Cada cop que mon iaio i ma iaia necessiten retirar diners en efectiu, ens han de trucar a algú de la família, fills o nets, per tal que els hi fem la operació perquè no es veuen capaços d’operar digitalment amb el caixer. Partim de la base, no ho oblidem, que els diners són seus i tenen el dret d’usar-los com i per al que vulguin amb llibertat de moviment. Això no és possible perquè sempre necessiten el suport de terceres persones i, per tant, estan coartant la seua intimitat i retallant els seus drets i llibertats.
La darrera estimació sobre el cost assumit per l’Estat (és a dir per tots i cadascun de nosaltres), per rescatar caixes i bancs havia estat de prop de 101.500 milions d’euros, i, segons els propis càlculs dels supervisors bancaris, no es preveia que se’n recuperessin més del 14 %. El govern més progressista de la història, renuncia a demanar a la banca 62.473 milions d’euros del rescat i a més es queda amb els actius tòxics del «Banc dolent», la SAREB.
Mentre, han seguit les grans fusions d’un sector que no para d’obtenir beneficis rècords mentre acomiada treballadors i aboca els clients a viure, de facto, sota un oligopoli financer: els cinc principals bancs han acabat concentrant al voltant de 95% de la quota de mercat. A la demarcació de Tarragona, el 85% de les sucursals financeres són de només 3 entitats (Caixa Bank, BBVA i Banc de Sabadell). Parlem de les sucursals que han sobreviscut, perquè de tot aquest procés molts pobles han vist amb impotència com es quedaven sense oficina bancària i sense cap caixer automàtic. De fet, el 70% de les sucursals bancàries de la demarcació de Tarragona han tancat durant la darrera dècada i la meitat dels 184 municipis no tenen ara mateix cap servei financer. Això ha portat a que Ajuntaments i Diputacions acabin pagant per un servei mínim d’un caixer sense personal, com passa a una vintena de pobles de la demarcació.
A tot això, com la prioritat de les entitats eren els resultats i els beneficis per damunt de l’atenció i el servei a les persones, hem pogut veure com a les oficines que queden cada cop hi ha menys personal i més digitalització. Valgui digitalització com a eufemisme d’obligar els clients a fer servir el caixer automàtic o la banca online sense donar cap alternativa.
La imatge d’esta despersonalització -fins i tot deshumanització- l’hem vist molts de nosaltres quan una persona de molt avançada edat es veu obligada a retirar els seus diners des d’una màquina situada a l’exterior, ajudada per algú de bon cor. A més de la gent d’avançada edat, qualsevol altra persona sense habilitats digitals acaba dins un gran col·lectiu social que els entitats financeres han exclòs dels seus serveis sense miraments. La ciutadania davant la desatenció i desempara patida ha començat a aixecar la veu, i ha estat precisament un jubilat de 78 anys de València qui, en molt poques setmanes, ha recollit
mitjançant internet (justícia poètica), 600.000 signatures amb la campanya “Soy mayor, no idiota” reclamant un millora de l’atenció i un tracte més humà a les sucursals bancàries.
Davant este greu problema, Esquerra Republicana vàrem portar la setmana passada al Senat una moció reclamant al govern accions per garantir la inclusió financera en el món rural. La moció, que va ser transaccionada amb la resta de grups parlamentaris i aprovada per tothom (només amb el vots contraris de Vox), estableix la creació d’una ponència dins la comissió de Despoblament i Repte Demogràfic del Senat per establir les accions a desenvolupar per garantir la inclusió financera i la igualtat d’oportunitats per al conjunt de la població, i que haurà de tenir en compte les especificitats i mancances del món rural.
Ens agradaria que el govern espanyol esta vegada fos exigent amb el sector bancari i, ja que no hem de recuperar els diners del rescat bancari, almenys puguem tenir un servei digne a tot arreu. Esquerra Republicana continuarem treballant per garantir la igualtat d’oportunitats de tothom en tots els àmbits, també perquè les persones que són víctimes de la bretxa digital, en este cas financera, tinguin accés als seus diners sense dificultats i siguin tractades com cal.
La darrera estimació sobre el cost assumit per l’Estat (és a dir per tots i cadascun de nosaltres), per rescatar caixes i bancs havia estat de prop de 101.500 milions d’euros, i, segons els propis càlculs dels supervisors bancaris, no es preveia que se’n recuperessin més del 14 %. El govern més progressista de la història, renuncia a demanar a la banca 62.473 milions d’euros del rescat i a més es queda amb els actius tòxics del «Banc dolent», la SAREB.
Mentre, han seguit les grans fusions d’un sector que no para d’obtenir beneficis rècords mentre acomiada treballadors i aboca els clients a viure, de facto, sota un oligopoli financer: els cinc principals bancs han acabat concentrant al voltant de 95% de la quota de mercat. A la demarcació de Tarragona, el 85% de les sucursals financeres són de només 3 entitats (Caixa Bank, BBVA i Banc de Sabadell). Parlem de les sucursals que han sobreviscut, perquè de tot aquest procés molts pobles han vist amb impotència com es quedaven sense oficina bancària i sense cap caixer automàtic. De fet, el 70% de les sucursals bancàries de la demarcació de Tarragona han tancat durant la darrera dècada i la meitat dels 184 municipis no tenen ara mateix cap servei financer. Això ha portat a que Ajuntaments i Diputacions acabin pagant per un servei mínim d’un caixer sense personal, com passa a una vintena de pobles de la demarcació.
A tot això, com la prioritat de les entitats eren els resultats i els beneficis per damunt de l’atenció i el servei a les persones, hem pogut veure com a les oficines que queden cada cop hi ha menys personal i més digitalització. Valgui digitalització com a eufemisme d’obligar els clients a fer servir el caixer automàtic o la banca online sense donar cap alternativa.
La imatge d’esta despersonalització -fins i tot deshumanització- l’hem vist molts de nosaltres quan una persona de molt avançada edat es veu obligada a retirar els seus diners des d’una màquina situada a l’exterior, ajudada per algú de bon cor. A més de la gent d’avançada edat, qualsevol altra persona sense habilitats digitals acaba dins un gran col·lectiu social que els entitats financeres han exclòs dels seus serveis sense miraments. La ciutadania davant la desatenció i desempara patida ha començat a aixecar la veu, i ha estat precisament un jubilat de 78 anys de València qui, en molt poques setmanes, ha recollit
mitjançant internet (justícia poètica), 600.000 signatures amb la campanya “Soy mayor, no idiota” reclamant un millora de l’atenció i un tracte més humà a les sucursals bancàries.
Davant este greu problema, Esquerra Republicana vàrem portar la setmana passada al Senat una moció reclamant al govern accions per garantir la inclusió financera en el món rural. La moció, que va ser transaccionada amb la resta de grups parlamentaris i aprovada per tothom (només amb el vots contraris de Vox), estableix la creació d’una ponència dins la comissió de Despoblament i Repte Demogràfic del Senat per establir les accions a desenvolupar per garantir la inclusió financera i la igualtat d’oportunitats per al conjunt de la població, i que haurà de tenir en compte les especificitats i mancances del món rural.
Ens agradaria que el govern espanyol esta vegada fos exigent amb el sector bancari i, ja que no hem de recuperar els diners del rescat bancari, almenys puguem tenir un servei digne a tot arreu. Esquerra Republicana continuarem treballant per garantir la igualtat d’oportunitats de tothom en tots els àmbits, també perquè les persones que són víctimes de la bretxa digital, en este cas financera, tinguin accés als seus diners sense dificultats i siguin tractades com cal.