"Érem la ràbia, érem tot l'odi/ amenaçat pels helicòpters, el neguit/ que no es diu amb paraules, l'episodi/ que els diaris ocultaran: la cara/ feta un puny contra els llops, contra la nit/contra els diners i el fum que els emmascara".
Llegeixo estos versos de l'escriptor senienc Joan Todó un dia en què la calor a Barcelona aixafa en la mateixa mesura que la ràbia encén.
Una altra notícia trista, un altre fet evitable: assassinat un veí de Sants, s'ha tret la vida quan l'anaven a desnonar. Els diaris oculten l'episodi, sí, amb el mot suïcidi li treuen pes i raó a les conseqüències que l'han portat al límit. Ràpidament, els sindicats d'habitatge convoquen, toca treure a passejar "les cares fetes puny".
I així ens hem de passar els dies, enrabiats, no ens donen treva. Somriure cada vegada s'apareix més a abaixar la guàrdia. Cada dia, la injustícia fa de les seues i ens ho volen colar com un desastre natural. Natural és, sí, ho és per a este sistema, el capitalista, que es lucra de les misèries i les relativitza, col·locant-nos en una contínua disjuntiva ètica, bo o dolent?
A la sèrie The good place conclouen que actualment és més difícil ser bo, perquè cada vegada el món és més complex i que, per tant, a vegades fem mal sense ser-ne conscient. És cert que comprant una tomata pots contribuir indirectament a l'explotació laboral, però també és cert que hi ha actes immorals sense "peròs". Esta complexitat, que tornant als versos del principi podria ser el fum que emmascara els diners, no sempre és fàcil de concretar (quins llops?) i, conseqüentment, de lluitar.
Des de la mirada de mestra, penso que és més fàcil ensenyar allò que no està bé, que allò que sí; sobretot, perquè la ràbia parla per si sola davant de quelcom injust, mentre que treure el somriure no és tan fàcil de justificar, lo bo és difícil que siga purament just. El món és tan complex, que, fins i tot, les emocions se qüestionen unes a les altres.
Està clar, però, que la vida no es defensa sola. Al poema de Todó dèiem que "érem la ràbia" i tot apunta que ho haurem de seguir sent. Massa fum la taca i massa llops l'ataquen.
Llegeixo estos versos de l'escriptor senienc Joan Todó un dia en què la calor a Barcelona aixafa en la mateixa mesura que la ràbia encén.
Una altra notícia trista, un altre fet evitable: assassinat un veí de Sants, s'ha tret la vida quan l'anaven a desnonar. Els diaris oculten l'episodi, sí, amb el mot suïcidi li treuen pes i raó a les conseqüències que l'han portat al límit. Ràpidament, els sindicats d'habitatge convoquen, toca treure a passejar "les cares fetes puny".
I així ens hem de passar els dies, enrabiats, no ens donen treva. Somriure cada vegada s'apareix més a abaixar la guàrdia. Cada dia, la injustícia fa de les seues i ens ho volen colar com un desastre natural. Natural és, sí, ho és per a este sistema, el capitalista, que es lucra de les misèries i les relativitza, col·locant-nos en una contínua disjuntiva ètica, bo o dolent?
A la sèrie The good place conclouen que actualment és més difícil ser bo, perquè cada vegada el món és més complex i que, per tant, a vegades fem mal sense ser-ne conscient. És cert que comprant una tomata pots contribuir indirectament a l'explotació laboral, però també és cert que hi ha actes immorals sense "peròs". Esta complexitat, que tornant als versos del principi podria ser el fum que emmascara els diners, no sempre és fàcil de concretar (quins llops?) i, conseqüentment, de lluitar.
Des de la mirada de mestra, penso que és més fàcil ensenyar allò que no està bé, que allò que sí; sobretot, perquè la ràbia parla per si sola davant de quelcom injust, mentre que treure el somriure no és tan fàcil de justificar, lo bo és difícil que siga purament just. El món és tan complex, que, fins i tot, les emocions se qüestionen unes a les altres.
Està clar, però, que la vida no es defensa sola. Al poema de Todó dèiem que "érem la ràbia" i tot apunta que ho haurem de seguir sent. Massa fum la taca i massa llops l'ataquen.