No sé si us passa. No sé què passa que cada cop que em trobo algú que passats els 40 i amb unes quantes relacions frustrades a la motxilla, em diu aquella frase que "el mercat està molt malament". Tant s'hi val homes que dones. Ningú troba allò que busca o fins i tot sense buscar troba persones que no li encaixen. Quadrar els temps, els vicis i les manies requereix massa esforços i a segons quina edat la motxilla pesa més que l'intent. Però sempre hi tornem i hi ha fins i tot que finalment cau amb la pedra que no fa tant mal. O que aprèn a conviure amb una pedra a la sabata. Tira endavant fent la vista grossa o mirant cap a un altre costat. Perquè molts, prefereixen quedar-se amb el dolent conegut abans que estar sols i exposar-se al mercat, que no està per tirar coets.

Sortir de la zona de confort i arriscar no està de moda. I no passa només amb les relacions amoroses. Hi ha qui manté amistats perquè són de tota la vida. Encara que passi el temps i que només et truquin per l'aniversari. Preferim tenir allò que algun dia vam ser encara que ja no ho sigui. Si fer amics nous ens pot portar noves decepcions, millor els antics, que ja saps per on te la fotran. I el mateix amb la feina. Ens queixem de massa i de massa poca. Que sempre fem el mateix i que el cap de torn no té idees mentre passen els anys i ja ens hem jubilat. I amb allò de si ja estic bé per què he de canviar ens seguim quedant amb el menys dolent. Encara que ens arronsi el nas li acabem trobant el gust.

El mateix gust que alguns polítics li han trobat a prendre'ns el pèl. I nosaltres a seguir-los el joc. Descreguts i emprenyats molts votem amb les dents altes. Des de fa temps. Ningú ens convenç i veient com està el mercat tampoc ningú ens convé. Però encara i així, hi tornem a caure. Votem en contra, perquè no surti el que no ens agrada. I poc ens abstenim tenint en compte el panorama. El vot de càstig cau molts cops en l'oblit i el vot útil no ens surt sempre com voldríem. Passa quan entre vot i vot ens acabem perdent pel camí de tornar a triar l'opció menys dolenta. El que ens cau menys malament o el que farà més pel meu barri encara que foti als altres.

Al ple de constitució de l'Ajuntament de Barcelona tothom es va quedar amb la frase de Xavier Trias. El "que us bombin a tots" va provocar riures i estralls. Però a mi em va impactar la del mal menor que va dir l'exalcaldessa Ada Colau. O sigui que amb el nostre vot a contracor ells acaben decidint un alcalde que tampoc els hi fa el pes. I li diuen a la cara. Sense manies. Sense escrúpols. I sense cap mirament pels molts que encara els han votat. Els nostres polítics no tenen vergonya, ni s'entenen entre ells ni tenen cap més interès que el de la pagueta. Tampoc valentia per donar el cop de porta i sortir de l'espectacle amb el cap alt. Dir fins aquí hem arribat té les seves conseqüències, però només així ens podrien tornar a enredar. Després d'apostar pel mal menor, sempre quedarà la frase de Trias.