Una lupa davant la pupil·la en contracció enfoca l’iris de la model. No és el real, sinó l’imprés al paper cuixé. El depredador minuciós ni respira per no provocar un desenfocament subatòmic. Sense alé, detecta d’on prové la llum, resseguint en cada micra el rastre dels focus del fotògraf. Analitza els ulls de la presa rendida a un canó lumínic. A banda i banda de la lupa, dues fashions victims unides per un fil fotònic. L’òcul de José Manuel Ferrater Lambarri observa els cercles minúsculs resultats de l’impacte lluminós a la mirada de la dona. I així, enxampant direccions i intensitats, va aprendre com les firmes més reconegudes del planeta il·luminen les models més esplendoroses del món de la moda. L’aprenentatge de la bèstia per ser el caçador.

Ens rep en el seu temple arquitectònic de les Cases d'Alcanar després que el Museo del Traje de Madrid li dediqués no fa tant la retrospectiva més ambiciosa mai reunida sobre la seua obra. Cinc dècades de treball, 350 imatges minuciosament seleccionades d’entre un llegat inabastable, format per més de 200.000 arxius i audiovisuals que fa tres anys va adquirir el Ministeri de Cultura. Un recull que rescata el seu nom gegant entre els grans fotògrafs de moda de tots els temps.

“Havia vingut molt sovint aquí amb els meus pares quan era molt petit i ens hi aturàvem per menjar en els viatges a Madrid, on vivien els meus iaios, perquè ell era general de l’exèrcit franquista, vaig néixer en una família de falangistes i militars, i anàvem a Nadal a passar-les amb ells, per carretera, per Saragossa, però algun any els ports de muntanya estaven massa nevats i veníem pel litoral. Tenia uns 8 o 10 anys, ara en tinc 77, i el meu pare sempre sortia molt aviat de casa i ens aturàvem a menjar llagostins, no hi havia port ni res, era meravellós, després vam anar més a l’Empordà, a l’Escala, estava més a prop, aquí era una excursió tremenda fins que no van fer l’autopista...”, recorda des d’una casa encisadora davant del mar de les Cases d’Alcanar.

Passats els anys, va conéixer l’Àngela, i a ella també li agradava la zona, feien fotos pel Delta, i van comprar una caseta entre tarongers, i després el terreny on passen ara algunes temporades. Envoltats de peces d’art primitiu i escultures que elabora l’Àngela amb calaveres d’animals que troba desenterrades al camp, en este edifici de línies pures multipremiat arquitectònicament hi té sobre una taula la novel·la que fa set anys que escriu. Serà el tancament del cercle de la seua creació artística, la teranyina completada.

Per a molts, José Manuel Ferrater és el nom que va treure la fotografia de moda espanyola de l'estatisme per dotar-la de moviment i d’una força salvatge. El resultat de desenvolupar l’instint primari que va descobrir de menut, als boscos del Montseny.  "Jo soc un depredador", confessa amb la mateixa actitud provocadora amb què ha retratat els personatges més adorats de la moda.

Lectures i art contra el destí

Ferrater va néixer en una família de "guanyadors de la guerra", però el destí es pot desafiar si la teua pulsió bull en discrepància al que sembla escrit. La lectura compulsiva sota els llençols amb una llanterna per evitar les esbroncades familiars li alimentava l’esperit adolescent. "Em va salvar la lectura", afirma, recordant com devorava clàssics mentre a l'escola dels jesuïtes el consideraven "curt" perquè no encaixava en el motlle d'enginyer o advocat dels altres alumnes.

