En el seu darrer llibre, “Nadie merece nada”, la filòsofa política canareva Jahel Queralt Lange sosté que l'esquerra no ha de renunciar a la meritocràcia, sinó rescatar-la de les distorsions ideològiques del mercat. Entre l'assaig i la reflexió personal, Queralt proposa desactivar la moralització de l'èxit, desmuntar la falsa equivalència entre meritocràcia i capitalisme, i reconéixer amb honestedat el paper determinant que l'atzar —tant social com genètic— juga en les nostres trajectòries vitals.

La meritocràcia va néixer amb la voluntat de substituir criteris com l'herència, la classe social i el cognom per altres com el talent i la capacitat. Sobre quina base se sustenta la “perversió” que veu en el sistema actual?
A la meua obra faig una distinció fonamental entre la meritocràcia com a principi de justícia i la meritocràcia com a ideologia. Com a principi de justícia, la meritocràcia ens diu una cosa molt senzilla i és que el criteri per distribuir llocs de treball i responsabilitats ha d’estar basat en la capacitat i la competència i que tots hem de tenir oportunitats justes per desenvolupar les nostres capacitats, que no són iguals. La perversió del sistema es produeix quan fem un salt injustificat: passem de dir que algú es mereix un lloc de treball perquè és el més preparat a sostenir que es mereix tot allò que el mercat estiga disposat a pagar-li. Al llibre insisteixo a separar les dos coses. La meritocràcia no ens porta a acceptar un dret il·limitat sobre les recompenses del mercat.

Hem confós el fet d'estar preparat per a una funció amb tenir certa superioritat moral?
Esta és una distinció crucial: cal separar el mèrit tècnic del mèrit moral. El mèrit tècnic busca l'adequació entre les capacitats d'algú i la feina que ha de fer, com quan triem el millor cirurgià. Però estes capacitats depenen, en gran part, de factors atzarosos com la sort familiar, les oportunitats i fins i tot de la predisposició genètica a l'esforç. Si ens oblidem de tot això i posem l’èmfasi només en la responsabilitat individual, correm el risc de moralitzar les trajectòries vitals. Veritat que no moralitzem la bellesa física quan algú guanya la loteria genètica? Al llibre defenso que hem de deixar de moralitzar l'èxit professional i el fracàs. Podem admirar certes trajectòries, com admirem una posta de sol, sense atribuir superioritat moral i, per tant, tampoc culpar o menysprear als que s’han quedat enrere.

És aquí on assumim el concepte de culpabilitat quan no aconseguim una fita? La culpa evidencia la manipulació del sistema?
La culpa és la cara B de l'elogi i del mèrit en la ideologia meritocràtica. Esta cultura de l'èxit alimenta una atribució excessiva a la responsabilitat individual, fent veure que la gent decideix el seu destí en el buit. Quan la mala sort, les barreres socials i la genètica desapareixen del relat, el fracàs sembla culpa exclusiva de l'individu. Individualitzar el desavantatge permet legitimar les desigualtats i impedeix que ens qüestionem col·lectivament l'origen de la injustícia.

Sovint ens enlluernen les històries de persones que superen grans dificultats i ascendeixen socialment. Utilitzar estos casos excepcionals com a prova que tothom té les mateixes oportunitats és una trampa?
Sens dubte ho és, especialment en contextos en què la mobilitat social és molt reduïda. En estes narratives es confon la possibilitat amb la probabilitat. Que una persona aconseguisca superar grans obstacles socials o físics no demostra que la resta tinga oportunitats comparables, ja que l'atzar hi pot haver jugat un paper decisiu.

En el seu cas personal, d’Alcanar a estudiar a Oxford, l’ascensor social va funcionar.
Sí, però això no m'ha portat a atribuir-me cap mèrit, sinó a preguntar-me quines circumstàncies favorables ho van fer possible.

Una de les seues tesis més incòmodes és el paper de la biologia. L'esquerra ha combatut tradicionalment la «loteria social», com l’entorn, però li costa molt reconéixer l'existència de la «loteria genètica»?
L'esquerra té una tendència molt marcada a oferir explicacions exclusivament socials de la desigualtat, com la classe, la família o les institucions. La desconfiança cap a la biologia és comprensible perquè la loteria genètica s'ha utilitzat històricament per justificar el racisme o l'eugenèsia. Tanmateix, reconèixer que l'ADN té una influència rellevant en el repartiment d'avantatges i desavantatges no implica acceptar que siga una influència immutable ni molt menys que siga justa. Per contra, negar el paper de la biologia no ajuda les persones que pateixen estos desavantatges d'origen.

