Recordo creuar el Camp Nou passades les onze de la nit. Just acabava la meva jornada de pràctiques i el meu pare em preguntava per telèfon què feia tornant a casa a aquelles hores. Sabia que era tard, que l'endemà anava a la universitat. Però és el que m'agrada, li vaig dir. És a Canal Barça, com es deia aleshores la tele del club, on vaig confirmar que havia encertat la carrera. Que allò teòric i avorrit que m'ensenyaven cada dia a classe tenia un sentit quan aterrava a l'àmbit laboral. Allà em passava el temps volant mentre imaginava què volia ser de gran. Allí em van acollir quan ben just sabia posar un off a una peça, quan no sabia estructurar una notícia i quan mai abans havia posat un micro a un entrevistat. Allò que per mi va ser la primera experiència laboral avui s'acaba.

Jaume Marcet, Àngels Prieto o Txus Carrillo. Periodistes de la casa que ja hi eren i que hi han estat fins a l'últim dia. I tants altres que després van fer el salt a altres canals. Tots ells han fet camí professionalment a la tele d'un club que no sempre els ha reconegut com es mereixien. Massa sovint a expenses de les dèries i els deliris del president de torn. Un anar i venir que pocs cops ha donat estabilitat a una plantilla que sí que ho ha donat tot. Que hi ha estat malgrat resultats esportius no sempre favorables i amb una política comunicativa per part del club que en ocasions els ha tractat com un mitjà de comunicació més. Sense concessions ni miraments ni exclusives. Amb pocs privilegis i massa explicacions per donar. Desagraïts molts i poc valorats la majoria.

El 30 de juny del 2023, vint-i-set anys després que Canal Barça comencés les emissions, Joan Laporta ho ha acabat tot. I ho ha fet al seu estil. El poc estil que el caracteritza. Camuflant la decisió amb els deutes econòmics. Com ho ha fet decapitant l'equip de bàsquet i com ho ha deixat de fer quan li ha convingut. Lluitant per la tornada de Messi a qualsevol preu o amb un nou estadi que veurem com i a quin cost acaba. I ara, estudiant propostes surrealistes com la de cedir el nom a un equip de Qatar. Pel poc que expliquen ens hem de creure que la situació és crítica. Però quan treus les tisores has de mirar bé on apuntes, no sigui cas que acabis prenent mal. Perquè tard o d'hora, quan tot se sàpiga, hi haurà errors que ja no es podran reconstruir. I d'això a Can Barça en saben molt.

Si un club com aquest no es pot permetre tenir un canal de televisió, malament anem. No es tracta de si té més o menys audiència i no em poso en si era car o no. Informar i comunicar bé, a més d'entretenir, també és digne d'una institució com la blaugrana. I de tot n'anem faltats. Un mitjà amb aquesta trajectòria i amb professionals que hi han deixat la pell, no pot desaparèixer amb aquest menyspreu. Com si la cosa no anés amb el club i amb cap intenció de buscar alternatives. Amb la bandera del fet que al Barça no se li fa xantatge, s'aplica allò de qui la té més llarga. I sempre guanya el mateix, el del cop de puny a la taula. El que no fa tants anys deia que no estem tan malament quan el que realment ens volia dir era que encara podíem estar pitjor. Tota la sort del món companys.