Des de fa temps, el nostre sistema educatiu està en el punt de mira. A més, des de fa unes setmanes, a Catalunya, arran dels pèssims resultats obtinguts en els informes PISA, tothom s’atrevix a opinar. Com a mestra d’escola, he decidit escriure este article d’opinió. Vull posar damunt la taula diferents variables a l’hora d’analitzar els resultats ja que, ens agraden o no estes proves, no podem obviar-los, i és una oportunitat més, com en tenim d’altres, per debatre sobre el sistema educatiu. Així que comencem!
Per qui no ho sàpiga, els informes PISA es fan des de l’OCDE, que és l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic, i que juntament amb altres organismes com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, són els que marquen a uns 40 països, repartits per diferents continents, polítiques neoliberals que no fan res de bo per poder aconseguir un món més just i igualitari. De fet, tot el contrari. Només es té en compte el capital, no les persones. Hem pogut comprovar com induïxen a fer polítiques als Estats -induir, per no dir obligar- per reduir el dèficit públic. D’esta manera, es retallen els drets socials i es desmantellen els sectors públics per transferir-los a sectors privats. Això alguna gent pot ser encara no ho veu clar a l’esfera educativa, però està passant, és un fet objectiu. Segurament, si preguntem a qualsevol persona com està Sanitat avui dia, entendrà del que estic parlant. Doncs això mateix és el que està succeint a Educació.
Explicar esta relació dels informes PISA amb les organitzacions que busquen apuntalar el sistema neoliberal és important per després entendre moltes de les coses que passen a Educació, ja que s’està intentant convertir el sistema educatiu en un mercat. Com molt bé explica el pedagog i activista Jurjo Torres, pretenen que l’educació siga un bé de consum més. Tot això fa que esdevinguen noves relacions dins el món educatiu, per exemple entre les famílies i el professorat, però també entre el mateix professorat o entre els centres educatius.
Necessitem entendre el context global per analitzar i actuar sobre el context concret, que en este cas és Educació. La totalitat com a punt de partida per entendre les parts, com diu un altre pedagog que m’agrada molt, Paulo Freire. Pedagog que malauradament està en boca de molta gent de fundacions que posen cullerada dins el món educatiu, que esdeven portes giratòries, i que per a mi pervertixen el significat de tot el que ell ens ha ensenyat. El món a l’inrevés!
Les portes giratòries s’han de denunciar. I també estan relacionades amb els resultats dels informes PISA. Per què, us preguntareu. Molt fàcil, hi ha gent de fundacions que fa el pas a la política en menys experiència o experiència educativa nul·la que la majoria de professorat, però que des dels seus despatxos i sense haver posat mai un peu a l’aula, decidixen, fan i desfan. Gent de fundacions que introduïxen els seus tentacles dins el sistema educatiu ja que és un suculent caramel que fa enriquir el sector privat -el seu, amb la seua gent- amb diners públics. Poso només un exemple, però n’hi ha molts. Joan Cuevas, que actualment, després de tindre altres càrrecs a Educació, és Director General d’Innovació, Digitalització i Currículum, però que de formació és politòleg. La seua trajectòria, per qui la vulga consultar, no té res a veure en estar dins d’una aula i saber com fer classe. Això ens hauria de fer entendre moltes coses.
El tema és greu, fins i tot l’exconsellera d’Educació Irene Rigau, i això que ella sí que és mestra, ens ‘ragalava’ unes paraules fa poc en una entrevista a la ràdio que em tenen desconcertada. Explicava, referint-se als mals resultats obtinguts en les proves PISA, que l’error és voler introduir tantes coses a l’escola. Deia que el canvi climàtic, la sostenibilitat o el feminisme estaven molt bé, però que si descomptàvem hores de llengua i matemàtiques per treballar estos temes, aleshores passava el que passava. Una persona que va ser consellera d’Educació hauria de saber que tots estos temes són importantíssims, i que es poden treballar a llengua, mates o ciències. La desconeixença absoluta en la matèria, per part d’una exconsellera d’Educació, també ens dona pistes de com funciona tot... Això també té a veure amb els resultats dels informes.
