És anecdòtic, però és simptomàtic al mateix temps, que les escoles públiques hagen d'invertir part del seu pressupost en gel hidroalcohòlic. Ensenyament no pot assumir la higiene de les escoles, però ells bé que es renten les mans.
Fa una setmana de la tornada a l'escola o, més ben dit i si fem un petit reajustament de les lletres, de l'inici de la tronada de curs, on els mestres es situen com mariners sense mar ni port.
A les mestres fa anys que se'ls demana innovació pedagògica; de fet, a la universitat, et formen des d'esta mirada (quan n'és espill precisament de tot el contrari), ignorant que la manca de recursos dificulta, per no dir que impossibilita, fer les classes prou dinàmiques, participatives, significatives, creatives i tota una tirallonga d'adjectius que fan de la tasca del professorat una faena exigent i estressant.
L'esforç superlatiu que el cos docent porta temps fent sense recursos per aconseguir este ideal d'educació amb el qual tots i totes somnien, ara s'haurà de multiplicar per raons que queden fora de les seues competències i se'ls està deixant sols i soles.
I encara hi haurà algú que dirà que tot és qüestió de reinventar-se i, d'acord, podria ser, si ens pressuposem herois i heroïnes i especialistes amb tot, perquè, sí, hi ha mestres que hauran d'assumir assignatures (com la música) de la qual no en són especialistes. Quin poc respecte vers algunes matèries! Després, s'exigirà qualitat i Ensenyament perdrà el cul perquè l'alumnat tregui les millors notes a les competències bàsiques. A mi m'han ensenyat que no pots demanar tant quan tu no dones res.
Què hem de fer llavors? Treure foc pels queixals? Bé, això és el que està passant a Twitter, però és insuficient (els qui manen ben contents del fet que tinguem un portal de queixes que treu fum); arrencar-se fins l'últim queixal i amen? (crec que això no és una opció); voler agafar el cel amb les dents i frustrar-nos buscant l'impossible? Potser ha arribat el moment d'esmolar i d'ensenyar les dents i no us prengueu la frase com un gest violent, sinó com un gest de determinació col·lectiva.
I perquè no diguen que només actuem des de la queixa i el queixal, aquí algunes propostes: reduir ràtios, disposar d'espais públics interiors amb ventilació i exteriors (potser és un bon moment per fomentar el treball de camp o l'educació a partir de l'entorn), augmentar l'equip docent i disposar de personal sanitari i psicològic (parem-nos a pensar en quin missatge reben els infants amb la negació del contacte social, de les possibilitats d'assetjar a un company fent servir el virus com a blanc de burles, etc) i, perquè no, implantar la jornada de treball intensiva per reduir, així, la mobilitat.
Tot això que dic no és res nou, només arreplego idees d'aquí i d'allà, perquè els i les mestres estan parlant i molt i també les famílies (a tall d'exemple, el col·lectiu Així no tornem), el problema és que tot aquest discurs no s'està articulant col·lectivament ni s'està desplegant en accions.
Ensenyament, deixeu-vos de discursos cínics i arromangueu-vos una mica (potser amb el 6% promès?), que els docents fa temps que ho fem. Corresponsabilitat. No ens calen capes ni aplaudiments, sinó treballar amb unes condicions dignes. I, si no, ja ens trobarem amb la boca plena de dents el dia que tot rebente.
Article escrit a quatre mans amb David Mingorance López
Fa una setmana de la tornada a l'escola o, més ben dit i si fem un petit reajustament de les lletres, de l'inici de la tronada de curs, on els mestres es situen com mariners sense mar ni port.
A les mestres fa anys que se'ls demana innovació pedagògica; de fet, a la universitat, et formen des d'esta mirada (quan n'és espill precisament de tot el contrari), ignorant que la manca de recursos dificulta, per no dir que impossibilita, fer les classes prou dinàmiques, participatives, significatives, creatives i tota una tirallonga d'adjectius que fan de la tasca del professorat una faena exigent i estressant.
L'esforç superlatiu que el cos docent porta temps fent sense recursos per aconseguir este ideal d'educació amb el qual tots i totes somnien, ara s'haurà de multiplicar per raons que queden fora de les seues competències i se'ls està deixant sols i soles.
I encara hi haurà algú que dirà que tot és qüestió de reinventar-se i, d'acord, podria ser, si ens pressuposem herois i heroïnes i especialistes amb tot, perquè, sí, hi ha mestres que hauran d'assumir assignatures (com la música) de la qual no en són especialistes. Quin poc respecte vers algunes matèries! Després, s'exigirà qualitat i Ensenyament perdrà el cul perquè l'alumnat tregui les millors notes a les competències bàsiques. A mi m'han ensenyat que no pots demanar tant quan tu no dones res.
Què hem de fer llavors? Treure foc pels queixals? Bé, això és el que està passant a Twitter, però és insuficient (els qui manen ben contents del fet que tinguem un portal de queixes que treu fum); arrencar-se fins l'últim queixal i amen? (crec que això no és una opció); voler agafar el cel amb les dents i frustrar-nos buscant l'impossible? Potser ha arribat el moment d'esmolar i d'ensenyar les dents i no us prengueu la frase com un gest violent, sinó com un gest de determinació col·lectiva.
I perquè no diguen que només actuem des de la queixa i el queixal, aquí algunes propostes: reduir ràtios, disposar d'espais públics interiors amb ventilació i exteriors (potser és un bon moment per fomentar el treball de camp o l'educació a partir de l'entorn), augmentar l'equip docent i disposar de personal sanitari i psicològic (parem-nos a pensar en quin missatge reben els infants amb la negació del contacte social, de les possibilitats d'assetjar a un company fent servir el virus com a blanc de burles, etc) i, perquè no, implantar la jornada de treball intensiva per reduir, així, la mobilitat.
Tot això que dic no és res nou, només arreplego idees d'aquí i d'allà, perquè els i les mestres estan parlant i molt i també les famílies (a tall d'exemple, el col·lectiu Així no tornem), el problema és que tot aquest discurs no s'està articulant col·lectivament ni s'està desplegant en accions.
Ensenyament, deixeu-vos de discursos cínics i arromangueu-vos una mica (potser amb el 6% promès?), que els docents fa temps que ho fem. Corresponsabilitat. No ens calen capes ni aplaudiments, sinó treballar amb unes condicions dignes. I, si no, ja ens trobarem amb la boca plena de dents el dia que tot rebente.
Article escrit a quatre mans amb David Mingorance López