Estos últims dies hem commemorat i recordat l’1 d’octubre del 2017. Un dia que havia de durar anys i va durar uns segons.
Fa tres anys l’últim dissabte de setembre molts vam passar la nit i les hores davant dels col·legis electorals per evitar el tancament dels col·legis i poder votar amb la normalitat que l’opressió espanyola mos va deixar.
El 2017, entre crits de "a por ellos" i cops de porra vam poder votar per la independència de Catalunya. Abans de l’1 d’octubre mos vam autoconvèncer que si ens robaven una urna o rebíem un cop de porra guanyaríem, però no, després de 1.000 ferits i centenars d'urnes robades no som independents, de fet, estem pitjor que abans. Això mos va fer veure que ni Europa ni el món mos mirava. Com a qualsevol altre conflicte la comunitat internacional, Europa mira sense fer res. No li importa a la Unió Europea que tinguin un membre que pega als ciutadans mentre voten o que un estat tingui presos polítics. A la Unió europea només li importa el valor de l'Euro i els mercats.
Tenim presos i exiliats polítics per haver ficat les urnes o organitzar manifestacions. Però ni així alguns han abandonat els egos i els partidismes, mentre els líders no deixin de banda els egos, les cadires i els partidismes no tenim res a fer. L'independentisme està dividit i desorganitzat, i a més a més estem seguim el joc a l’Estat Espanyol caient a la guerra dels símbols. Els símbols ni convencen ni ajuden a guanyar. L’octubre del 2017 va ser l’últim mes que, com a país, ho podíem tot, després les mascares d'alguns líders van caure i amb això el procés es va frenar en sec per part de la classe política.
Lo 3 d'octubre els carrers de tot Catalunya van ser un clam contra l'opressió espanyola i per la democràcia. Una democràcia que el 16 d'octubre, amb el tancament dels Jordis, es va evidenciar que no arribaria immediatament.
Catalunya està ocupada per un partit que no ha superat el feixisme. Vivim a "una, grande y libre (si ets dels seus, si no, no pots viure lliure)". Aquest mes entre records de ràbia i emoció hem vist com Nova Caledònia ha pogut celebrar amb tota normalitat un segon referèndum d'independència, que com al primer referèndum ha tornat a guanyar el NO, però com m'agradaria que a Catalunya guanyes el NO a un referèndum, voldria dir que per fi s'han normalitzat les urnes a l'Estat Espanyol i hem pogut decidir el futur de la nostra nació. Però no crec que arribi molt aviat i menys amb la desorganització de l'independentisme i seguint a la guerra dels símbols.
O mos reorganitzem i apartem els egos o no tindrem més octubres ni majoria independentista.
Visca l'octubre català!
Fa tres anys l’últim dissabte de setembre molts vam passar la nit i les hores davant dels col·legis electorals per evitar el tancament dels col·legis i poder votar amb la normalitat que l’opressió espanyola mos va deixar.
El 2017, entre crits de "a por ellos" i cops de porra vam poder votar per la independència de Catalunya. Abans de l’1 d’octubre mos vam autoconvèncer que si ens robaven una urna o rebíem un cop de porra guanyaríem, però no, després de 1.000 ferits i centenars d'urnes robades no som independents, de fet, estem pitjor que abans. Això mos va fer veure que ni Europa ni el món mos mirava. Com a qualsevol altre conflicte la comunitat internacional, Europa mira sense fer res. No li importa a la Unió Europea que tinguin un membre que pega als ciutadans mentre voten o que un estat tingui presos polítics. A la Unió europea només li importa el valor de l'Euro i els mercats.
Tenim presos i exiliats polítics per haver ficat les urnes o organitzar manifestacions. Però ni així alguns han abandonat els egos i els partidismes, mentre els líders no deixin de banda els egos, les cadires i els partidismes no tenim res a fer. L'independentisme està dividit i desorganitzat, i a més a més estem seguim el joc a l’Estat Espanyol caient a la guerra dels símbols. Els símbols ni convencen ni ajuden a guanyar. L’octubre del 2017 va ser l’últim mes que, com a país, ho podíem tot, després les mascares d'alguns líders van caure i amb això el procés es va frenar en sec per part de la classe política.
Lo 3 d'octubre els carrers de tot Catalunya van ser un clam contra l'opressió espanyola i per la democràcia. Una democràcia que el 16 d'octubre, amb el tancament dels Jordis, es va evidenciar que no arribaria immediatament.
Catalunya està ocupada per un partit que no ha superat el feixisme. Vivim a "una, grande y libre (si ets dels seus, si no, no pots viure lliure)". Aquest mes entre records de ràbia i emoció hem vist com Nova Caledònia ha pogut celebrar amb tota normalitat un segon referèndum d'independència, que com al primer referèndum ha tornat a guanyar el NO, però com m'agradaria que a Catalunya guanyes el NO a un referèndum, voldria dir que per fi s'han normalitzat les urnes a l'Estat Espanyol i hem pogut decidir el futur de la nostra nació. Però no crec que arribi molt aviat i menys amb la desorganització de l'independentisme i seguint a la guerra dels símbols.
O mos reorganitzem i apartem els egos o no tindrem més octubres ni majoria independentista.
Visca l'octubre català!