L’autocrítica del Departament d’Educació, un cop sabuts els resultats, brilla per la seua absència. L’actual consellera Anna Simó, juntament amb els seus, repartix les culpes al ‘problema’ de la immigració -a altres països dins de la OCDE, amb bons resultats PISA, també hi ha taxes similars d’alumnat nouvingut-, a les famílies i al professorat. Senyora consellera, i les quinze vagues a Catalunya, a Educació, en els darrers cursos? No li fan saltar les alarmes? El professorat estem descontent per múltiples motius. Es veu que tota la culpa dels resultats la tenim la resta de mortals, tothom menys el Departament d’Educació. Ni mil canvis de lleis, ni els canvis de currículum, ni la segregació, ni la falta de recursos materials i humans per atendre la diversitat d’alumnat en una pretesa però falsa educació inclusiva... no senyora consellera, d’això no en cal parlar.
El món empresarial s’ha instaurat als centres educatius, l’aprovació el 2009 de la LEC, la Llei d’Educació de Catalunya, ja ens permetia veure quina és la línia que volen seguir les altes esferes. El 2010 també es va posar en marxa el Decret d’Autonomia de Centres amb el posterior Decret de Direccions, i quatre anys després el Decret de Plantilles. I què han aconseguit? Què pretenien aconseguir? Que hi haja direccions, per exemple, que trien a dit el seu professorat, ja no funciona la borsa de treball. I això es traduïx en pràctiques caciquils d’algunes direccions, en silenci a molts claustres. La pluralitat d’opinions ja no és benvinguda. Si a tu t’han triat a dit, evidentment hauràs de callar. Abans les direccions eren companys i companyes que tard o d’hora tornarien a ser mestres, ara ja no, són la gerència d’una empresa, oxímoron, l’escola pública. Evidentment, no totes les direccions acaben entrant a este joc, però per desgràcia cada vegada en són més. Per tant, l’assoliment de l’excel·lència pedagògica en un context d’equitat, el qual proposen els de dalt, ni s’ha assolit ni s’assolirà mai. Han pervertit el sistema.
Amb els decrets el que han aconseguit, també, és que els centres competisquen entre ells, i han reforçat la suposada ‘lliure elecció’ de les famílies. I remarco que parlem d’una suposada lliure elecció, ja que hi ha famílies vulnerables que en realitat no poden decidir, i estic pensant en centres educatius de Tortosa, com a exemple flagrant durant anys i panys. L’escola com un bé de consum més! Famílies que en realitat són clients que poden escollir escola. Això augmenta les oportunitats d’aquell alumnat que ja partix d’una situació privilegiada que no tenen altres.
Allò que hauria de ser i no és, a causa d’unes polítiques pretesament nefastes, és el fet de poder portar el teu fill o filla a l’escola pública que et toque, a la del teu barri, i saber que tindràs els i les millors professionals, que ton fill o filla disposarà d’unes instal·lacions adequades, que l’ensenyament serà de qualitat. Això avui dia no passa, hi ha famílies que es veuen abocades -i no soc ningú per a jutjar-les- a no portar els seus fills i filles a l’escola del barri per diferents motius.
Falten recursos, no es posa la partida pressupostària necessària. El 2009, quan es va fer la LEC, la classe dirigent ja apuntava que el mínim de despesa necessària havia de ser del 6% del PIB si es pretenien assolir tots els objectius que plantejaven. Però no hi arribem mai, estem a la cua d’Europa en inversió educativa; els anys passen i ben just arribem al 4%. Això sí, des del Departament s’omplen la boca, com abans esmentava, amb l’educació inclusiva, per exemple, però falten diners perquè hi haja més professionals, més materials a les aules per atendre la diversitat, més recursos. Atendre alumnat molt divers, amb unes ràtios massa altes i sense prou recursos ni professionals, senyora consellera, també té a veure amb els resultats dels informes PISA.
