Ignorant de mi, amb 15 o 16 anys, deia que seria mare als 22. No és que ho visualitzés, ni que sentís el tic-tac. Més aviat era allò de tenir referents a la vora, i el meu era la meva mare, la que em va parir amb 23 anyets. Quin parir i quin patir. Torno a mi. Van anar passant els anys, els 22 i els 23. Ni hi pensava en tot això. I qui dia passa any empeny i si no és per una cosa és per una altra, mai ha arribat el moment. La feina, els dubtes, qui t'acompanya o et deixa d'acompanyar, la responsabilitat, l'egoisme, i tantes altres coses han anat marcant un destí on ser mare encara no ha aparegut a la llista de prioritats.
És la meva història, simple, breu. Res excepcional i res de l'altre món. Res diferent del que els ha passat a moltes dones de la meva generació. Ni cap pressió, en el meu cas. Tampoc cap retret a les que han decidit no ser mares, a les que ho han estat perquè han volgut, i a les que encara ara seguim amb els dubtes. De sumar coses per a tota la vida, de lligams amb algú per sempre més o d'haver de fer un parèntesi a la teva vida laboral. De tot o de tot una mica. I de fer un cop de cap i de donar-te de morros amb una altra realitat. La tirania de la imatge. Una de les coses més antigues de la humanitat, veure una dona embarassada, encara ara molesta.
En un dels espectacles més vistos del món, a sobre d'uns talons de pam i a 15 metres d'alçada, Rihanna es plantava a la
Superbowl embarassada del seu segon fill. Tothom parlava de l'espectacle, de la veu espatarrant de la cantant de Barbados, i també i sobretot del seu embaràs. Un embaràs a la vista. Poc acostumats estem a aquesta imatge. Pocs cops veiem una panxa així a la televisió. Treballant i amb panxa, vull dir. Ni als informatius, ni als programes. Ni cantant sobre un escenari o a una obra de teatre. No apareixen, o més ben dit, les fan desaparèixer.
Això passa i massa sovint. La presentadora que de sobte ja no hi és o la dona que li han anul·lat la presentació d'un acte quan han sabut que estava embarassada. No sé d'on es pensen que han sortit tots aquests que ho decideixen. O si aquests mateixos han amagat la seva dona quan han esperat un fill. Poc ens passa com a societat si encara avui alguns volen ocultar l'embaràs perquè no és estètic. Senyors, deixeu que siguem nosaltres les que decidim fins quan volem o podem treballar. No ens retireu quan tinguem panxa, que de panxa en tenim tots. I si són masculines, no us molesten tant. Malauradament, tants anys després de la meva ingenuïtat i la de la meva mare, això de parir segueix sent un patir.