“Ernesto és aquí, de tornada a casa”. Amb estes paraules, Alberto Alonso, director de l’Institut de la Memòria, la Convivència i els Drets Humans del govern basc (Gogora), extreia del cotxe fúnebre una modesta caixa amb un foli enganxat on hi havia el nom imprès d’Ernesto Morales Casadó. Era un taüt minúscul, suficient per guardar les restes recuperades d’un ampostí que tornava a la seua ciutat per ser enterrat, 85 anys després de morir a la presó central d’Orduña. Els 4 néts, en silenci, després d’un breu instant mirant la caixa, l’han recollit este dimecres emocionats, “per tancar el cercle”, tal com ha apuntat un d’ells, l’Àlex Morales Front.
Ernesto és el primer dels catalans identificats dels 93 cossos que s’han exhumat en diferents fases d’excavacions des que l’any 2014 es va localitzar la fossa. El llistat d’enterraments pvovinents del que d'un inici va ser un camp de concentració franquista i després una presó de represaliats, inclou 225 hómens. Hi ha d’haver dos ebrencs més enterrats al municipi de Biscaia: Juan Ebrich Puig, que va viure a Tortosa i va morir a Orduña el 1938 als 30 anys, i Daniel Fabra Serres, de Benissanet, mort el 1940 als 46 anys. La xifra total de catalans s’eleva a 18 hómens, però no se sap encara quants d’estos estan entre els cossos exhumats.
L’Àlex Morales Front, net d'Ernesto, explicava que a casa sempre s'havia sabut que el iaio havia mort a la presó d'Orduña després de la Guerra Civil. Malgrat això, el pas dels anys, la postguerra i els anys de dictadura van fer que la història quedés difuminada mentre la seua iaia refeia la seua vida i es tornava a casar. Ernesto va morir al centre penitenciari com molts, de gana, fred i patiment. Tot i que els motius exactes del seu empresonament no s'han aclarit mai del tot, una possible denúncia anònima de l'època va poder destinar-lo a un periple de presons del quan no en va sobreviure.
- Excavacions a la fossa comú d'Orduña.
- Cedida
El procés de recuperació i identificació
La identificació ha estat possible gràcies a la tasca de l'Institut de la Memòria, la Convivència i els Drets Humans (Gogora). Un cop exhumats els cossos trobats, el procés administratiu i científic va incloure l'aportació de documents i una prova d'ADN que va confirmar de manera definitiva la identitat de les restes i el seu parentiu directe amb la família Morales. L'Àlex lamenta que ni el seu pare ni el seu oncle —que eren nens quan el seu pare va morir— hagen pogut viure este moment, però destaca la importància de l'acte per a les noves generacions.
Alberto Alonso, director de l'institut, subratlla la importància de la voluntat política en estos processos: "Això és una demostració també que amb tenacitat, amb força i quan una institució es creu realment què és una llei de la memòria, al final s'aconsegueix”. El director ha aprofitat per fer una crida a altres famílies de catalans desapareguts: "Fem una crida a tots els ciutadans catalans que sàpiguen o que sospiten que el seu avantpassat podia haver mort a Orduña, que es posen en contacte amb el Govern Basc... perquè puguem extreure'ls una mostra d'ADN". En el cas d'Ernesto, la prova de saliva de la família va permetre un "match" genètic amb un percentatge molt elevat, confirmant la identitat sense dubtes.
- Exhumació de les restes trobades al cementeri.
- Cedida
Per a l'Ajuntament d'Amposta, l’acte d’este dimecres no ha estat només un enterrament privat, sinó una acció política de restitució. L'alcalde, Adam Tomàs, vinculava esta recuperació al compromís de la ciutat per la memòria històrica, recordant que Ernesto se suma als homenatges ja fets als deportats ampostins als camps nazis. Tomàs ha estat contundent en el seu parlament sobre el significat del retorn i també ha alertat sobre els discursos actuals que treuen pes al passat: "Certes coses no s'han de tractar amb frivolitat, perquè miren a on mos va portar en aquell moment: Ernesto va acabar morint en una presó represaliat i enterrat en una fossa comuna".
Breu història dels tres ebrencs a Orduña
Ernesto Moreno Casadó va néixer i vivia a Amposta (Tarragona), estava casat i el matrimoni va tenir dos fills. Ernesto va ser detingut al setembre de 1938 a Belxite, i el 26 d'abril de 1939, va ingressar a la Presó Provincial de Tarragona, procedent de la de Saragossa, després d'haver estat jutjat i condemnat per Consell de Guerra a 12 anys i un dia de presó, per auxili a la rebel·lió. En els dos anys previs a la seua mort a Orduña, el 23 d'abril de 1941, va ser traslladat fins a quatre ocasions, passant per les presons de Saragossa i Tarragona, ja esmentades, i per la de Ciudad Rodrigo (Salamanca), Castuera (Badajoz) i, finalment, Orduña (Bizkaia). Va morir als 33 anys, a conseqüència, segons el certificat de defunció, d’una hemorràgia gàstrica. Les seues restes van ser exhumades al desembre del 2022.
Daniel Fabra Serres va morir captiu a la presó d’Orduña el 29 de febrer de 1940 als 46 anys. Era natural de Benissanet, viatjant de professió, i estava casat amb Antonia Figuerola, amb qui tenia tres fills.
Juan Ebrich Puig havia viscut a Tortosa i també va morir el 19 d’agost de 1938. Cal tenir en compte en este cas que encara hi havia guerra i que la presó central d’Orduña encara era utilitzada en aquell moment com a camp de concentració (es va convertir en presó a finals de 1939).
De camp de concentració a presó
Com a presó central d’Orduña, va ser un penal de caràcter civil que va romandre obert durant any i mig, i que va albergar a diversos milers de persones condemnades a llargues penes de reclusió per delictes com rebel·lió, auxili a la rebel·lió o adhesió a esta. És a dir, perquè es van mantindre fidels al govern de la República legalment constituït, o perquè van actuar en la seua defensa en lloc de sumar-se a la revolta feixista. Els presos, tots homes, tenien més edat que els internats prèviament al camp de concentració i, majorment, eren militants de partits i sindicats, mestres, alcaldes o simples agricultors afiliats a organitzacions polítiques o obreres.