Un altre tema que també hem de tindre en compte és la precarietat laboral dins el sistema educatiu. Molta gent parla massa sovint del professorat... que bé que viuen, quin munt de vacances... El que igual molta d’esta gent que parla no sap és que hi ha un percentatge altíssim de professorat amb unes condicions de treball totalment precàries. L’any 1999, la Unió Europea va anunciar que els estats membres havien de reduir l’interinatge i les substitucions, és a dir, la temporalitat de les treballadores i els treballadors. Això es va complir a mitges. A l’Estat espanyol es va publicar un Reial decret i tota aquella gent que feia més de tres anys que estava a una empresa treballant va ser contractada de forma fixa. Però compte!, encara que coste de creure, això es va aplicar només a les empreses privades, però no es va fer a l’Adminstració pública, que hauria de ser un exemple de bones praxis. Increïble, no? Així, ens trobem que s’ha arribat a un 40% de treballadores que són interines o substitutes, i este és el motiu pel qual, a corre-cuita, s’ha hagut d’estabilitzar un munt de professorat a través d’un concurs de mèrits, i també s’han convocat oposicions. I no és perquè de repent des del Departament es vulguen fer les coses bé, sinó que es veuen en l’obligació de complir el que diu la UE abans de 2024, ja que és l’única manera que es podran cobrar els fons Next Generation.
I per què ho dic tot això? Perquè la precarietat laboral del professorat també influïx en com fem la faena, això repercutix també en l’alumnat. Hauríem de fer pedagogia a les famílies, no que estiguen en contra nostra i pensen estos i estes mestres que bé que viuen, que d’això ja se n’encarrega de fer-ho el Departament. Recordem el cas de l’exconseller Bargalló parlant sobre el funcionariat, precisament a Tortosa. Després va haver de disculpar-se.
Quins temps aquells en què teníem consciència... quins temps aquells de la Marea Groga, aquí a Terres de l’Ebre i arreu de Catalunya... Tot el professorat a una, lluitàvem conjuntament, en contra de les retallades, a favor de l’educació pública. I les famílies al nostre costat, perquè en definitiva batallàvem per poder millorar el sistema educatiu, lluitàvem també pels seus fills i filles. En aquella època, cartells grocs enormes es podien veure a les entrades de moltes escoles i instituts, de denúncia, en contra de les retallades. Això és impensable ara.
(El proper dilluns 26 de febrer es publicarà la part II)
Per qui no ho sàpiga, els informes PISA es fan des de l’OCDE, que és l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic, i que juntament amb altres organismes com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, són els que marquen a uns 40 països, repartits per diferents continents, polítiques neoliberals que no fan res de bo per poder aconseguir un món més just i igualitari. De fet, tot el contrari. Només es té en compte el capital, no les persones. Hem pogut comprovar com induïxen a fer polítiques als Estats -induir, per no dir obligar- per reduir el dèficit públic. D’esta manera, es retallen els drets socials i es desmantellen els sectors públics per transferir-los a sectors privats. Això alguna gent pot ser encara no ho veu clar a l’esfera educativa, però està passant, és un fet objectiu. Segurament, si preguntem a qualsevol persona com està Sanitat avui dia, entendrà del que estic parlant. Doncs això mateix és el que està succeint a Educació.
Explicar esta relació dels informes PISA amb les organitzacions que busquen apuntalar el sistema neoliberal és important per després entendre moltes de les coses que passen a Educació, ja que s’està intentant convertir el sistema educatiu en un mercat. Com molt bé explica el pedagog i activista Jurjo Torres, pretenen que l’educació siga un bé de consum més. Tot això fa que esdevinguen noves relacions dins el món educatiu, per exemple entre les famílies i el professorat, però també entre el mateix professorat o entre els centres educatius.
Necessitem entendre el context global per analitzar i actuar sobre el context concret, que en este cas és Educació. La totalitat com a punt de partida per entendre les parts, com diu un altre pedagog que m’agrada molt, Paulo Freire. Pedagog que malauradament està en boca de molta gent de fundacions que posen cullerada dins el món educatiu, que esdeven portes giratòries, i que per a mi pervertixen el significat de tot el que ell ens ha ensenyat. El món a l’inrevés!
