S’esforcen en recordar, però la primera reacció és un somriure, una riallada o una bufada llarga i sonora, o tot plegat. És la reacció física a un record que s’ha activat en el cervell difusament, que no acaba d’emergir a la plena consciència, però connecta amb un instant feliç: el que guarden els assistents al mític concert que Robe, al capdavant d’Extremoduro, va oferir –per dir-ho així-, a Móra d’Ebre, una nit d’estiu de 1993. Amb la seua mort, als aleshores estupefactes assistents els queda el plaer indescriptible d’haver format part d’una història que no tornaran a viure. Esta és la crònica borrosa de la nit que Robe va cremar Móra d’Ebre i en què el seu esperit transgressor va captivar per sempre les ànimes més roqueres.
“Allò va ser un desfasament total, és que no s’aguantaven drets”, explica Ismael Aliern. Este veí de Xerta va acudir amb un company a aquell concert programat dins del “Móra Rock”, un festival que aquell 21 d’agost de 1993 va descarrilar nit com un tren sense via. Mil dos-centes pessetes de l’època valia l’entrada per escoltar els Extremoduro, que acudien a presentar el nou disc ¿Donde están mis amigos? (en homenatge als col·legues que estaven a la garjola), acompanyats d’uns teloners locals: els Marginats del Calvari. Hi van acudir els amants del rock més recalcitrants de les quatre comarques i més enllà: des de Gandesa a la Ràpita, des de Xerta fins a Flix. En suma, no més d'un centenar. Pocs, però bons i del tot predisposats a donar-ho tot davant d'una banda que sonava fort entre els circuits més radicals. Tono Hernández, violinista dels Marginats del Calvari i membre del Grup de Joves de Móra d'Ebre impulsor del concert, recorda que l'Ajuntament, que pagaria la despesa, els va "expressar els seus dubtes" davant la intenció de contractar els Extremoduro per al Móra Rock. "Però vam fer unes votacions i vam decidir que sí", apunta. "Aleshores no eren molt coneguts, diguem que començaven a sonar àmbits alternatius", comenta.
Aquell ajuntament amb Santiago Campos a l'alcaldia va donar el vistiplau a la proposta, encara que en aquella època no tothom s'hi atrevia, i menys en entorns rurals. El propi Robe ho admetia en una entrevista de l’època reproduïda al bloc Laleydeextremoduro: “Al juliol i a l’agost estem parats. Els estius no se’ns donen molt bé. Actuarem a Madrid, Barcelona, Euskadi, que és on més toquem, i el primer concert serà a Móra d’Ebre. Els ajuntaments no ens volen, ens consideren subversius”, assegurava. Home, una mica, sí.
Conta la llegenda que a Móra d’Ebre sí que els van voler, diuen que s’hi van sentir cada vegada més a gust. Van fer estada a la piscina aquella tarda, esperant l'hora del concert. "Les núvies d'alguns dels músics es van banyar en topless i allò ja va ser un escàndol", assegura Tono. Però Robe i els seus companys a cada hora que passava, entre la piscina i els vestidors propers a la pista poliesportiva on havien d'actuar, s’hi sentien més a to. En el moment del concert, entrada la nit, la graduació dels components del grup ja superava els màxims aconsellaves per mirar de recordar la lletra de les cançons, cosa, d’altra banda, que no seria una situació inaudita durant els següents anys.
A la mateixa entrevista, explicava Robe: “A l’últim concert que vam donar de Deltoya vaig acabar en pilotes a l’escenari”... i a Móra també ho faria, segons explica un veí que, tot i no ser-hi personalment, en té plena constància per l’impacte que aquell espectacle insolent i insòlit va causar a la població. “Era molt transgressor en aquell moment i pensa que hi havien anat famílies amb fills petits... pel nu i per tot plegat, allò va ser molt polèmic”, assegura.
No només per la manca de pudor a l’hora de mostrar el seu cos despullat, sinó més aviat perquè “no eren capaços d'encarrilar una cançó”, apunta una veïna de la Ràpita que no pot parar de riure pensant-hi. “Brutal”, resumeix identificant aquell precís moment adolescent en què el nom de Robe quedaria escrit amb lletres d’or en el seu pòdium musical de per vida. Tono corrobora el panorama d'aquella nit: "Nosaltres vam actuar primers i tot anava bé, però ells van sortir i Robe no recordava ni les lletres, pensa que va pujar un fan a l'escenari, un tio que havia pagat religiosament l'entrada, per cantar ell i fer-li de doble", explica rient.
Potser de cançons senceres, poques, però allò que sí que van poder escoltar durant el concert va ser tot el seguit d’improperis que Roberto Iniesta, sense cap tipus de mania, va llençar al públic present, que es movia entre l’estupefacció i un estat d’embriaguesa que impregnava l’ambient, dalt i baix de l’escenari. “És que gairebé no me’n recordo de res perquè en aquell moment l’alcohol era barat i no hi havia controls, allò anava a l’ample”, comenta un testimoni.
Un arxiu d’àudio, penjat al Youtube, recull les perles que el poeta els va anar llençant durant l’espectacle. Com quan va observar que el públic no el seguia cantant ni ballant: “Esteu tan dissecats que sembla que esteu de veritat, col·lega!”. Així veia els presents: "Per a esta gent no fa falta que toqueu tan de pressa, ja veieu que estan fets uns muermos. No us preocupeu que tocarem més a poc a poc, a veure si sou capaços de ballar, muermos, que sou uns muermos, que us moveu menys que un ull de vidre!”.
Durant l’actuació, moments de lucidesa durant els quals la pròpia llegenda del rock reconeixia que allò no anava a cap lloc: “Esteu en el vostre dret d’exigir els vostres diners. Nosaltres comprenem que això és una vergonya. Som la vergonya del rock nacional. No ens importa”, exclamava. “No us preocupeu, esta cançó ens ha sortit una mica malament, però és que estem nerviosos per la cara avinagrada que teniu!. I per rematar: “Per a nosaltres sou més que fills... sou uns fills de puta”.
"Ens va saber greu que no fos un èxit perquè va venir poca gent i després perquè van sortir en un estat que feia impossible que toquéssen, i clar, havien vingut alguns incondicionals de fora que no només el van sentir cantar diguem que poc, sinó que van haver d'escoltar uns quants insults", assegura Tono, que aquella nit s'ho va mirar servint begudes des de la barra.
Molt content l'Ajuntament no va quedar, però trenta-dos anys després, els presents al concert de Robe n'estan orgullosos d'aquella nit desdibuixada a la ment en què van compartir espai amb l'últim gran filòsof de la música, i l’han acomiadat sense deixar de retre-li, per sempre més, amor etern.
