El gat fa set mesos i al poble venen Lorquianas i la guitarra flamenca em fa plorar i torno a córrer a la vora del riu i ens tornem a veure, a vore, en realitat, i em torno a despertar amb les paraules inventades de la mare i això és de celebrar.
Vicent Andrés Estellés al poema M'he estimat molt la vida deia "m'he estimat molt la vida, no com a plenitud, cosa total, sinó, posem per cas, com m’agrada la taula". Em commou la idea d'estimar un pessic de salsa, el verd, o el fet de veure una parella passejar, una opció passivo-receptiva, que té poc de brillant però molt de llum.
Sovint penso en els seus versos, que canten a la vida senzilla, i els poso en una balança imaginària: el riu, les pedres, el gat, els pares, el poble, l'arrel per un costat i el somni, l'escenari, el risc, l'adrenalina, el canvi, per un altre costat. El pes del passat i del futur anivellats. Em pregunto si poden arribar a confluir dos idees diferents de vida. De moment, només hi caben dins del poema.
L'art és sovint l'existència d'oxímorons, és cruïlla, és on es troben l'asfalt i la terra i per això l'estimo, perquè em permet no renunciar. Veure Lorquianas recitar em va recordar un dels tants sentits de l'art, l'art com a lloc de trobada, amb un mateix i amb els altres i amb tants i tants temes i sentiments contrariats.
Dones que beuen de la figura de Federico García Lorca per vèncer les seues pors i vergonyes i emocionen el públic. Ens emocionen per la reverberació de les paraules del poeta i dramaturg granadí i també per la reverberació del seu ser. Entenc que el poder de ser lorquiana rau en la capacitat de dir i mostrar-se honestament, això és humilitat i poder al mateix temps. No és fàcil recitar Lorca, però encara ho és menys pujar a l'escenari sense ser-ne professional i deixar-nos a totes amb la mel als llavis.
Si algú encara és escèptic amb el poder de l'art, que vaja a veure-les. És impossible no veure la necessitat de fer créixer projectes com este, especialment als pobles on pareix que Lorca, el surrealisme i tantes altres opcions i neguits culturals no hagen d'anar en nosaltres.
Van en natres, no tingueu cap dubte.
L'art és, en essència, un llenguatge de proximitat. I l'hem de fer bategar, també des del cor dels Països catalans i des de cadascun dels pobles, natres, expertes en la proximitat i en la cruïlla.
Vicent Andrés Estellés al poema M'he estimat molt la vida deia "m'he estimat molt la vida, no com a plenitud, cosa total, sinó, posem per cas, com m’agrada la taula". Em commou la idea d'estimar un pessic de salsa, el verd, o el fet de veure una parella passejar, una opció passivo-receptiva, que té poc de brillant però molt de llum.
Sovint penso en els seus versos, que canten a la vida senzilla, i els poso en una balança imaginària: el riu, les pedres, el gat, els pares, el poble, l'arrel per un costat i el somni, l'escenari, el risc, l'adrenalina, el canvi, per un altre costat. El pes del passat i del futur anivellats. Em pregunto si poden arribar a confluir dos idees diferents de vida. De moment, només hi caben dins del poema.
L'art és sovint l'existència d'oxímorons, és cruïlla, és on es troben l'asfalt i la terra i per això l'estimo, perquè em permet no renunciar. Veure Lorquianas recitar em va recordar un dels tants sentits de l'art, l'art com a lloc de trobada, amb un mateix i amb els altres i amb tants i tants temes i sentiments contrariats.
Dones que beuen de la figura de Federico García Lorca per vèncer les seues pors i vergonyes i emocionen el públic. Ens emocionen per la reverberació de les paraules del poeta i dramaturg granadí i també per la reverberació del seu ser. Entenc que el poder de ser lorquiana rau en la capacitat de dir i mostrar-se honestament, això és humilitat i poder al mateix temps. No és fàcil recitar Lorca, però encara ho és menys pujar a l'escenari sense ser-ne professional i deixar-nos a totes amb la mel als llavis.
Si algú encara és escèptic amb el poder de l'art, que vaja a veure-les. És impossible no veure la necessitat de fer créixer projectes com este, especialment als pobles on pareix que Lorca, el surrealisme i tantes altres opcions i neguits culturals no hagen d'anar en nosaltres.
Van en natres, no tingueu cap dubte.
L'art és, en essència, un llenguatge de proximitat. I l'hem de fer bategar, també des del cor dels Països catalans i des de cadascun dels pobles, natres, expertes en la proximitat i en la cruïlla.