Les portes giratòries s’han de denunciar. I també estan relacionades amb els resultats dels informes PISA. Per què, us preguntareu. Molt fàcil, hi ha gent de fundacions que fa el pas a la política en menys experiència o experiència educativa nul·la que la majoria de professorat, però que des dels seus despatxos i sense haver posat mai un peu a l’aula, decidixen, fan i desfan. Gent de fundacions que introduïxen els seus tentacles dins el sistema educatiu ja que és un suculent caramel que fa enriquir el sector privat -el seu, amb la seua gent- amb diners públics. Poso només un exemple, però n’hi ha molts. Joan Cuevas, que actualment, després de tindre altres càrrecs a Educació, és Director General d’Innovació, Digitalització i Currículum, però que de formació és politòleg. La seua trajectòria, per qui la vulga consultar, no té res a veure en estar dins d’una aula i saber com fer classe. Això ens hauria de fer entendre moltes coses.
El tema és greu, fins i tot l’exconsellera d’Educació Irene Rigau, i això que ella sí que és mestra, ens ‘ragalava’ unes paraules fa poc en una entrevista a la ràdio que em tenen desconcertada. Explicava, referint-se als mals resultats obtinguts en les proves PISA, que l’error és voler introduir tantes coses a l’escola. Deia que el canvi climàtic, la sostenibilitat o el feminisme estaven molt bé, però que si descomptàvem hores de llengua i matemàtiques per treballar estos temes, aleshores passava el que passava. Una persona que va ser consellera d’Educació hauria de saber que tots estos temes són importantíssims, i que es poden treballar a llengua, mates o ciències. La desconeixença absoluta en la matèria, per part d’una exconsellera d’Educació, també ens dona pistes de com funciona tot... Això també té a veure amb els resultats dels informes.
L’autocrítica del Departament d’Educació, un cop sabuts els resultats, brilla per la seua absència. L’actual consellera Anna Simó, juntament amb els seus, repartix les culpes al ‘problema’ de la immigració -a altres països dins de la OCDE, amb bons resultats PISA, també hi ha taxes similars d’alumnat nouvingut-, a les famílies i al professorat. Senyora consellera, i les quinze vagues a Catalunya, a Educació, en els darrers cursos? No li fan saltar les alarmes? El professorat estem descontent per múltiples motius. Es veu que tota la culpa dels resultats la tenim la resta de mortals, tothom menys el Departament d’Educació. Ni mil canvis de lleis, ni els canvis de currículum, ni la segregació, ni la falta de recursos materials i humans per atendre la diversitat d’alumnat en una pretesa però falsa educació inclusiva... no senyora consellera, d’això no en cal parlar.
El món empresarial s’ha instaurat als centres educatius, l’aprovació el 2009 de la LEC, la Llei d’Educació de Catalunya, ja ens permetia veure quina és la línia que volen seguir les altes esferes. El 2010 també es va posar en marxa el Decret d’Autonomia de Centres amb el posterior Decret de Direccions, i quatre anys després el Decret de Plantilles. I què han aconseguit? Què pretenien aconseguir? Que hi haja direccions, per exemple, que trien a dit el seu professorat, ja no funciona la borsa de treball. I això es traduïx en pràctiques caciquils d’algunes direccions, en silenci a molts claustres. La pluralitat d’opinions ja no és benvinguda. Si a tu t’han triat a dit, evidentment hauràs de callar. Abans les direccions eren companys i companyes que tard o d’hora tornarien a ser mestres, ara ja no, són la gerència d’una empresa, oxímoron, l’escola pública. Evidentment, no totes les direccions acaben entrant a este joc, però per desgràcia cada vegada en són més. Per tant, l’assoliment de l’excel·lència pedagògica en un context d’equitat, el qual proposen els de dalt, ni s’ha assolit ni s’assolirà mai. Han pervertit el sistema.
