Mentrestant, a la xarxa social Twitter, un senador socialista tortosí es dedica a tractar de boja a la gent que piula els elements voladors que li passen per damunt del cap i recorda al Comandant Anguera, que passava per Tortosa volant baix i movent les ales saludant a la família com si fos la cosa més normal i corrent del món.
Vosaltres, lectors meus, gent de sobrada intelligència, haureu pogut arribar a la conclusió que tanta activitat militar té l'inici, cronològicament parlant, passada la gran manifestació independentista de la Diada de l'Onze de Setembre passat a Barcelona. N'hi ha que poden dir-nos que és ben habitual; altres es poden arribar a estripar les vestidures, però jo tinc ben clar que si un d'aquests aparells té un accident volant per sobre de població civil tant pot caure a casa d'un militant independentista convençut com del votant més decidit del Partit Popular.
Aquesta actitud és totalment explicable pel dret de conquesta. Remuntem-nos a la Guerra Civil per entendre-ho: quan les tropes de Franco van posar un peu a Catalunya, l'Ejército Nacional, per art de màgia, va passar a anomenar-se Ejército de ocupación de Cataluña. Tenien clar que entraven a una terra que no els pertanyia. Anaven a conquerir-la, a ocupar-la militarment. I, una vegada complert l'objectiu, tot moviment més o menys brusc de tropes i contingents es fonamenta en el dret de conquesta. La guerra va acabar el 1939, però el dret de conquesta no va ser prohibit fins després de la Segona Guerra Mundial mitjançant els Principis de Nuremberg. Les conquestes ocorregudes abans de la creació de la Carta de les Nacions Unides no són reconegudes.
