Este dilluns a la nit en hora de Nova York, ja a la matinada de dimarts en hora catalana, es donaran a conèixer els premis Emmy Internacional, que reconeixen els millors treballs televisius produïts i emesos fora dels Estats Units. Per segona vegada, la rapitenca Joanna Pardos hi serà present com a directora d’un dels quatre treballs seleccionats de l’àmbit mundial per optar al guardó al millor documental d’Esports: #Seacabó: Diario de las campeonas. Una fita per sí mateixa, arribe el premi o no, que reconeix Pardos com una de les professionals més qualificades, creatives i potents que el nostre país aporta a tot el món.

Després que fa dos anys fos finalista amb la docusèrie sobre Alexia Putellas, Pardos competeix amb la història que ara fa un any va estrenar la plataforma Netflix amb gran ressò internacional pel valor que suposava un documental que posava veu a les jugadores de la selecció espanyola de Futbol un cop elles van decidir trencar el silenci mantingut durant anys d'injustícies. Hi va influir i molt l’agressió no consentida per un petó de l’aleshores president de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales a la jugadora Jennifer Hermoso, una besada que va donar la volta al món.

La història que hi havia al darrera, el relat des de l’altra banda del poder que narra el documental pot rebre l’Emmy esta matinada. En declaracions a Aguaita.cat, Pardos ha explicat quines sensacions té hores abans de la gala: “Penso que poder viure esta experiència per segona vegada és un regal més enllà de si ens atorguen el premi o no, perquè són quatre documentals escollits de tot el món en cada categoria, per tant tots són bons i ja és una qüestió de sort i de l'atzar en estes últimes votacions, perquè tots els que hi són tenen un nivell molt alt”.

#Seacabó: Diario de las campeonas, una obra produïda per You First Originals i emesa per Netflix, opta al premi al costat de l'argentina “Argentina 78”, la sud-africana “Chasing the Sun 2” i la britànica “Sven”. “Crec que en realitat tots els treballs tenen en comú que no són documentals esportius, més aviat utilitzen un dispositiu narratiu que és l'esport per parlar de la societat i per parlar de totes aquelles coses que ens afecten, en el nostre cas de la igualtat de gènere, en el cas de la dictadura argentina és la llibertat i el sudafricà del racisme”, comenta Pardos.

Les relacions amb el poder per tant és un ítem que està present en els treballs a competició. En el cas del dirigit per la rapitenca, un dels valors és donar veu a dones que durant molt temps guardaven silenci davant injustícies que patien, fins que van optar per parlar i ho van fer davant la càmera de l’equip de Pardos: “Portaven molt temps denunciant una sèrie de desigualtats que vivien a la federació, però eren silenciades i fins i tot manipulades, i amb el #Seacabó van dir prou i van parlar per primera vegada”.

En realitat, el documental s’estava gestant precisament quan Pardos estava treballant en la docu-sèrie sobre Alexia Putellas, però les jugadores eren reticents a fer públic el seu malestar, atenent a les conseqüències que té enfrontar-se al poder, també per a les seues carreres esportives després d’anys de lluita, fins que el petó de Rubiales va ser saltar pels aires la seua paciència. “Són jugadores que porten tota la seva vida esportiva reclamant eines per poder fer bé la seva feina. No estaven demanant ni tenir cotxes cars ni sous milionaris, sinó que només reclamen tenir un bon nutricionista, un gimnàs per entrenar i un entrenador que estès a la primera línia”.

Esta matinada es coneixerà el premi, just el Dia Internacional per la no violència envers les dones: “Estes dones de la selecció són referents de com hem de dir que no a conductes a les quals de vegades estem acostumades o acabem normalitzant, i sobretot mostren a les noves generacions que cal dir prou a estes conductes i arribar fins al final, com va fer Jenni Hermoso, portant fins als tribunals un petó no consentit, això és un missatge per a tota la població, tant per les dones perquè podem dir que no volem que això ens passi, i també per als homes. És un mirall en què ens podem mirar totes i segurament fer canvis en les nostres vides”. Que Joanna Pardos estès allà per contar-ho no era una casualitat. S’havia teixit la confiança de Putellas i també pesava la seua una sòlida trajectòria explicant temes relacionats amb la violència de gènere.

El petó de Rubiales va ser un detonant però també va passar en un moment en què la societat estava ja disposada a aturar els peus a n’esta mena d’actituds, segons la periodista: “Crec que tot plegat ens va agafar en un context d'una societat preparada, que ja té una consciència de que certes coses que ja no es poden permetre”.

Rubiales va declinar participar “perquè no buscava la veritat”, segons va declarar recentment durant la presentació del seu llibre. Pardos li dóna resposta: “El documental és molt honest, no és un reportatge periodístic que intenta explicar totes les parts. Intenta explicar només la visió de com elles van viure tota aquesta història. És evident que Rubiales té un altre relat i crec que durant tots aquests anys, fins i tot amb l'Assemblea final, ha tingut moltíssimes oportunitats d'explicar el seu relat. ell l'ha pogut explicar molt i es va encarregar de que elles no poguessin explicar res, de manipular les seues paraules. Ara segueix amb el mateix guió, res de nou. Però honestament, l'opinió del senyor Rubiales sobre això ja poc ens hauria d'importar perquè els tribunals han parlat i clar.

Resten unes poques hores per conèixer el veredicte del jurat. D’arribar l’Emmy, Pardos sosté que allò que més il·lusió li faria seria “compartir-ho amb elles, perquè esta història té a veure amb la lluita per a que hi hagin canvis”.