El formigueig a la panxa. El fet de dormir poc la nit abans. El tres, dos, un que et diu que allò ja va de debò. La sensació de vertigen que tens encara que ho hagis fet 1.000 cops abans. Fer un programa de tele en directe és tot això. I molt més. És prendre consciència de les teves debilitats i del que ets capaç de fer quan el pilot es posa en vermell. De la importància del treball en equip, que tu no ets més que els altres. Ets un més de tot un engranatge que ha de funcionar a la perfecció. I que avui hi ets i demà no. Que en passen molts com tu, que de vegades és la sort d'estar al lloc i el moment oportú, que la cosa va de modes i que encaixes o no depenent dels gustos dels altres. Això, i de no enfilar-te gaire no sigui cas que t'acabis agradant massa.

Amb la nova temporada el mercat audiovisual ha viscut alguns canvis sonats. Aquí i allà. A la pública i a la privada. Dels que s'haurien de produir més sovint. Per fer moure cadires i perquè com a usuaris cada cop som més exigents i menys fidels. Per deixar pas a noves cares i donar l'oportunitat a més veus. Però també per conèixer nous talents a la producció, al guió, a la realització o entre l'equip tècnic. Perquè les promeses necessiten tenir espai per deixar de ser-ho i convertir-se en grans professionals. I si pot ser ben pagats, encara millor. 

I per aquí ha anat el canvi a la ràdio nacional i pública. Ja tocava. Ricard Ustrell ha aconseguit en pocs dies donar la volta als matins de Catalunya Ràdio, però sobretot ha tingut l'encert d'engrescar i d'il·lusionar el seu equip en un programa que sona molt bé. Es nota que hi ha ganes, i amb propostes arriscades i amb un bon pressupost es poden fer meravelles. Si encara no l'heu escoltat, doneu-li una oportunitat. Mentrestant, Jordi Basté, a la seva. Sap què funciona i què no. Les audiències l'avalen i el to és el que té, planer i directe. Cap novetat i a esperar què diu l'EGM. A la tele, moviment de fitxes de les vaques sagrades al panorama espanyol. Han ressituat Ana Rosa i Jordi González a les tardes i ens hem trobat a Jorge Javier Vázquez a les nits amb la mateixa música, els mateixos músics i personatges que ja cansen. Fins i tot, als seus seguidors. 

Les baixes audiències de Vázquez són el gran exemple de l'ara hi ets i demà ja no. La tele no té amics. Els que abans l'adoraven cada tarda ja no el volen veure a la nit. Potser és que en aquest format no encaixa o que el seu absolut protagonisme ens ha empatxat a tots. També pot ser que el programa, en definitiva, no agradi independentment de qui el presenta. Encara hi ha massa mitjans que confien en l'estrellisme per rascar audiència. Encara recorren als personalismes i als noms propis per evitar el risc. Quan el risc real és un altre. El canviar de canal perquè ja n'estàs fart dels mateixos de sempre amb els egos de tota la vida. Perquè no s'adonen que com més s'agraden ells, menys ens agraden a nosaltres.