 autors penjaven entrades al bloc i en els quals van arribar a assolir-se 12.000 visites diàries. Posem-nos sempre en context: usuaris de més de 40 anys, analfabets tecnològics en una immensa majoria i en un territori que pateix una acusada escletxa digital...Després, la cosa es va assossegar, com era d'esperar, però en la recerca i publicació dels nostres records escolars hem trobat el pes ideal. Un pes ideal, per cert, que molts ja voldrien.
Un servidor ha tingut l'honor d'administrar aquest bloc des de la seva creació i avui no pot sentir altra cosa que orgull i alegria. No pas per cap afany de protagonisme, sinó perquè ha estat una de les experiències més gratificants que he tingut a la vida. No em cauen exactament les llàgrimes, però sí que em frego els ulls. Qui s'ho havia d'imaginar que la criatura se'ns faria tan gran...
Foto: Cedida per Maria Cinta Monllaó
