Sota les paraules d'una gran dona, ens trobem amb un missatge clar que ens hauria de fer reflexionar sobre la connexió diària que tenim amb la natura i de com l'habitem.
Al 1962, Rachel Carson va llançar una pregunta a la comunitat: com seria una primavera sense ocells, sense insectes, sense habitants de l'entorn natural i ecosistemes vius? Ara que estem a la primavera i diàriament habitem la natura sentim amb estupor la música silvestre i ens n'adonem de la tristesa que sentiríem si aquesta fos silenciosa.
Escoltant i observant despertem per veure que no estem sols a la natura i que cal transmetre aquest missatge a les futures generacions per poder mantenir relacions saludables i equilibrades amb aquesta natura que ens acull i de la qual formem part tots i totes.
Una dona, Rachel Carson, a qui li van sobrar forces per denunciar públicament, ara farà uns 50 anys, l'ús indiscriminat del DDT, un plaguicida d'ampli espectre (que atacava a la plaga i a tot allò que es trobava pel davant) que s'estava utilitzant de forma descontrolada i amb una repercussió mediambiental desastrosa.
De vegades ens trobem amb la paradoxa de persones que vénen a visitar l'entorn natural que habitem cada dia i ens pregunten, no teniu animals? I com ens hem allunyat de la natura les persones per arribar a un bosc i preguntar si no hi ha animals, o és que ja no concebem als éssers silvestres animals i la nostra percepció d'animals són lligats o en corrals.
Quina percepció més esbiaixada de la realitat. Ella explicava que la nostra espècie és una més del món natural i que està subjecta, com les altres, als danys que indiscriminadament nosaltres mateixos ens infligim.
Si l'administració que té competències en educació s'adonés que oferint més temps habitant la natura els infants i la comunitat guanyaríem en salut i sentit comú arrelant-nos a un entorn natural i cultural que ens pertoca preservar. Si a canvi de gastar-se tants diners en campanyes, les que foren, miressin les infàncies, les joventuts i les seves necessitats reals,...
Ens costa reflexionar al respecte, però em sembla contradictori que moltes d'aquestes campanyes vagin dirigides a demanar als nostres fills i filles, a les futures generacions que siguin ells i elles els que preserven i cuiden de la natura, quan en el seu dia a dia no la veuen, ni l'oloren, ni la toquen, ni la senten perquè es passen més temps a dins que a fora.
La provocació constant que la natura ens ofereix és un pou inesgotable d'estímuls que ens ofereixen processos d'aprenentatge respectuosos perquè aprenguem activament. Amb iniciativa pròpia i de grup, amb un sentit de pertinença, amb reptes i límits que ens acompanyen i ens fan créixer respectant i sent respectats.
Serà necessària una gran reflexió sobre quina direcció prendre perquè la natura es faci sentir a l'escola i mirar de com podem naturalitzar els aprenentatges sense excloure altres competències. Cantar cançons i recitar poemes de la primavera és interessant però a parer meu, no ens meravella. Sense la connexió vital per sentir-la amb tots els seus matisos, no podrem integrar-la quotidianament per fer-nos sentir vius i part d'ella.
I és per això que moltes comunitats educatives s'estan adonant de la importància de buscar espai-temps de retrobada amb la natura.
Més enllà del pati d'esbarjo...
més enllà de l'hort delimitat...
més enllà del reciclatge...
més enllà de les campanyes...
Al 1962, Rachel Carson va llançar una pregunta a la comunitat: com seria una primavera sense ocells, sense insectes, sense habitants de l'entorn natural i ecosistemes vius? Ara que estem a la primavera i diàriament habitem la natura sentim amb estupor la música silvestre i ens n'adonem de la tristesa que sentiríem si aquesta fos silenciosa.
Escoltant i observant despertem per veure que no estem sols a la natura i que cal transmetre aquest missatge a les futures generacions per poder mantenir relacions saludables i equilibrades amb aquesta natura que ens acull i de la qual formem part tots i totes.
Una dona, Rachel Carson, a qui li van sobrar forces per denunciar públicament, ara farà uns 50 anys, l'ús indiscriminat del DDT, un plaguicida d'ampli espectre (que atacava a la plaga i a tot allò que es trobava pel davant) que s'estava utilitzant de forma descontrolada i amb una repercussió mediambiental desastrosa.
De vegades ens trobem amb la paradoxa de persones que vénen a visitar l'entorn natural que habitem cada dia i ens pregunten, no teniu animals? I com ens hem allunyat de la natura les persones per arribar a un bosc i preguntar si no hi ha animals, o és que ja no concebem als éssers silvestres animals i la nostra percepció d'animals són lligats o en corrals.
Quina percepció més esbiaixada de la realitat. Ella explicava que la nostra espècie és una més del món natural i que està subjecta, com les altres, als danys que indiscriminadament nosaltres mateixos ens infligim.
Si l'administració que té competències en educació s'adonés que oferint més temps habitant la natura els infants i la comunitat guanyaríem en salut i sentit comú arrelant-nos a un entorn natural i cultural que ens pertoca preservar. Si a canvi de gastar-se tants diners en campanyes, les que foren, miressin les infàncies, les joventuts i les seves necessitats reals,...
Ens costa reflexionar al respecte, però em sembla contradictori que moltes d'aquestes campanyes vagin dirigides a demanar als nostres fills i filles, a les futures generacions que siguin ells i elles els que preserven i cuiden de la natura, quan en el seu dia a dia no la veuen, ni l'oloren, ni la toquen, ni la senten perquè es passen més temps a dins que a fora.
La provocació constant que la natura ens ofereix és un pou inesgotable d'estímuls que ens ofereixen processos d'aprenentatge respectuosos perquè aprenguem activament. Amb iniciativa pròpia i de grup, amb un sentit de pertinença, amb reptes i límits que ens acompanyen i ens fan créixer respectant i sent respectats.
Serà necessària una gran reflexió sobre quina direcció prendre perquè la natura es faci sentir a l'escola i mirar de com podem naturalitzar els aprenentatges sense excloure altres competències. Cantar cançons i recitar poemes de la primavera és interessant però a parer meu, no ens meravella. Sense la connexió vital per sentir-la amb tots els seus matisos, no podrem integrar-la quotidianament per fer-nos sentir vius i part d'ella.
I és per això que moltes comunitats educatives s'estan adonant de la importància de buscar espai-temps de retrobada amb la natura.
Més enllà del pati d'esbarjo...
més enllà de l'hort delimitat...
més enllà del reciclatge...
més enllà de les campanyes...