El pànic escènic. Aquella primera pregunta incòmoda que no saps com verbalitzar i molt menys com et respondran. El silenci etern entre l’interrogant i la resposta. Aquell pes que et treus de sobre quan ja tens la declaració que volies. Si és que tens la sort d’haver-la aconseguit a la primera. Sense insistir, sense repreguntar. Aquell moment que tots els periodistes hem passat en algun moment quan hem començat a exercir l’ofici. O aquells altres on hem posat el micro esperant que siguin els companys més experimentats qui trenquin el gel. Els interrogants que encara ens queden quan hem arribat a la redacció i tot el que haguessis preguntat si… Si fossis més valenta, si l’entrevistat no hagués canviat de tema, si hagués tingut més temps… Tot allò que volia preguntar i que s’ha quedat sense resposta.

El periodisme i totes les seves cares i veus. Dels que fem preguntes i dels que tenen l’obligació de contestar-les i no ho fan. L’art de saber interrogar sí, però també el de saber respondre. I a totes dues bandes hi ha qui no ho fa. A la periodística, per por, per mandra o per comoditat. Perquè treballes a la pública o a la privada. També perquè en alguns casos oblidem l’essència de l’ofici o perquè estem cansats dels que mai tenen respostes. Aquests són els que tenim a l’altre costat del micro i els que també determinen si una entrevista és bona o no. Són els que van amb la lliçó apresa, es repeteixen com un lloro i fins i tot menteixen. O simplement, no tenen res a dir. Situacions totes per avorrir la professió.

Ens ho demaneu tot. Que participem, que insistim, que siguem incisius i punyents i que aportem dades. Però tampoc massa, perquè llavors opinem, ens passem de la ratlla i incomodem l’entrevistat que tant us agrada. En aquestes dues setmanes de campanya electoral, alguns han volgut posar els periodistes en el focus del debat. Altres, s’hi han ficat per iniciativa pròpia. Ana Rosa Quintana va ser la primera a disparar. I ho va fer amb tota l’artillera. Dient la seva, interrompent Pedro Sánchez i fins i tot generant dubtes sobre a qui pot acabar votant. Com si fos rellevant, com si no ho sabés tothom. En canvi, al cara a cara de Mediaset, els dos presentadors de la cosa van ser durament criticats. Que van intervindre poc, deien. Que van deixar fer massa, potser. Però en un format així, molt atractiu des del punt de vista audiovisual, els protagonistes són els que parlen. I els periodistes, condueixen.

Sílvia Intxaurrondo ha estat una altra de les protagonistes involuntàries d’aquesta campanya. La periodista de la televisió pública espanyola s’ha fet viral per fer la seva feina, preguntar i repreguntar. Per rebatre les mentides del candidat popular. Per documentar-se i ser valenta. Però sobretot, perquè treballa a la cadena pública i allà, posar entre l’espasa i la paret a un candidat a la presidència del govern, és absolutament temerari. Ja n’hi ha prou d’engrandir o demonitzar els periodistes amb personalitat, és tan fàcil com canviar de canal. Acabem d’una vegada amb assenyalar els que fan la seva feina i posem la mirada en els que menteixen. Perquè el dia que els deixem de votar, també s’acabaran les mentides.