En només un any, el rapitenc Marc Aleixandri ha estat guardonat amb el Mercedes-Benz Fashion Talent i ha desfilat a la 080 Barcelona Fashion. Amb Aleixandri Studio deixa volar la seua imaginació per dissenyar roba sense gènere que mostri el seu ADN.

Decideixes estudiar disseny gràfic, com vas fer el salt a la moda?

No sabia que estudiar i com m’agradava molt dibuixar, vaig decantar-me per disseny gràfic perquè no tenia ni idea de què era i no tenia més temps per a mirar-me més coses. Quan ho estava estudiant vaig veure que no m’interessava absolutament gens. Els dos primers anys de la universitat eren comuns entre disseny gràfic i disseny de moda, teníem optatives de diferents disciplines, i el que feien les meues companyes a moda m’interessava molt més. A segon de carrera vaig decidir parlar en la direcció i fer el canvi d’itinerari.

L'interès per la moda desperta llavors? O és una cosa que sempre havies portat dins?

Realment, quan ara m’ho paro a pensar, sempre havia estat allà. Des de menut he tingut llibretes plenes d’esbossos, però mai m’havia plantejat l’opció de tindre-ho com una carrera professional. Als estius quan m’avorria, feia punt de creu en ma iaia. Però mai havia pensat en la possibilitat d’estudiar disseny de moda i no va ser fins a la universitat que ho vaig veure viable.

Com recordes els inicis? Vas tenir el suport que esperaves?

Realment, els únics que m’havien de recolzar eren mons pares. Primer, ma mare es va emportar un petit ensurt perquè es pensava que volia abandonar la carrera. Em van dir que cap endavant, que havia de fer el que jo volgués.

Decideixes marxar a Posadas (Còrdova) per emprendre un nou repte professional, com va ser prendre la decisió?

Va ser complicat marxar a un poble de 7.000 habitants, quan vaig arribar em vaig sentir fora de lloc. Només vaig tenir un impàs de tres mesos d’estiu en què vaig estar treballant de dependent a Barcelona, perquè volia gaudir la ciutat i no tancar-me abans a un altre poble. L’11 de setembre de 2018 vaig anar a Posadas, gràcies a la meua professora de patronatge, que va començar a treballar a Palomo Spain i em va portar amb ella com al seu assistent.

Quina era la teua tasca a Palomo Spain?

Primer vaig començar com a assistent de patronatge, però com era una empresa molt petita, tots acabàvem fent una mica de tot. Si em tocava cosir, cosia. Si em tocava dissenyar, dissenyava. Els últims anys ja era part responsable d’alguns projectes i de l’àrea de patronatge perquè la meua companya va marxar i em vaig quedar al seu lloc.

Què t’emportes dels sis anys que vas estar treballant allí?

Per a mi va ser com treure’m una segona carrera o un màster. Al final, a la universitat t’expliquen la part teòrica i quan surts d’allà te’n dones compte que res és com t’han explicat i et toca reaprendre moltes coses. Veus els processos d’altres persones i aprens d’ells. Va ser un aprenentatge de com fer algunes coses i de com no m’agradaria fer-ne unes altres per la meua forma d’imaginar-me el meu projecte. Em va donar les ganes per tirar cap endavant el meu propi projecte.

Palomo Spain t’ha permès treballar en projectes internacionals. Com els afrontaves?

M’abstreia del que estava fent i ho entenia com un projecte més. Reaccionava una vegada ho havia entregat, no tenia temps de pensar. El primer projecte gran que vaig fer, al mes i mig d’arribar, va ser el vestuari per al primer concert de la gira de ‘El Mal Querer’ de Rosalía a Madrid. No deixa de ser un projecte més per a una clienta, però et fa plorar quan ho veus en pantalla. També vam fer coses per a Harry Styles i Beyoncé. Recordo el vestuari que li vam fer a un empresari noruec per a la MET Gala, allò va ser adonar-me’n que la meua feina estava caminant les escales d’una gala que des de petit havia mirat. Anys més tard encara li dones més valor, però quan estàs allí ho relativitzes.

En el moment que decideixes marxar de Posades, tenies algun projecte damunt la taula?

No tenia res damunt la taula. Va haver un moment en què ja estava saturat. Portava sis anys vivint a un poble on l’oferta de vida social i cultural era complicada. A més, em va trucar el meu germà per a dir-me que naixeria la meua fillola i vaig pensar que ja m’havia perdut moltes coses estos anys. Que no me’n repeteixo d’haver-me’n anat, però tenia la necessitat de tornar. El creixement de la meua fillola era una cosa que no em volia perdre. La meua etapa allí s’havia acabat i tocava tirar cap endavant.

