Este article és la segona part del publicat el passat 14 de febrer.
Continuem parlant dels resultats dels informes PISA, d’altres variables a tenir en compte. Tractem ara el tema de les noves pedagogies. Primer de tot, no són noves, perquè venen d’antuvi. El Departament, agafadet de la mà de les fundacions de les quals parlava al començament d’este article, ha apostat fort per este tipus de pedagogies amb metodologies ben diverses: ambients, treballs per projectes, caixes d’aprenentatge, grups cooperatius... Un ampli ventall per poder ensenyar dins l’aula, amb la introducció de mil cursos dirigits al professorat per poder aconseguir els canvis metodològics pertinents als seus centres. Al final del recorregut, i havent-me format en este tipus de pedagogies molt abans que se’n parlés a ensenyament -gastant-me mils d’euros, m’atreviria a dir-, sempre em faig la mateixa pregunta: aconseguim algun canvi en la societat? No, l’escola som una peça més de l’engranatge d’este sistema injust en què persones, animals i ecosistemes patixen. Per tant, després de molta reflexió, he arribat a la conclusió que no és tan important la metodologia, sinó allò que ensenyem i per què.
Com ho ensenyem és important també, que ningú em mal interprete, però si no tenim clar el què i el per a què, per a mi la batalla està perduda. M’és igual si hi ha una mestra o un professor que treballen d’una determinada manera o una altra, allò important és no perpetuar l’status quo: acceptar l’ordre i l’estructuració de la societat actual, plena de desigualtats. L’educació hauria de ser un motor de canvi, no pas el contrari. I si ens perdem en les formes, com pretenen des del Departament, no podem parlar d’allò que realment és més important.
I per què el Departament ha apostat fort per estes metodologies? He parlat de portes giratòries. Aquí afegixo que a part de fundacions diverses que han clavat les seues urpes dins el sistema educatiu, també hi ha La Caixa o el BBVA, per exemple. Maneres de fer del món empresarial, diner públic transvasat al sector privat, amb massa retòrica pedagogista, com diu Ani Pérez al seu llibre ‘Las falsas alternativas’, i que recomano a tot el professorat que no l’haja llegit. Gent que actualment diga que a ‘l’escola no anem a aprendre coneixements, sinó a viure, a créixer com a persones, a aportar el màxim a la societat i a ser feliços’ em crea un gran rebuig. Estes paraules no me les invento, surten d’Escola Nova 21. És un engany. Quina felicitat podem aportar-los, sinó intentar que aprenguen tot allò possible per poder tindre una vida digna en un futur? Evidentment que a l’escola també han de créixer com a persones i hem de tindre en compte la part emocional, però no en detriment de l’aprenentatge de coneixements. Perquè segons de la família que provens, tindràs més o menys oportunitats a la vida. No estan en les mateixes condicions els infants de famílies benestants on a casa estan envoltats de llibres, on la família es pot preocupar de la seua educació, on poden aprendre vocabulari variat i poden gaudir de mil activitats extraescolars i reforços en anglès, mates o el que convinga, que un xiquet o xiqueta que pertany a una família vulnerable, que té una família que ja fa prou de portar -si és que pot- menjar cada dia a casa. No és el mateix i, per tant, crec que és una perversió parlar en estos termes als quals es referia una directora vinculada a Escola Nova 21. A la majoria de professionals relacionats en Educació ens falta, per desgràcia, consciència de classe.
A causa d’esta retòrica pedagogista, malauradament molt de professorat s’ha vist abocat a treballar de determinades maneres que encara no domina. Demonitzem els llibres -i que conste que jo no en soc cap fan-, però els recursos imprimibles d’Instagram estan a l’ordre del dia -moltes vegades, per pura supervivència-. Metodologies diverses que es posen de moda, però sense parlar de què és el que realment volem aconseguir. I el que avui és vàlid, demà ja no ho és.
