OPINIÓ

Preocupant desconfiança cap a la RT-PCR i el test d’antígens

«Hi ha, realment, tants casos de falsos negatius en les dues tècniques de diagnòstic més utilitzades, la RT-PCR i el test d’antígens? La resposta és no»

per Laura Ibáñez Solé , La Ràpita, 13 de març de 2021 a les 17:46 |
Abans d’entrar en matèria cal entendre de forma clara què signifiquen els conceptes de sensibilitat i especificitat d’una tècnica diagnòstica.

La sensibilitat fa referència a la probabilitat que un individu positiu obtingui un resultat positiu. Això significa que, si la sensibilitat d’una tècnica és baixa, aquesta donarà lloc a molts falsos negatius, ja que hi haurà una gran quantitat de positius que no seran detectats.


Per contra, l’especificitat fa referència a la probabilitat que un individu sa obtingui un resultat negatiu. D’aquesta manera, si una tècnica no és específica per a una malaltia en concret, es donaran molts casos de falsos positius, que pot ser seran positius per a una altra patologia, però no per a la d’interès.

Calen, per tant, tècniques molt específiques i molt sensibles per a diagnosticar casos reals de Sars-CoV-2, d’ara endavant coronavirus. Una alta proporció de falsos negatius té implicacions directes sobre la seguretat i la salut pública en relació a l’èxit de doblegar la pandèmia perquè, persones que han pogut ser detectades falsament com a negatives, no han de complir amb l’aïllament domiciliari i moltes altres mesures vigents per als diagnosticats positius.


Hi ha, realment, tants casos de falsos negatius en les dues tècniques de diagnòstic més utilitzades, la RT-PCR i el test d’antígens? La resposta és no. N’hi ha, però no els suficients com per a considerar les probes invàlides.

Es considera fals negatiu la persona que ha donat negativa per a la primera prova diagnòstica i, subseqüentment, ha donat positiva en una repetició o complementació de la proba.

A l’inici de la pandèmia, el nombre de falsos negatius diagnosticats per RT-PCT representava un 54%, una xifra alarmant. Però, actualment, tot i que hi ha diversitat de dades segons l’estudi que es consideri, es pot estimar que, en el cas de la RT-PCR, aquesta presenta una sensibilitat del 80% aproximadament i una especificitat del 99%, sent la tècnica més sensible i específica de la que disposem. Pel que fa al test d’antígens, aquest presenta una sensibilitat global al voltant del 60% i una especificitat del 97-99%.

Aquesta millora és deguda a que les tècniques s’han anat perfeccionant seguint indicacions com, per exemple, diagnosticar per RT-PCR més properament al vuitè dia des de l’exposició amb el virus, ja que s’ha confirmat que és el dia amb menys percentatge d’error, fer el test d’antígens entre el cinquè i el setè dia des de l’inici dels símptomes, que són els dies en que es presenta més càrrega viral i més probabilitat de transmissió o, per últim, portar a terme una combinació de probes en les persones que han donat negatiu però que, en canvi, són molt propenses a ser positives.

El dubte que ve a continuació és: a què es deu que la sensibilitat no sigui quasi del 100%? O, dit d’una altra manera: per què hi ha casos de falsos negatius?

Pel que fa a les dues tècniques, les causes més probables es deuen a la manipulació pre-analítica de la mostra i, en menor part, a la analítica. Majoritàriament són les següents:
-Mala estandardització de les mostres
-Retards en els anàlisis o males condicions d’emmagatzematge
-Contaminacions
-Males preses de mostra amb insuficient càrrega viral
-No esperar al dia oportú per a realitzar la proba


Per a continuar incrementant el tant per cent de sensibilitat, es porten a terme estudis de com optimitzar les condicions per a minimitzar aquests errors, al final, normals en una població no entrenada ni instruïda per a conviure amb una pandèmia.
 
Per altra banda, molts falsos negatius en les RT-PCRs es deuen a una causa imprevisible, que són les mutacions en les zones del material genètic del virus on s’han d’adherir els encebadors dels kits dissenyats al laboratori per a marcar les zones just abans i just després del gen d’interès. Aquest gen d’interès és el que ha de ser amplificat per l’enzim anomenat polimerasa per a poder-lo detectar al laboratori. Si els encebadors no troben la seqüència a la qual han estat dissenyats per a unir-se perquè aquesta ha mutat, la polimerasa no rep l’ordre de replicar cap regió gènica que quedi entremig d’aquests i, per tant, la tècnica dona un resultat negatiu.

Per a combatre aquest handicap, cada cop s’estan dissenyant més RT-PCRs que combinen diversos gens o bé, que tinguin l’objectiu de detectar gens del coronavirus envoltats per zones que s’ha vist que es mantenen molt conservades, zones poc propenses a mutar.

Per tant, com ja vam comentar anteriorment, està bé qüestionar i investigar les possibles respostes pel propi compte, però no desconfiar a priori de la comunitat científica perquè es pot detectar que, quan un descontentament comença a córrer entre la població, els científics ja han dedicat setmanes o mesos en les seves investigacions per a intentar millorar aquelles qüestions que no són exactament precises. La pandèmia, si el que veiem és el got mig ple, no està evolucionant tant malament.

 

Participació