El camí del rapitenc Pep Garcia en el món del pàdel va començar, com el de molts entrenadors de vocació, a l'interior de la pista, però la seua curiositat el va impulsar més enllà del vessant competitiu. Amb el pas dels anys, el seu interès va derivar cap a l'anàlisi de la mecànica del joc i la formació: “Vaig començar a fixar-me especialment en els aspectes tècnics i tàctics del joc, així com en la manera com els jugadors aprenen i evolucionen”. Aquella inquietud el va portar cap a la docència: “Una de les coses que més em motivava era poder transmetre els meus coneixements i ajudar altres jugadors a millorar”.
Més enllà del boom global de la disciplina, Garcia analitza la naturalesa de l'esport explicant que “una de les principals raons de l’èxit del pàdel és que és un esport molt accessible i social, que afavoreix la comunicació, el treball en equip i les relacions personals”. No obstant això, el tècnic subratlla el contrast entre la pràctica d’iniciació i l'alt rendiment: “És un esport en què la intel·ligència tàctica, el posicionament, la presa de decisions i la capacitat d’interpretar el joc poden arribar a ser més determinants que la força física”. Esta convicció esdevindria el pal de paller de la seua filosofia: “Al pàdel no es tracta de colpejar la pilota més fort, sinó de saber què fer en cada situació”.
El laboratori on va néixer un mètode propi
La primera etapa de consolidació professional la va desenvolupar a Catalunya. Durant sis anys (del 2019 al 2025), Garcia va treballar al Centre Esportiu Johnny Montañés de la Ràpita, assumint responsabilitats que anaven des de l'escola de base fins a equips federats de competició. “Esta va ser una de les etapes més importants de la meua trajectòria professional, ja que va ser on vaig consolidar les bases de la meua formació i vaig créixer tant personalment com professionalment”, assegura.
El treball amb les categories inferiors va marcar especialment el seu ideari: «Veure com evolucionaven, no només tècnicament, sinó també en la mentalitat competitiva i en la manera d’entendre el joc, em va fer comprendre la responsabilitat i la importància que té la figura de l’entrenador».
Simultàniament, la seua experiència com a jugador de competició i la seua activitat en l'organització i l'arbitratge de tornejos li van aportar una visió holística de l'esport. “Haver viscut situacions de pressió, moments decisius i diferents escenaris competitius m’ha ajudat a entendre millor les necessitats dels jugadors, tant des del punt de vista tàctic com mental», afirma, destacant que «no només entenc el joc des de la pista, sinó també tot el que envolta la competició”.
Els quatre pilars de la metodologia
Va ser precisament durant estos anys quan Garcia va constatar les mancances dels entrenaments tradicionals basats en la repetició mecànica. “Un jugador pot tenir una tècnica excel·lent, però si no sap interpretar les situacions del partit, escollir el cop adequat o entendre el posicionament a la pista, difícilment podrà desenvolupar tot el seu potencial”, assenyala.
A partir d'esta premissa, va estructurar una metodologia al voltant de quatre pilars interconnectats: La tècnica, és a dir, la base mecànica per executar cops amb eficàcia i regularitat. La tàctica o direcció estratègica que dona sentit als cops. Presa de decisions per seleccionar l'opció òptima en cada moment del joc; i finalment la comprensió del joc, que seria la capacitat d'anticipar, interpretar els rivals i adaptar-se al partit.
La seua màxima pedagògica fuig del dogmatisme: “No vull formar jugadors que simplement repetisquen moviments, sinó jugadors intel·ligents, capaços d’analitzar el joc, prendre decisions per si mateixos i adaptar-se a qualsevol situació competitiva”. Per aconseguir-ho, aplica el mètode en pista: “En lloc de corregir constantment cada moviment, li faig preguntes perquè siga capaç d’identificar què ha passat i quina decisió hauria pogut prendre”. A més, defensa una estricta adaptació individual: “Amb els principiants, prioritzo construir una bona base tècnica i aconseguir que gaudisquen del procés... Amb els jugadors de competició, treballo especialment la tàctica, la presa de decisions i la gestió de les situacions de partit”.
Sortir de la zona de confort
Amb un model de treball ja consolidat, Garcia va decidir fer el salt a l'estranger per sortir de la seua zona de confort, i ho va fer quan va tenir l’oportunitat d’incorporar-se a Padel House Lebanon com a entrenador en cap. Allà es va trobar amb un entorn en plena eclosió on la cultura tàctica encara no estava estructurada. “Vaig trobar jugadors amb molt potencial i motivació, però amb experiències i bases esportives molt diferents”.
Un dels èxits més rellevants d'esta etapa va ser el desenvolupament de la cantera jove, on diversos dels seus alumnes van assolir la internacionalitat: “Veure que alguns d’estos jugadors van arribar posteriorment a representar el seu país a les seleccions nacionals masculina i femenina va ser un motiu d’orgull enorme”, afirma. Esta experiència a l'Orient Mitjà va enriquir la seua visió de la professió: “Vaig aprendre que una bona metodologia no ha de ser rígida, sinó que ha de poder adaptar-se a diferents entorns, mentalitats i nivells de joc sense perdre l’essència”. A partir d'aquell moment, va situar la comunicació entre entrenador i jugador com un element indispensable.

- Pep Garcia, en una imatge d'arxiu.
- Cedida
Posteriorment, va continuar el seu periple internacional a Xipre, integrant-se al club The Padel K. A l'illa mediterrània va trobar un perfil d'esportista diferent: “Hi havia un nivell de joc més elevat que al Líban, amb jugadors que acumulaven més anys d’experiència... Això em va permetre enfocar els entrenaments cap a aspectes més específics, com el perfeccionament tàctic, la lectura del joc i el rendiment competitiu”.
Després d'entrenar en realitats tan diverses, conclou que “el talent pot aparèixer a qualsevol lloc del món. La diferència sovint la marquen les oportunitats, la qualitat de la formació i l’entorn competitiu”.
Paral·lelament, Pep Garcia ha treballat amb jugadors professionals i del circuit internacional. En l'elit, la feina del tècnic canvia de dimensió: "Quan treballes amb un jugador professional, els petits detalls adquireixen una importància enorme. Com que les bases tècnica i tàctica ja estan, la feina de l’entrenador consisteix a identificar aquells aspectes que poden marcar la diferència".
En este context d'alta pressió, la tasca es focalitza a estudiar els rivals, perfeccionar patrons de joc i gestionar l'estat emocional de l'esportista. Una lliçó que surt de la pista La gran lliçó extreta de la pista resumeix la seua visió humana de l'esport: “La lliçó més important que he après és que no existeix una única manera d’ensenyar ni d’aprendre... Escoltar és tan important com ensenyar”.
Per a Garcia, l'impacte de la tasca docent transcendeix els marcadors: “Per a mi, ser entrenador de pàdel significa molt més que ensenyar a jugar. És tenir la capacitat d’influir positivament en l’evolució d’una persona, ajudar-la a superar els seus límits i a acompanyar-la per descobrir fins on pot arribar».
I conclou amb una reflexió que sintetitza la seua vocació: «Al final, els resultats i els títols són importants, però el que realment deixa empremta és saber que has contribuït al creixement d’algú, tant dins com fora de la pista”.