També té a veure amb els resultats dels informes PISA el fet que falten hores per reflexionar sobre l’acte d’educar, i sense reflexió pedagògica estem abocades i abocats al fracàs. I és complicat trobar espais i moments perquè tot el claustre de mestres puga parlar d’educació, ja que la burocràcia se’ns menja. Des de fa uns anys, el professorat estem més temps omplint paperassa, justificant el que fem o hauríem de fer, que no pas preparant les classes. I això no és casual, és un parany, el Departament ja procura tenir ben entretingut el professorat perquè no puga parlar, no fos cas que ens tornem a organitzar. Les direccions, ara tecnocràtiques, també tenen burocràcia per parar un tren. Documents que fan i refan. Documents, documents, documents... Sí, sí, quins documents més ben fets, quins documents que es queden al calaix.
Per a mi l’educació és cabdal per definir el present i el futur de la societat. I aquí a Catalunya no només som pioners en obtindre uns pèssims resultats PISA, sinó també del greu problema que patim de segregació escolar. Això el Departament d’Educació no ho té tant en compte. Ni tampoc els va del tot bé parlar de per què encara tenim escoles concertades que gaudixen de diners públics. El professorat no hem de mirar cap a una altra banda, les dades que aquí totes i tots coneixem mostren que hi ha un desequilibri significatiu en la composició a les escoles, entre escoles públiques i concertades; però des de fa uns anys, en este afany de semblar-nos al model empresarial, també entre les mateixes escoles públiques que competixen entre elles. No cal dir-ho, tot això comporta conseqüències perilloses ja que el que estem fent és dinamitar la cohesió social i la igualtat d’oportunitats de l’alumnat, a part de crear una competència del tot insana entre centres escolars. Pensem que un de cada quatre xiquets o xiquetes dels nostres centres educatius viuen en situació de pobresa, un de cada quatre!
Ja per acabar, m’agradaria parlar de les noves tecnologies dins les aules. Ni són la panacea ni les hem de demonitzar. Ara bé, hem de tindre en compte que se n’ha de fer un bon ús. Ens poden ajudar o obstaculitzar a aconseguir que l’alumnat aprengue, segons com les utilitzem. Jo penso que el professorat això ho tenim prou clar. Com també sabem que la gran majoria del nostre alumnat fora d’escola ja passa molt de temps connectat, davant pantalles de diferents tipus.
Està clar que vivim en un món tecnològic i que les pantalles també poden estar dins l’aula, no com una finalitat sinó com a una eina més per poder aprendre. Però també cal ser conscients de la gran despesa que es gasten els governs de torn per tindre les aules plenes de noves tecnologies. He conegut escoles, -en el seu dia escoles pilot-, a les quals els donaven punts per aconseguir material digital i que arribava un moment en què ja no sabien en què gastar tants diners i que ho havien de fer sí o sí en un determinat període o perdien la partida econòmica per a esta finalitat. El 2020 va ser notícia, per exemple, que un conglomerat de grans corporacions empresarials va signar un acord amb el Ministeri d’Educació, l’Aliança per a l’Educació s’anomenava, per a transformar el sistema educatiu. Estem parlant de Google, de Vodafone, de la Caixa o d’Endesa. Estes empreses entren dins el sistema educatiu per a formar una xarxa publicoprivada amb la intenció de transformar la societat. Qualsevol persona pot entendre que el que realment busquen estes empreses és enriquir-se amb diners públics i fer més grans les seues fortunes a través d’educació. Esta és la realitat. La major dotació tecnològica no fa alumnes més capacitats en res. Posem els diners per a combatre la segregació, posem els diners per aconseguir centres educatius inclusius de veritat, posem els diners perquè hi haja més professionals dins les escoles i instituts.
De fórmules màgiques no crec que n’hi haja. Però espero que tot el que aquí escric ens puga fer reflexionar una mica. Necessitem professorat compromès i combatiu. Necessitem que les famílies estiguen al nostre costat. Necessitem parar els peus al Departament i a aquelles direccions que han perdut el nord i estan al seu servei.
Un altre dia podem parlar de com afecta que haja desaparegut 7è i 8è de primària, de les conseqüències de la Covid, del canvi metodològic en què es troba l’alumnat en el pas a la secundària, de com estudis demostren que les pantalles afecten la capacitat de memòria, de com s’està perdent la cultura de l’esforç, de com són els tiktokers o youtuberes els que eduquen la mainada... temes més o menys controvertits. Però avui, avui tocava parlar dels resultats PISA relacionats amb les polítiques del Departament d’Educació. Ja que l’autocrítica dels de dalt no hi és, uns fulls per pensar-hi.
