Soc d’un poble on el vent, quan bufa, et trastoca. Soc d’allà on et diuen que assenyales vent quan et canvia el caràcter.

No és aire, ni brisa. És mestral. El que condiciona les construccions de les cases. Allà mai compris un pis de cara a vent! El que fa apuntalar bé els arbres i la roba estesa. És vent huracanat però el tenim controlat, més o menys. Espanta però no gaire. Hem après a conviure-hi i encara que ens alteri no hem de patir perquè ens caigui res al cap. Estem preparats perquè l’hem resistit tota la vida i perquè el sentit comú i algun que altre desastre ens ha obligat a ser previsors i previnguts. No som més llestos, som prudents. I encara i així hi ha ensurts. I tot i així quan sortim fora i fa vent, caminem pel mig del carrer per evitar branques i testos.

Sempre alerta. Sempre mirant de reüll. I cada cop més atents a tot allò que no és vent. A les pedregades, a les inundacions, a la sequera. Al temps ferotge i despietat que ja no ens deixa viure tranquils. Quan ser previsor ja no serveix de gaire i quan els errors del passat i el present es paguen massa cars. Fa dues setmanes, el meu poble va quedar arrassat per una forta pedregada. Una setmana després, a pocs quilòmetres, es va repetir un nou episodi d’aiguats que es va endur el que quedava en peu de les fatídiques inundacions de fa només dos anys. Podia tornar a passar, segur. Ningú està salvat del que ens pot portar el canvi climàtic, també. Però el marge per aprendre dels errors és ample. I allò del no ens tornarà a passar no és garantia de res.

No soc jo qui dirà si les inundacions al Montsià, la meva comarca, s’haguessin pogut evitar. L’urbanisme és cosa dels tècnics. Però sí que puc parlar de l’abandonament. Del que veig jo cada cop baixo a les meves terres i el que diuen els que m’acompanyen. Tot està a mig fer i moltes coses estan que cauen. N’estic enamorada de cada racó, m’agrada la part salvatge i la urbanitzada. I la gent. Però la injustícia és massa gran per a no denunciar-la. Estem deixats de la mà de déu. Som invisibles pels ulls de molts. No hi ha inversions ni esperem res ja de ningú. Ens hem fet amics de la paciència i la incredulitat és el pa de cada dia. Hem après a espavilar-nos i a fer de les necessitats virtuts. Però no podem seguir més temps amb aquesta estranya i injusta normalitat.

El cap de setmana passat vam obrir telenotícies, vam ser tendència a Twitter i els grups de Whatsapp n’anaven plens. Per cert, que deien Alcanar, quan eren Les Cases d’Alcanar i Alcanar Platja. Quan era Santa Bàrbara, Ulldecona i molts altres. Tots es queixaven de l’abondanament sense deixar la pala per netejar el fang. I tot seguirà igual, amb els barrancs per arreglar, amb camins que encadenen un aiguat darrere de l’altre i amb visites de polítics carregades de promeses que mai arriben. Estem en un país on agrada més anunciar grans inversions que no mantenir el que ja tenim. On el que falten són moltes mans de pintura i on cada cop ens hem d’assegurar més per cobrir-nos les espatlles. Pagant per avançat les desgràcies que vindran i resant que no ens caigui un arbre al cap.