Tenies clar que volies tornar a la Ràpita o et vas plantejar instal·lar-te a grans ciutats com Madrid o Barcelona?

En aquell moment no descartava anar a una gran ciutat. Ara sí que ho tinc descartat perquè la inversió va cap a un altre costat. Tant de bo pugui tornar a Barcelona per les amistats que tinc allí i les oportunitats que et surten d’un dia per a l’altre, que des d’aquí em toca rebutjar per temes de temps. De fet, el meu objectiu principal era anar-me’n a Barcelona, buscar-me allí una feina per poder-me establir i començar el projecte. Però com estava a la Ràpita i no feia res, era el moment d’intentar-ho. Fer el que estic fent i disposar d’este espai, segurament a Barcelona no seria possible. Va ser ‘ara o mai’, ho intento i sinó el volantazo ja el faré.

És a dir, quan tornes no tens en ment Aleixandri Studio?

No, vaig començar a pensar Aleixandri Studio un any més tard de deixar-me Palomo Spain. No volia fer res fins que naixés la meua fillola, i així també podia descansar i pensar bé què volia fer, refer el currículum, el portfolio, buscar noves oportunitats... Després del seu naixement, vaig anar un mes i mig a Palomo per a fer el vestuari dels Javis per a la Gala dels Goya. I en tornar, vaig decidir intentar-ho, m’apetia quedar-me al poble més temps i veure com creixia ma fillola.

Passes de treballar de patronista a ser el dissenyador de la teua pròpia marca.

La part del disseny és la que més m’agrada. Per a mi el procés de patronatge forma part del procés de disseny, sobretot en la meua filosofia de fer moda sense gènere. Hi ha coses que jo les penso d’una manera però en el moment del patronatge varien perquè el resultat sigui el més adient possible i es pugui adaptar a totes les necessitats. A Palomo Spain també feia altres tasques de disseny i confecció. Però és que per a mi tot forma part del procés del disseny.

I la part d’empresari?

Això ja no ho porto tan bé. Em costa bastant més perquè no tinc ni punyetera idea. Estic fent les coses com millor les sé fer i en una mica d’ajuda externa d’altres companys que també han començat el seu propi projecte. Suposo que és un altre procés d’aprenentatge i una cosa en què hauré de posar-me. No et diré que estudiaré un cicle superior d’ADE, però alguna cosa he de fer.

Com s’estructura Aleixandri Studio? Tu t’encarregues de fer-ho tot?

Tot el procés el faig jo sol. És cert que, en moments puntuals, compto en l’ajuda de Santiago que és confeccionista i el meu millor amic. Ens vam conèixer a Palomo Spain i ara s’ha traslladat a Barcelona. Per a les col·leccions, que és quan vaig en l’aigua al coll, ve a ajudar-me a confeccionar.

Per quin tipus de moda apostes?

Ja des de carrera, tots els meus projectes tiraven cap a la moda sense gènere. De fet, el meu Treball de Final de Grau va estar inspirat en teoria queer de Judith Butler i tota la seua filosofia de gènere. Plasma la meua identitat personal, no puc o no sé dissenyar des d’un altre punt de vista per als meus projectes. Forma part del meu ADN i també de l’ADN del projecte que, al final, és la forma que tinc de parlar i comunicar els meus missatges al món. No sabria com encarar el projecte si no fos d’esta manera.

La primera fita d’Aleixandri Studio va ser participar en la Mercedes-Benz Fashion Week de Madrid, quin va ser el procés per fer-ho?

Quan vaig decidir començar en Aleixandri Studio, vaig plantejar-me com començar i, encara que la meua idea era fer una cosa més independent, necessitava entrar dins d’esta plataforma pels recursos. No volia dependre del sistema de la moda general perquè, per molt que formi part d’ell, m’angoixa i no estic d’acord en l’obligació tancada de fer un mínim de dos, tres o quatre col·leccions a l’any. Em sembla una sobreproducció innecessària que de moment tampoc puc gestionar.

MBFWMadrid és de les poques plataformes que, en l'àmbit nacional, tenen repercussió internacional i que es dirigixen a dissenyadors emergents. Vaig presentar la meua proposta seguint totes les especificacions amb dissenys, fotos de peces acabades, el concepte, perruqueria i maquillatge, escenografia... absolutament tot. I a partir d’allà, vaig entrar en una primera selecció, de la qual van escollir als vuit dissenyadors que vam desfilar.

Com es prepara un, personalment, per a emprendre un esdeveniment d’estes magnituds?