Continuem parlant dels resultats dels informes PISA, d’altres variables a tenir en compte. Tractem ara el tema de les noves pedagogies. Primer de tot, no són noves, perquè venen d’antuvi. El Departament, agafadet de la mà de les fundacions de les quals parlava al començament d’este article, ha apostat fort per este tipus de pedagogies amb metodologies ben diverses: ambients, treballs per projectes, caixes d’aprenentatge, grups cooperatius... Un ampli ventall per poder ensenyar dins l’aula, amb la introducció de mil cursos dirigits al professorat per poder aconseguir els canvis metodològics pertinents als seus centres. Al final del recorregut, i havent-me format en este tipus de pedagogies molt abans que se’n parlés a ensenyament -gastant-me mils d’euros, m’atreviria a dir-, sempre em faig la mateixa pregunta: aconseguim algun canvi en la societat? No, l’escola som una peça més de l’engranatge d’este sistema injust en què persones, animals i ecosistemes patixen. Per tant, després de molta reflexió, he arribat a la conclusió que no és tan important la metodologia, sinó allò que ensenyem i per què.
Com ho ensenyem és important també, que ningú em mal interprete, però si no tenim clar el què i el per a què, per a mi la batalla està perduda. M’és igual si hi ha una mestra o un professor que treballen d’una determinada manera o una altra, allò important és no perpetuar l’status quo: acceptar l’ordre i l’estructuració de la societat actual, plena de desigualtats. L’educació hauria de ser un motor de canvi, no pas el contrari. I si ens perdem en les formes, com pretenen des del Departament, no podem parlar d’allò que realment és més important.
I per què el Departament ha apostat fort per estes metodologies? He parlat de portes giratòries. Aquí afegixo que a part de fundacions diverses que han clavat les seues urpes dins el sistema educatiu, també hi ha La Caixa o el BBVA, per exemple. Maneres de fer del món empresarial, diner públic transvasat al sector privat, amb massa retòrica pedagogista, com diu Ani Pérez al seu llibre ‘Las falsas alternativas’, i que recomano a tot el professorat que no l’haja llegit. Gent que actualment diga que a ‘l’escola no anem a aprendre coneixements, sinó a viure, a créixer com a persones, a aportar el màxim a la societat i a ser feliços’ em crea un gran rebuig. Estes paraules no me les invento, surten d’Escola Nova 21. És un engany. Quina felicitat podem aportar-los, sinó intentar que aprenguen tot allò possible per poder tindre una vida digna en un futur? Evidentment que a l’escola també han de créixer com a persones i hem de tindre en compte la part emocional, però no en detriment de l’aprenentatge de coneixements. Perquè segons de la família que provens, tindràs més o menys oportunitats a la vida. No estan en les mateixes condicions els infants de famílies benestants on a casa estan envoltats de llibres, on la família es pot preocupar de la seua educació, on poden aprendre vocabulari variat i poden gaudir de mil activitats extraescolars i reforços en anglès, mates o el que convinga, que un xiquet o xiqueta que pertany a una família vulnerable, que té una família que ja fa prou de portar -si és que pot- menjar cada dia a casa. No és el mateix i, per tant, crec que és una perversió parlar en estos termes als quals es referia una directora vinculada a Escola Nova 21. A la majoria de professionals relacionats en Educació ens falta, per desgràcia, consciència de classe.
A causa d’esta retòrica pedagogista, malauradament molt de professorat s’ha vist abocat a treballar de determinades maneres que encara no domina. Demonitzem els llibres -i que conste que jo no en soc cap fan-, però els recursos imprimibles d’Instagram estan a l’ordre del dia -moltes vegades, per pura supervivència-. Metodologies diverses que es posen de moda, però sense parlar de què és el que realment volem aconseguir. I el que avui és vàlid, demà ja no ho és.
També té a veure amb els resultats dels informes PISA el fet que falten hores per reflexionar sobre l’acte d’educar, i sense reflexió pedagògica estem abocades i abocats al fracàs. I és complicat trobar espais i moments perquè tot el claustre de mestres puga parlar d’educació, ja que la burocràcia se’ns menja. Des de fa uns anys, el professorat estem més temps omplint paperassa, justificant el que fem o hauríem de fer, que no pas preparant les classes. I això no és casual, és un parany, el Departament ja procura tenir ben entretingut el professorat perquè no puga parlar, no fos cas que ens tornem a organitzar. Les direccions, ara tecnocràtiques, també tenen burocràcia per parar un tren. Documents que fan i refan. Documents, documents, documents... Sí, sí, quins documents més ben fets, quins documents que es queden al calaix.
