Capítol XVIII
Fa uns dies se'm va demanar, des del correu privat, que aniria bé que parlés del dol. Sembla que ja hi ha persones que estan perdent familiars, amigues, amics, coneguts. També, per culpa del confinament, moltes persones poden perdre el seu petit negoci o la seva feina. Per tot plegat, he pensat que era bo, ara, de parlar del dol.
Davant d'una pèrdua, amb la mort d'algú que estimem o davant del trencament d’una parella, el quedar-nos sense feina, etc., sempre ens queda una sensació de buidor. Segons la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross i el seu model psicosocial, quan estem en un procés de dol, passem per cinc fases: la negació i l’aïllament; la ràbia i la protesta; la negació de la pèrdua i el pacte; la depressió; i, finalment, l’acceptació.
En aquests moments i, per com estem vivint per culpa del coronavirus, també hem d’arribar a acceptar el fet de no ser lliures per moure’ns per on vulguem. Aquestes restriccions fan que, de vegades, ens sentim enfadats, neguem el perill, ens enfadem, ens sentim deprimits, etc. Amb tot, poc a poc, comencem a acceptar la situació i a construir-la en positiu.
Això també és el que ha de passar si perdem la feina, o pitjor encara, si perdem algú estimat. Haurem de refer i donar significat a tot el que vivim i ens tocarà viure. Una manera de fer-ho, de poder donar espai a les nostres pèrdues, és a través del que els psicòlegs anomenem: una carta de dol.
En aquesta s'explica el que trobem a faltar, com ens sentim i com és la nostra vida ara, després de l'absència. Si la fem perquè hem perdut algú que estimem, és important fer-ne un petit ritual després, donar-li un espai i un nou significat a la nostra vida a la persona que ens manca. A mi, personalment, m'agrada cremar la carta després de feta. Penso que, a través del fum, les meves paraules arriben a la persona absent.
Per acabar voldria dir que, no vull ser negativa, però hem de donar un lloc a les nostres pèrdues, actualment és la de moviment, abraçades amb els amics, quedades, sopars en companyia, etc. Donem, doncs, espai a aquesta buidor i, sobretot, estiguem presents (per telèfon o per les xarxes) d'aquelles persones que ho estan vivint més soles que nosaltres o estan malaltes i necessiten les nostres paraules de consol. Que tinguem un bon dijous!
Assumpta Arasa Altimira, psicòloga general sanitària
Fa uns dies se'm va demanar, des del correu privat, que aniria bé que parlés del dol. Sembla que ja hi ha persones que estan perdent familiars, amigues, amics, coneguts. També, per culpa del confinament, moltes persones poden perdre el seu petit negoci o la seva feina. Per tot plegat, he pensat que era bo, ara, de parlar del dol.
Davant d'una pèrdua, amb la mort d'algú que estimem o davant del trencament d’una parella, el quedar-nos sense feina, etc., sempre ens queda una sensació de buidor. Segons la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross i el seu model psicosocial, quan estem en un procés de dol, passem per cinc fases: la negació i l’aïllament; la ràbia i la protesta; la negació de la pèrdua i el pacte; la depressió; i, finalment, l’acceptació.
En aquests moments i, per com estem vivint per culpa del coronavirus, també hem d’arribar a acceptar el fet de no ser lliures per moure’ns per on vulguem. Aquestes restriccions fan que, de vegades, ens sentim enfadats, neguem el perill, ens enfadem, ens sentim deprimits, etc. Amb tot, poc a poc, comencem a acceptar la situació i a construir-la en positiu.
Això també és el que ha de passar si perdem la feina, o pitjor encara, si perdem algú estimat. Haurem de refer i donar significat a tot el que vivim i ens tocarà viure. Una manera de fer-ho, de poder donar espai a les nostres pèrdues, és a través del que els psicòlegs anomenem: una carta de dol.
En aquesta s'explica el que trobem a faltar, com ens sentim i com és la nostra vida ara, després de l'absència. Si la fem perquè hem perdut algú que estimem, és important fer-ne un petit ritual després, donar-li un espai i un nou significat a la nostra vida a la persona que ens manca. A mi, personalment, m'agrada cremar la carta després de feta. Penso que, a través del fum, les meves paraules arriben a la persona absent.
Per acabar voldria dir que, no vull ser negativa, però hem de donar un lloc a les nostres pèrdues, actualment és la de moviment, abraçades amb els amics, quedades, sopars en companyia, etc. Donem, doncs, espai a aquesta buidor i, sobretot, estiguem presents (per telèfon o per les xarxes) d'aquelles persones que ho estan vivint més soles que nosaltres o estan malaltes i necessiten les nostres paraules de consol. Que tinguem un bon dijous!
Assumpta Arasa Altimira, psicòloga general sanitària