No ho sé, és una mica la sensació que et parlava abans. Abstraient-te per complet i dient-te “ho has de fer i cap avant”. Quan em van dir que sí, la primera setmana vaig plorar perquè em semblava surrealista. A Palomo Spain era la meua feina però treballava per a una altra persona, aquí tota la responsabilitat era meua. Les decisions les havia de prendre jo, no tenia a ningú a qui encarregar-li res i si alguna cosa no sabia com fer-ho, m’havia de treure jo les castanyes del foc. Va ser un procés bastant llarg i complicat. La proposta la vaig enviar el novembre de 2024 i la desfilada va ser el febrer de 2025.

La col·lecció ‘Violetas’ és la teua carta de presentació i també el primer reconeixement d’Aleixandri Studio. Com la planteges?

No sabia com fer-ho ni com gestionar-ho i no tenia grans esperances. El meu objectiu era presentar una col·lecció pròpia i veure que passaria el dia de després. Volia que fos la carta de presentació d’Aleixandri Studio a nivell tècnic, teòric i estètic. Que si no tornava a fer una col·lecció mai més en la vida, l’única que hagués fet em fes estar content. No vaig a pensar ni en pressupostos ni en produccions futures ni en absolutament res, vaig a fer el que m’apetia i m’identifica.

De què parla ‘Violetas’?

‘Violetas’ és un homenatge al travestisme de l’època de la dictadura franquista. Molta de la meua inspiració ve del moviment travesti, drag queen, de l’espectacle... No podia parlar d’una altra cosa en esta primera col·lecció.

Guanyes el Mercedes-Benz Fashion Talent, i després què passa?

Vaig tenir la sensació de "a partir d’aquí què?". Havíem d’anar a Mèxic i al final no vam poder per motius externs a natros. Però van sorgir diferents projectes de gent que em demanava peces per a diferents sessions de fotos, catifes roges...

La cosa més gran que em va passar, va ser l’oportunitat de participar a la 080 i de presentar una nova col·lecció per anar establint més el projecte. En este cas, tenint present la producció posterior per poder recuperar poc a poc la inversió que suposa fer una col·lecció.

La següent fita destacada és el teu debut a la 080 Barcelona Fashion. Com encares el repte?

Era una col·lecció que no estava pensada perquè la idea era presentar ‘Violetas’ a la Setmana de la Moda de Mèxic. El meu planning era presentar una altra col·lecció més menuda que tingués a veure amb la primera al febrer de 2026 i la segona col·lecció gran pensada en una estructura i una narrativa més edificada al setembre del mateix any.

Sense esperar-ho, em van trucar interessats amb el projecte per si volia participar. Ja m’havien donat la notícia que no anàvem a Mèxic i no podia dir que no. En dos mesos vaig haver de plantejar tota la nova col·lecció i fer-la sencera. Vaig començar l’1 d’agost, encara que el concepte el vaig plantejar una mica abans perquè havia d’enviar el dossier perquè m’acceptessin.

La col·lecció ‘In Nomine Heretica’ en què es basa? Què vols explicar amb ella?

Continuo amb la mateixa línia conceptual. Va ser tot tan de pressa. Vaig decidir que la col·lecció seria un paral·lelisme conceptual entre la caça de bruixes de l’edat mitjana i la persecució al col·lectiu trans en l’actualitat amb les retallades de drets per l’auge de la dreta i l’extrema dreta.

Em sembla un paral·lelisme lògic, el que passa a dia d’avui no deixa de ser una caça de bruixa vinguda sempre des de la mateixa part de la societat i dels mateixos ideals. A partir d’aquí vaig començar a buscar materials i reutilitzar-ne alguns que ja tenia pensats per a la col·lecció del febrer. La col·lecció ha estat més mirada des del punt de vista producció futura i empresarial que l’anterior.

Anant al vessant més personal, qui o què és la teua font d’inspiració?

Varia segons el punt vital en què estigui en aquell moment o la idea que tingui per a treballar. És cert que l’ADN principal del projecte, parle del tema que parle, sempre és la visió queer, sense gènere, el moviment drag... perquè és el que sempre m’ha fascinat. Ha sigut la font d’inspiració perquè m’agrade tant la moda, l’estètica, el món de l’espectacle, del show business... Per això, són els pilars d’Aleixandri Studio i et parle de l’Antiga Roma o d’un futur distòpic, sempre estarà este punt de vista.

El teu major repte fins al moment?

Convertir-me en empresari. És un repte que encara no està complit.

En què estàs treballant ara?

Ara que la gent ja sap que existeixo, estic assentant totes les bases del projecte, sobretot, la part empresarial. Estructurant la pàgina web, la compra online i la producció i pensant projectes a futur.

Què li diries al Marc Aleixandri que va decidir deixar-ho tot i apostar per la moda?

Primer li diria que felicitats i segon, que bona sort.