Llargues cues al Raval de Barcelona esperant que arribin bosses de menjar per emportar. Fotografies dels EEUU de persones sense sostre dormint en places de pàrquing marcades al terra. Imatges de famílies senceres a Facebook confinades i demanant que els ajudin perquè passen gana. Aquesta és la història amagada d'aquesta pandèmia.
Perquè no totes i tots hem accedit als drets mínims per a subsistir. S'han precaritzat encara més els precaris. Són, sobretot, les persones anònimes que treballen sense contracte i que ara no tenen ingressos, ni ajudes de l'Estat. Homes i dones sense rostre que com formiguetes ajuden, sobretot, en l'àrea de serveis i ens fan la vida més fàcil (cures, hoteleria, etc.).
I on es queden les ajudes cap a aquests col·lectius que viuen al marge dels marges? De moment només l'autoorganització dels propis barris i afectats estan entomant la situació, ja que les administracions no hi són o hi són poc.
El perill és adonar-nos que no els veiem perquè no poden romandre al carrer i, tancats en edificis buits, ens passen desapercebuts. Nosaltres tampoc som al carrer i sembla que no tenim braços prou llargs per saltar-nos confinaments i tenir-ne cura.
La pregunta final que tinc és: aquesta pandèmia serà l'excusa ideal del poder per amagar-nos i fer que ningú pugui expressar públicament les seves necessitats? Amb el teletreball des de casa, serà possible reclamar els nostres drets o, com passa ara amb els mestres, haurem de patir-lo en semi-soledat? Encara hi som a temps d'alçar la veu, però si no ho fem aviat desapareixerem en un núvol informàtic confinat a casa. Cridem!
Assumpta Arasa Altimira, psicòloga general sanitària
Perquè no totes i tots hem accedit als drets mínims per a subsistir. S'han precaritzat encara més els precaris. Són, sobretot, les persones anònimes que treballen sense contracte i que ara no tenen ingressos, ni ajudes de l'Estat. Homes i dones sense rostre que com formiguetes ajuden, sobretot, en l'àrea de serveis i ens fan la vida més fàcil (cures, hoteleria, etc.).
I on es queden les ajudes cap a aquests col·lectius que viuen al marge dels marges? De moment només l'autoorganització dels propis barris i afectats estan entomant la situació, ja que les administracions no hi són o hi són poc.
El perill és adonar-nos que no els veiem perquè no poden romandre al carrer i, tancats en edificis buits, ens passen desapercebuts. Nosaltres tampoc som al carrer i sembla que no tenim braços prou llargs per saltar-nos confinaments i tenir-ne cura.
La pregunta final que tinc és: aquesta pandèmia serà l'excusa ideal del poder per amagar-nos i fer que ningú pugui expressar públicament les seves necessitats? Amb el teletreball des de casa, serà possible reclamar els nostres drets o, com passa ara amb els mestres, haurem de patir-lo en semi-soledat? Encara hi som a temps d'alçar la veu, però si no ho fem aviat desapareixerem en un núvol informàtic confinat a casa. Cridem!
Assumpta Arasa Altimira, psicòloga general sanitària