Per a mi l’educació és cabdal per definir el present i el futur de la societat. I aquí a Catalunya no només som pioners en obtindre uns pèssims resultats PISA, sinó també del greu problema que patim de segregació escolar. Això el Departament d’Educació no ho té tant en compte. Ni tampoc els va del tot bé parlar de per què encara tenim escoles concertades que gaudixen de diners públics. El professorat no hem de mirar cap a una altra banda, les dades que aquí totes i tots coneixem mostren que hi ha un desequilibri significatiu en la composició a les escoles, entre escoles públiques i concertades; però des de fa uns anys, en este afany de semblar-nos al model empresarial, també entre les mateixes escoles públiques que competixen entre elles. No cal dir-ho, tot això comporta conseqüències perilloses ja que el que estem fent és dinamitar la cohesió social i la igualtat d’oportunitats de l’alumnat, a part de crear una competència del tot insana entre centres escolars. Pensem que un de cada quatre xiquets o xiquetes dels nostres centres educatius viuen en situació de pobresa, un de cada quatre!
Ja per acabar, m’agradaria parlar de les noves tecnologies dins les aules. Ni són la panacea ni les hem de demonitzar. Ara bé, hem de tindre en compte que se n’ha de fer un bon ús. Ens poden ajudar o obstaculitzar a aconseguir que l’alumnat aprengue, segons com les utilitzem. Jo penso que el professorat això ho tenim prou clar. Com també sabem que la gran majoria del nostre alumnat fora d’escola ja passa molt de temps connectat, davant pantalles de diferents tipus.
Està clar que vivim en un món tecnològic i que les pantalles també poden estar dins l’aula, no com una finalitat sinó com a una eina més per poder aprendre. Però també cal ser conscients de la gran despesa que es gasten els governs de torn per tindre les aules plenes de noves tecnologies. He conegut escoles, -en el seu dia escoles pilot-, a les quals els donaven punts per aconseguir material digital i que arribava un moment en què ja no sabien en què gastar tants diners i que ho havien de fer sí o sí en un determinat període o perdien la partida econòmica per a esta finalitat. El 2020 va ser notícia, per exemple, que un conglomerat de grans corporacions empresarials va signar un acord amb el Ministeri d’Educació, l’Aliança per a l’Educació s’anomenava, per a transformar el sistema educatiu. Estem parlant de Google, de Vodafone, de la Caixa o d’Endesa. Estes empreses entren dins el sistema educatiu per a formar una xarxa publicoprivada amb la intenció de transformar la societat. Qualsevol persona pot entendre que el que realment busquen estes empreses és enriquir-se amb diners públics i fer més grans les seues fortunes a través d’educació. Esta és la realitat. La major dotació tecnològica no fa alumnes més capacitats en res. Posem els diners per a combatre la segregació, posem els diners per aconseguir centres educatius inclusius de veritat, posem els diners perquè hi haja més professionals dins les escoles i instituts.
De fórmules màgiques no crec que n’hi haja. Però espero que tot el que aquí escric ens puga fer reflexionar una mica. Necessitem professorat compromès i combatiu. Necessitem que les famílies estiguen al nostre costat. Necessitem parar els peus al Departament i a aquelles direccions que han perdut el nord i estan al seu servei.
Un altre dia podem parlar de com afecta que haja desaparegut 7è i 8è de primària, de les conseqüències de la Covid, del canvi metodològic en què es troba l’alumnat en el pas a la secundària, de com estudis demostren que les pantalles afecten la capacitat de memòria, de com s’està perdent la cultura de l’esforç, de com són els tiktokers o youtuberes els que eduquen la mainada... temes més o menys controvertits. Però avui, avui tocava parlar dels resultats PISA relacionats amb les polítiques del Departament d’Educació. Ja que l’autocrítica dels de dalt no hi és, uns fulls per pensar-hi.