Però si tot té un sentit, entrar a l'escola Eina va donar-li la perspectiva enfocada. La raó és que tot i la seua autocrítica inicial, destaca que es va trobar envoltat d'una elit cultural impressionant. Professors i directors com Ràfols Casamada, Guinovart, Cirici o Tàpies. A més, recorda l’impacte de les xerrades de figures internacionals com Umberto Eco, Gabriel García Márquez o Vargas Llosa, que aleshores vivien a Barcelona. I d’esta manera, envoltat de figures com Romà Gubern o Mariscal, Ferrater va trobar el seu lloc en una Barcelona que despertava. I allí va tenir el seu primer contacte amb una càmera de fotos gràcies al seu professor, Xavier Miserachs. "Això és caçar... apuntes, dispares i hi ha una víctima". A partir d'aquí, la fotografia passa a ser una obsessió.

Autodidacta i amb una curiositat insaciable, després d'uns inicis a Barcelona, el salt a Milà el va situar a l'elit mundial, treballant per a revistes com Donna, Harper’s Bazaar, Glamour o Vogue durant els anys daurats de grans figures com Versace i Armani. Al seus peus s'han s'han rendit Claudia Schiffer, Naomi Campbell, Rossy de Palma, Guillermina Baeza o Pau Gasol.

Al llarg de la seua carrera, també ha passat per ciutats com Nova York, París i Londres. A Barcelon va instal·lar el seu estudi fotogràfic, un laboratori per a la investigació fotogràfica.

La provocació com a arma

No buscava la perfecció estètica, sinó els efectes de la provocació. Ferrater va ser un dels primers a fer que les models deixessen de ser objectes passius per esdevenir dones empoderades. "Amb mi van començar a tenir força, a mirar a càmera, a saltar, a ser sexis, a ser dones... a atrevir-se, a agradar-se", explica amb orgull.

Per a ell, la fotografia de moda és "la construcció d'una mentida", però una falsedat que serveix per a crear somnis en els quals es veu reflectit. "Jo em trasplanto a elles... és el que t'agradaria, ser tu". El reflex del seu cos dins d'un ull, enfocat per un objectiu i un laberint de miralls inabastable.

Si alguna cosa defineix la seua obra és el risc. Des de ruletes russes amb revòlvers reals fins a preservatius envolcallant llengües i sessions que buscaven molestar el client per pur esperit de venjança contra la repressió viscuda: "La rebel·lia és imprescindible", sosté rotundament. Esta actitud el va portar a ser el fotògraf més ben pagat, exigint pressupostos astronòmics rere els quals algú hi veuria cobdícia, però els plantejava “per llibertat”, assegura. "Sense por no hi ha passió, no hi ha risc. El risc és superar la por", sentencia.

Es defineix com un "humanista absolut" amb una adoració per la persona, una visió que l'ha portat a vendre el seu arxiu al Ministeri de Cultura, un reconeixement que tancava un cicle de 50 anys de carrera.

A refugi de l'amenaça de la IA

Sobre la intel·ligència artificial, és pessimista: "La fotografia s'ha acabat, està morta", diu, lamentant la pèrdua de la imaginació davant la dictadura de la imatge generada per algoritmes. Per això actualment, Ferrater ha abandonat la càmera per la pintura, l'escultura i la literatura. "La fotografia comença a no contestar les preguntes que em faig", explica sobre el seu canvi d'estadi.

Està immers en la redacció d'una novel·la autobiogràfica que funciona com un "thriller" mental amb cinc veus diferents, escrita per recuperar fragments de memòria davant l'avanç de la diagnosi: arriba el temps de l’oblit. Ferrater continua sent aquell xiquet que desapareixia al bosc amb una escopeta de balins, només que ara caça records entre quadres que deformen les seues pròpies fotos i versos que intenten desxifrar el misteri de la seua pròpia existència.

Com ell mateix diu, citant el seu esperit lliure: "Allò que més m'agrada de tot és pensar". I entre pensaments s'adona que al llarg de la seua vida ha teixit una xarxa que l’ha acabat atrapant. El caçador caçat seguix enxampat en una teranyina artística que aguanta alguns dels seus fils vora els penya-segats de les Cases d’Alcanar, envoltat d’art, presoner de la bellesa, esclau de la rebel·lia.