Recordo una conversa estranya amb una amiga meva holandesa, ja que en aquella època vivia a Utrecht, i en la que em deia que els catalans érem molt insolidaris perquè no volíem donar l’aigua, del riu Ebre, a persones que patien una gran sequera a un lloc anomenat Aragó.
Jo llavors encara no en sabia res, però li vaig qüestionar la informació. Com a ecologista, sabia que hi havia gat amagat i que un transvasament, d’igual manera que la creació d’un pantà, a la llarga generen més problemes que solucions, malgrat que a un “caudillo” de poca gràcia i sovint parodiat i temut li agradés anar-ne inaugurant.
La segona notícia del que volien fer amb “lo Riu” la vaig tenir dels pares quan, en venir-me a buscar en furgoneta per anar a viure a Terres de l’Ebre, me’n van parlar.
Aprofitant el viatge de dos dies, em van explicar què era i què feia la PDE (Plataforma en Defensa de l’Ebre), a la qual els meus pares, com la majoria de bona gent de les nostres terres, hi estaven totalment adherits de cor. Va ser així com, des del balcó de l’Ajuntament del meu poble adoptiu de Santa Bàrbara, vaig observar la primera acció de la PDE. D’aquí a que m’hi impliqués, van passar només uns pocs dies.
I, ara, 20 anys després recordo la manifestació de Barcelona, que de la gentada vam estar, el meu pare que ja no hi és i jo, al mateix lloc durant més de dues hores. El meu pare, acostumat a fumar un “caliquenyo”, cosa que enmig de la gent no podia fer, no es va queixar. Així d’important és el nostre riu per a la gent de l’Ebre.
Potser era la seva solemnitat a l’asfalt d’un dia massa calorós i assolellat, potser era que, com el pare, els xiquets i les xiquetes, els homes i les dones i tothom, en silenci, esperàvem que arranqués la manifestació. No sabíem que estàvem encallats per la riuada de gent i que l’acte, tot i repetir-lo dues vegades, estava a punt d’acabar.
Piraguades, manifestacions, protestes, nusos, pintades, ciutats, països, llengües, contactes internacionals... i, sobretot, hem fet molts amics i moltes amigues pel camí, la Carme, la Núria, la Fani, el Manolo, l’Olga, la Charo, l’Ester, el Jaume, el Vicenç, la Sílvia, la Nuri, el Josep, el Màrius, el Víctor, la Pili, l’Andreu, l’Albert, l’Eva, l’Antònia, la Susanna, la Loli, el Guillem, el Brian, el Jordi i molts i moltes i tots i totes.
Ens hem fet grans i hem après a dignificar el nostre territori, a lliurar-nos de complexes inútils. Volem els nostres drets, la terra, la mar, la muntanya i “lo riu”. Perquè l’Ebre no porta només aigua, porta la nostra sang que ens és la vida. En aquesta lluita, a més a més, hem après que podem alçar la veu plegades i reclamar els nostres drets, també aquí, al sud del sud o al creuament dels nostres parlars. 20 anys i més reivindicatius que mai, som-hi!
Jo llavors encara no en sabia res, però li vaig qüestionar la informació. Com a ecologista, sabia que hi havia gat amagat i que un transvasament, d’igual manera que la creació d’un pantà, a la llarga generen més problemes que solucions, malgrat que a un “caudillo” de poca gràcia i sovint parodiat i temut li agradés anar-ne inaugurant.
La segona notícia del que volien fer amb “lo Riu” la vaig tenir dels pares quan, en venir-me a buscar en furgoneta per anar a viure a Terres de l’Ebre, me’n van parlar.
Aprofitant el viatge de dos dies, em van explicar què era i què feia la PDE (Plataforma en Defensa de l’Ebre), a la qual els meus pares, com la majoria de bona gent de les nostres terres, hi estaven totalment adherits de cor. Va ser així com, des del balcó de l’Ajuntament del meu poble adoptiu de Santa Bàrbara, vaig observar la primera acció de la PDE. D’aquí a que m’hi impliqués, van passar només uns pocs dies.
I, ara, 20 anys després recordo la manifestació de Barcelona, que de la gentada vam estar, el meu pare que ja no hi és i jo, al mateix lloc durant més de dues hores. El meu pare, acostumat a fumar un “caliquenyo”, cosa que enmig de la gent no podia fer, no es va queixar. Així d’important és el nostre riu per a la gent de l’Ebre.
Potser era la seva solemnitat a l’asfalt d’un dia massa calorós i assolellat, potser era que, com el pare, els xiquets i les xiquetes, els homes i les dones i tothom, en silenci, esperàvem que arranqués la manifestació. No sabíem que estàvem encallats per la riuada de gent i que l’acte, tot i repetir-lo dues vegades, estava a punt d’acabar.
Piraguades, manifestacions, protestes, nusos, pintades, ciutats, països, llengües, contactes internacionals... i, sobretot, hem fet molts amics i moltes amigues pel camí, la Carme, la Núria, la Fani, el Manolo, l’Olga, la Charo, l’Ester, el Jaume, el Vicenç, la Sílvia, la Nuri, el Josep, el Màrius, el Víctor, la Pili, l’Andreu, l’Albert, l’Eva, l’Antònia, la Susanna, la Loli, el Guillem, el Brian, el Jordi i molts i moltes i tots i totes.
Ens hem fet grans i hem après a dignificar el nostre territori, a lliurar-nos de complexes inútils. Volem els nostres drets, la terra, la mar, la muntanya i “lo riu”. Perquè l’Ebre no porta només aigua, porta la nostra sang que ens és la vida. En aquesta lluita, a més a més, hem après que podem alçar la veu plegades i reclamar els nostres drets, també aquí, al sud del sud o al creuament dels nostres parlars. 20 anys i més reivindicatius que mai, som-hi!