Amb els decrets el que han aconseguit, també, és que els centres competisquen entre ells, i han reforçat la suposada ‘lliure elecció’ de les famílies. I remarco que parlem d’una suposada lliure elecció, ja que hi ha famílies vulnerables que en realitat no poden decidir, i estic pensant en centres educatius de Tortosa, com a exemple flagrant durant anys i panys. L’escola com un bé de consum més! Famílies que en realitat són clients que poden escollir escola. Això augmenta les oportunitats d’aquell alumnat que ja partix d’una situació privilegiada que no tenen altres.
Allò que hauria de ser i no és, a causa d’unes polítiques pretesament nefastes, és el fet de poder portar el teu fill o filla a l’escola pública que et toque, a la del teu barri, i saber que tindràs els i les millors professionals, que ton fill o filla disposarà d’unes instal·lacions adequades, que l’ensenyament serà de qualitat. Això avui dia no passa, hi ha famílies que es veuen abocades -i no soc ningú per a jutjar-les- a no portar els seus fills i filles a l’escola del barri per diferents motius.
Falten recursos, no es posa la partida pressupostària necessària. El 2009, quan es va fer la LEC, la classe dirigent ja apuntava que el mínim de despesa necessària havia de ser del 6% del PIB si es pretenien assolir tots els objectius que plantejaven. Però no hi arribem mai, estem a la cua d’Europa en inversió educativa; els anys passen i ben just arribem al 4%. Això sí, des del Departament s’omplen la boca, com abans esmentava, amb l’educació inclusiva, per exemple, però falten diners perquè hi haja més professionals, més materials a les aules per atendre la diversitat, més recursos. Atendre alumnat molt divers, amb unes ràtios massa altes i sense prou recursos ni professionals, senyora consellera, també té a veure amb els resultats dels informes PISA.
Un altre tema que també hem de tindre en compte és la precarietat laboral dins el sistema educatiu. Molta gent parla massa sovint del professorat... que bé que viuen, quin munt de vacances... El que igual molta d’esta gent que parla no sap és que hi ha un percentatge altíssim de professorat amb unes condicions de treball totalment precàries. L’any 1999, la Unió Europea va anunciar que els estats membres havien de reduir l’interinatge i les substitucions, és a dir, la temporalitat de les treballadores i els treballadors. Això es va complir a mitges. A l’Estat espanyol es va publicar un Reial decret i tota aquella gent que feia més de tres anys que estava a una empresa treballant va ser contractada de forma fixa. Però compte!, encara que coste de creure, això es va aplicar només a les empreses privades, però no es va fer a l’Adminstració pública, que hauria de ser un exemple de bones praxis. Increïble, no? Així, ens trobem que s’ha arribat a un 40% de treballadores que són interines o substitutes, i este és el motiu pel qual, a corre-cuita, s’ha hagut d’estabilitzar un munt de professorat a través d’un concurs de mèrits, i també s’han convocat oposicions. I no és perquè de repent des del Departament es vulguen fer les coses bé, sinó que es veuen en l’obligació de complir el que diu la UE abans de 2024, ja que és l’única manera que es podran cobrar els fons Next Generation.
I per què ho dic tot això? Perquè la precarietat laboral del professorat també influïx en com fem la faena, això repercutix també en l’alumnat. Hauríem de fer pedagogia a les famílies, no que estiguen en contra nostra i pensen estos i estes mestres que bé que viuen, que d’això ja se n’encarrega de fer-ho el Departament. Recordem el cas de l’exconseller Bargalló parlant sobre el funcionariat, precisament a Tortosa. Després va haver de disculpar-se.
Quins temps aquells en què teníem consciència... quins temps aquells de la Marea Groga, aquí a Terres de l’Ebre i arreu de Catalunya... Tot el professorat a una, lluitàvem conjuntament, en contra de les retallades, a favor de l’educació pública. I les famílies al nostre costat, perquè en definitiva batallàvem per poder millorar el sistema educatiu, lluitàvem també pels seus fills i filles. En aquella època, cartells grocs enormes es podien veure a les entrades de moltes escoles i instituts, de denúncia, en contra de les retallades. Això és impensable ara.
(El proper dilluns 26 de febrer es publicarà la part II)