Si és una fantasia pensar que tots naixem exactament amb les mateixes capacitats, com es pot defensar una agenda igualitària?
La vertadera igualtat exigeix que estes diferències no triades no es convertisquen en sentències de vida o de mort. Cal mitigar aquelles diferències que ens situen per sota d'una funcionalitat normal, com ser cec. Ara bé, les diferències de talent que no generen una vulnerabilitat bàsica s'han de respectar i gaudir de manera col·lectiva, com passa amb el talent de la Rosalía. A mi m’agrada utilitzar la metàfora d'una orquestra o d'una partida d'escacs: cadascú ocupa el lloc per al qual està més ben preparat per a contribuir al resultat de conjunt. No tots han de ser solistes perquè l'aportació de cadascú siga valuosa, i esta diversitat no converteix ningú en superior o inferior. Esta diversitat de talent generarà desigualtats econòmiques, és inevitable, però podem frenar-les amb polítiques redistributives que, d’alguna manera, garanteixen que el benefici que genera un talent extraordinari revertisca en la resta de la societat també des del punt de vista econòmic.

Quines polítiques públiques concretes haurien de dissenyar-se si acceptem per exemple que la genètica influeix en les nostres capacitats?
Es poden aplicar polítiques generals amb un gran impacte en el desavantatge genètic, com va demostrar l'ampliació de l'escolarització obligatòria al Regne Unit, que va reduir el risc d’obesitat en persones amb una predisposició genètica. Així mateix, calen programes de suport familiar des dels centres educatius per a joves que provenen de famílies amb un historial d'addiccions o malalties mentals, plans d'estudi individualitzats amb més recursos de suport i flexibilitat per a nens que puguen tenir dificultats d’aprenentatge. Tot plegat no busca estigmatitzar, sinó protegir preventivament.

Com es configura una societat que aprofite els talents de cadascú sense deixar que la biologia o l'origen condicionen la dignitat de cap ciutadà?
Assumint que la biologia condiciona, però sense convertir les diferències en categories de superioritat o inferioritat. La natura pot ser cruenta i no hem de caure en la fal·làcia que només existeixen desigualtats socials o que només estes es poden corregir. Cal abordar sense por els desavantatges genètics i biològics mitjançant acompanyament i suport preventiu, construint institucions que mitiguen tant l'atzar social com el biològic per garantir la dignitat de totes les persones.

Per tant, no hi pot haver meritocràcia si no s’equilibren les desigualtats socials de base?
No n'hi pot haver de cap de les maneres. La meritocràcia no consisteix només a seleccionar el millor candidat disponible. Hem d’analitzar el camí que ha hagut de recórrer cadascú. Si en un procés de selecció tots els millors perfils són homes blancs, hem de preguntar-nos quines barreres han impedit la presència de dones o de minories. Sense igualtat d'oportunitats, la meritocràcia acaba servint per a consolidar privilegis familiars o de classe, just el contrari del que venia a combatre en els seus orígens.

Les oposicions per exemple a jutge acaben sent un filtre de classe?
La prova d'oposició pot ser totalment imparcial en el seu disseny, però l'accés a la preparació és profundament desigual. Dedicar anys a estudiar sense ingressos exigeix un suport econòmic familiar que no tothom té. Ara hi ha beques per a opositors que tracten de mitigar esta desigualtat i fer les oposicions més meritocràtiques. Fixa't que passa sense estes beques: potser ens acabem perdent al qui hagués estat el millor jutge o fiscal de la seua promoció perquè no pot preparar-se per a fer-ho.

En analitzar l’informe PISA, vosté destaca com al Regne Unit es compensa el desavantatge amb el Pupil Premium. Hauríem d'avançar cap a un finançament educatiu asimètric?
Sí, el model del Pupil Premium al Regne Unit assigna finançament addicional per alumne en funció de la seua vulnerabilitat socioeconòmica o necessitats educatives. Això permet dotar els centres de més docents de suport, logopedes i temps d'estudi acompanyat. A Catalunya, l'escola inclusiva ha estat un fracàs no per la seua intenció, sinó perquè s'ha implantat sense els recursos econòmics i humans necessaris.

