Tenia fusta de literat i era tot un animal polític. Roc Llop i Convalia, nascut a Miravet, va dedicar tota la seua vida a la lluita pels drets de les persones i de Catalunya, i entre pàgines de gèneres ben diversos hi va deixar la poesia que més d'un segle després un altre miravetà, el músic Eric Vinaixa, recull amb tant respecte com sensibilitat en el seu espectacle “La vida del poeta anarquista Roc Llop”. Un viatge emocional i profund que es podrà viure diumenge 11 de gener al teatre la Llanterna de Móra d'Ebre. Una manera de fer justícia en l'àmbit de la cultura en este poeta llibertari, anarquista i mestre.

Fins fa no tants anys, Roc Llop era pràcticament un desconegut a les Terres de l'Ebre. Este espectacle és una manera de retre-li homenatge i de donar a conèixer esta figura tan destacada a la resta del país?.

Absolutament. No només era un desconegut a les Terres de l'Ebre o a Catalunya, inclús a Miravet, Roc Llop és un nom que ha anat sonant els últims 25 anys perquè se li va posar el nom a l'escola pública, però és un dels grans desconeguts de la literatura catalana. El va posar en solfa una mica la Montserrat Roig, fa uns 30 anys.

Tu com hi arribes?

Pel Litterarum de Móra d'Ebre. Fa dos anys a mi em van proposar: "Eric, podies fer alguna cosa així per entrar aquí al Litterarum". Paral·lelament, des del meu management, el Jordi Freixes em deia: "Hauries de fer alguna cosa de poesia tu, amb esta sensibilitat i comunicació que tens". A mi la poesia segons com l'agafes se'm fa molt embafosa. No soc un consumidor habitual de poesia, però em van quedar els dos conceptes flotant i al final se'm va encendre la bombeta. Dic: "Hòstia, si aquí davant va néixer Roc Llop i és un dels grans desconeguts". I se'm va ocórrer això: muntar un espectacle explicant la seua vida de principi a final, intercalant fragments de poesia seua i música meua que ja estava escrita de la meua discografia. És a dir, no són cançons noves escrites per a l'ocasió, són cançons del meu repertori, com "Ales en sang", i de sobte tot va agafar una dimensió molt solemne, molt èpica, amb la voluntat de reivindicar el perill que té el feixisme, inclús avui al segle XXI, que ja està dins del Parlament.

Va tenir una vida marcada per la lluita per les llibertats, pels drets de les persones, i ho va pagar.

Sí, ell va néixer el 1908 al cap de la vila, a la part antiga de Miravet. Va anar a estudiar a Tarragona, va fer magisteri perquè ell tenia una vocació social molt important i es va anar afiliant a moviments sindicalistes, a la CNT, l'anarquisme, i tot això se li va anar complicant, fruit dels temps que vivia en aquella època.

Quina mena de paral·lelismes podries establir entre la figura de Roc Llop i tu?

Mares miravetanes, amor pel poble i amor pel territori, i segurament jo també comparteixo l'ideal d'una societat més justa amb més beneficis socials a través de la cultura. Perquè la cultura per mi és allò que cura l'ànima, és un dels pilars fonamentals de la societat. Ell va fer servir la poesia com a via d'escapament. En moments molt complicats la seua poesia el va ajudar a tirar endavant perquè mai va deixar d'escriure. En el meu cas, la música és la meua gran teràpia. Ni ell ni jo entenem la cultura com a forma d'entreteniment, sinó com a vehicle d'expressió.

Hi ha una confluència entre dos miravetans...

En realitat en són tres. Roc Llop, jo mateix, i hi ha un moment que canto una lletra de Salvat-Papasseit, que també era de mare miravetana. La cançó "Dona'm la mà".

Com vas treballar este espectacle? Com t'has documentat?

Vaig veure que havia d'explicar la seua vida honestament, amb les misèries i les virtuts, escrit amb un relat. Jo no soc dramaturg ni rapsoda, per tant era un repte. Trobar informació era molt complicat. Gràcies a la feina de l'Emigdi Subirats, que l'ha estudiat molt i havia fet un recull de poesia seua en un llibre que es diu "Ressec el llavi de dèria" i també de Josep Maria Sáez. M'he nodrit d'aquí i preguntant a gent del poble. Gent que recordava aquell home que va estar a Mauthausen i després a Gusen. Vaig aconseguir el telèfon del seu primer fill, el Llibert, nascut el 1933. Em va contestar un home amb una veu molt fràgil i em va donar molta informació. Ell va patir l'exili del pare i els camps nazis. Hi ha una dicotomia entre l'amor per la figura important que era el pare i el patiment que va viure la família. Jo necessitava això per construir el personatge.

A l'hora d'escollir les teues cançons, com vas fer-ho?

D'una manera molt natural i de pell. Faig un viatge cronològic des del seu naixement el 1908 i vaig lligant els seus poemes amb cançons de tota la meua discografia. Fins i tot una cançó inèdita que vaig escriure fa vint anys després de visitar Auschwitz i que tenia guardada en un calaix. L'he fet per tota Catalunya: Cardedeu, Camprodon, al Teatre Gaudí a Barcelona... i tothom surt molt emocionat. No necessites ser ebrenc per a viure esta experiència, necessites empatitzar amb el dolor d'una generació que va ser víctima de la guerra. Arriba un punt que es diu "no en parlem per curar ferides", però el silenci va quedar aquí enquistat. Jo crec que ells, per curar ferides, havien de callar. Però quan entres en democràcia t'adones que el franquisme està present inclús en les institucions. Per això cal reivindicar i explicar-ho als joves per no caure en els mateixos errors. La resposta del públic és d'impacte; veus la gent gran plorant. Jo a vegades també em desmunto, no estic fingint un paper, estic explicant una història que a mi també m'emociona.

Quina és la lliçó de vida que extreus d'haver conegut més profundament a Roc Llop?

Que la cultura et salva, ho tinc claríssim. Sobretot quan volen retallar cultura o quan ens estan anestesiant a través de les xarxes socials. I també la lliçó d'un home que per una causa que creia justa va donar la seua vida. Hem de reflexionar perquè sembla que històricament cometem els mateixos errors amb l'extrema dreta o els genocidis. Este és un missatge molt actual que no caduca.