I com s'ha d'articular la llibertat de decisió privada de les famílies amb l'obligació de l'Estat de garantir una escola pública reequilibradora?
No podem demanar als pares que deixen de voler el millor per als seus fills ni és viable ni desitjable prohibir l'educació privada. La solució passa per garantir una oferta pública de màxima qualitat i evitar que els centres sostinguts amb fons públics es convertisquen en "l'escola dels pobres". A Espanya i Catalunya cal analitzar per què tantes famílies fugen del sistema públic cap a la privada-concertada en comparació amb altres països europeus.

Des de quan hem acceptat que el salari assignat pel mercat mesure el valor d’un mèrit?
Este canvi respon a una transformació ideològica gradual. La meritocràcia, que va néixer per combatre els privilegis hereditaris, ha acabat utilitzant-se per justificar les recompenses econòmiques dels llocs de responsabilitat. Ja en 1958, Michael Young va alertar que la meritocràcia s'estava convertint en una justificació del privilegi, on els guanyadors s'atribueixen una superioritat moral. Cal separar la decisió de qui està més preparat per a una funció de la decisió de quant ha de cobrar.

Què remunera realment el mercat laboral: la utilitat social d'una professió o la seua escassetat?
El mercat remunera segons la demanda, la capacitat de pagament dels consumidors, l’escassetat de talents i capacitats que generen un poder de negociació desigual. En este sentit, cal distingir l'escassetat real de talents excepcionals, com els de Lamine Yamal o Rosalía, i l'escassetat artificial creada restringint la preparació professional mitjançant estudis molt cars o circuits tancats, com analitza Daniel Markovits al seu llibre sobre meritocràcia. El mercat no remunera segons el valor moral o social del treball. Això ja ho deia Hayeck. Algunes feines  poden ser essencials per a la societat, com la d’infermera o mestra d’escola bressol i tenir una remuneració que no reflexa el valor que produeixen.

Si reconeixem que les nostres capacitats depenen de factors que no hem triat, com es justifica que la societat premie el talent amb diferències salarials astronòmiques?
Estes diferències se solen justificar mitjançant la llei de l'oferta i la demanda del mercat. Tanmateix, l'ideal meritocràtic no està connectat necessàriament amb les retribucions de mercat. És legítim utilitzar incentius salarials per atreure professionals cap a tasques necessàries, com la medicina, però això no determina que un metge haja de cobrar cinc vegades més que una infermera. La meritocràcia ofereix una certa indeterminació salarial; els salaris astronòmics no són un dret moral il·limitat i han d'estar subjectes a criteris de redistribució i justícia social. Les democràcies escandinaves tenen impostos molt alts i no per això són menys meritocràtiques.

Tal com entenem la meritocràcia, seguim malbaratant el talent de la societat?
I tant. A Espanya, segons l'OCDE, prop de quatre de cada deu treballadors pateixen un desajust entre la seua qualificació i el lloc que ocupen. Esta manca de correspondència és antimeritocràtica, genera frustració i malbarata capacitats d'enorme valor. Es produeix tant per nepotisme i discriminació en la contractació, com per la incapacitat del mercat laboral i la universitat d'absorbir i formar en el talent necessari.

Cap a una meritocràcia col·lectiva, cooperativa i igualitària

La meritocràcia la concebem des de l’individualisme: com la traslladem per al benefici col·lectiu?
Cal desplaçar el focus de l'aspirant individual cap a la dimensió col·lectiva i els usuaris del servei. Què passa quan contractem a un metge que no té la qualificació necessària? Qui ho pateix? No només ens hem de centrar en el candidat que era millor metge i no ha estat contractat sinó en el greuge que suposa per als altres desviar-nos dels criteris meritocràtics. Esta reflexió la trobo a faltar en els debats sobre la meritocràcia.

Com es construeix una narrativa pública capaç de convéncer-nos de passar del triomf personal a la cooperació social?
Explicant els èxits d'una manera completa que incloga la sort, les institucions, les persones que ens han ajudat, la salut i les ajudes públiques rebudes. Al llibre cito a Warren Buffett que reconeix que el seu èxit es deu a la bona sort de néixer on va néixer. Però mirem-ho des del punt de vista de la mala sort. Un dels casos més flagrants és el de la immigració que posa en evidència el pes brutal de l'atzar geogràfic a les nostres vides: haver nascut a una part o l’altra de la frontera ho determina tot i ningú ho tria.